EL SILENCI RESIGNAT DELS PENSIONISTES

EL SILENCI RESIGNAT DELS PENSIONISTES.- Els darrers dies han circulat per internet unes apòcrifes crides a manifestar-se avui, els pensionistes, davant els ajuntaments de tota Espanya. No he sentit que cap medi se’n fes ressò d’aquesta convocatòria, per la qual cosa he suposat que es tractava d’una brama ben intencionada però que no passarà d’aquí. I m’ha sabut greu, mireu el que us dic, que d’una vegada per totes els pensionistes no en fem una de ben sonada perquè tant els que governen com els que es frisen per governar, sàpiguen que s’ha acabat el carbó. Que no se’ns en poden riure a la cara incomplint les obligacions que l’Estat va contraure per decret amb els pensionistes unilateralment. En efecte: no varen ser els treballadors els que varen dictar als representants de l’Estat, aquell llunyà 1962, les regles de joc de les pensions contributives de la Seguretat Social per garantir que quan es jubilessin tinguessin unes pensions dignes que no perdessin poder adquisitiu. Va ser l’Estat qui va dictar - mai millor dit -, les normes obligatòries i seria un sarcasme que ara l'Estat democràtic se’n desdigui olímpicament, congelant pràcticament aquestes pensions contributives i, el que és pitjor, removent damunt del cap dels pensionistes el sinistre espantall de la desaparició de les pagues extres el dia menys pensat, si el ministre de torn es lleva emprenyat. Ja n’hi ha prou d’amenaçar amb les pagues extres com si fossin un regal o una almoina graciosa. Recordem que les pensions es calculen sobre una base reguladora cotitzada mensualment; si per conveniències la pensió anual resultant es divideix per dotze o catorze pagues, no s’ha de considerar la mensualitat doble com un “premi extraordinari”. Aquesta història de les pagues extres va ser un invent de la colla d'en Franco, aquell sàtrapa que es vantava d’administrar el país com un “bon pare de família” però que considerava que els espanyolets incapaços d'administrar-se la nomina i que no se la gastessin amb dones o amb vi, raó per la quals dos cops a l’any cobraven doble (per Nadal i per les vacances).

Tant curt de gambals, en aquest sentit, era en Franco com la ridícula ministra de Treball actual, una Fàtima que no fa miracles i que cada gener ens comunica (li costa més el segell que el contingut de la carta) als jubilats un augment del 0,25% de la pensió, i encara vol que li donem les gràcies. Estan tan acollonits alguns jubilats pels rumors que interessadament es fan córrer – no només des del bàndol de la dreta sinó també des del de l’esquerra -, sobre com ho tenim de magre, que qui sap quants es resignen a no fer soroll, no fos cas que encara perdessin aquesta miserable almoina. El dèficit de la Seguretat Social s’estima en 18 mil milions anuals: molt menys que la factura que els contribuents i consumidors pagarem durant dècades per l’entelèquia del projecte Castor; pel rescat de la banca a benefici d’inventari, perquè no se'n recuperarà ni un ral dels diners que s'hi varen enterrar; per rescabalar-se del negoci de les autopistes madrilenyes en fallida; pel manteniment d’un Senat que no serveix per res més que per balneari de polítics sense rectoria; o per incrementar en un 36% el pressupost de Defensa perquè els amiguets de l’Otan que fabriquen tancs, avions i armes puguin buidar els seus estocs. I a sobre, els -socialistes que són els primers que varen congelar les pensions, surten ara amb el ciri trencat d’un impost de transaccions bancàries, que seria com el xocolata del lloro. ¿No seria hora de sortir al carrer per exigir explicacions de com s’ha fos el cèlebre fons de reserva? O potser no es fa fressa per no incórrer en delicte de sedició, ara que està de moda acusar-ne als que es manifesten? A la meva manera de veure, ja n’hi ha prou de silenci resignat, esperant que uns polítics que primer procuren per ells, ens treguin les castanyes del foc als jubilats. I perdoneu les molèsties.