ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ, EN UN PAÍS QUE HI HA MES GENT QUE ESCRIU QUE NO PAS LLEGEIX.

ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ, EN UN PAÍS QUE HI HA MES GENT QUE ESCRIU QUE NO PAS LLEGEIX.- Cada vegada que em donen un premi literari, en les quatre paraules que has de dir per agrair-lo sempre tinc la mania de fer referència a la resta de concursants no premiats, perquè com que he estat moltes vegades un d’ells, sé el pa que s’hi dóna. Mai com ara hi havia hagut tanta gent que s’atrevís a escriure i que no li fes vergonya ni l’imposés temptar la gloria enfilant paraules en prosa o en vers; la qual cosa és una bona notícia per a la salut d’una llengua més viva del que alguns voldrien, encara que per lògica a més augment de la producció literària creixi la frustració dels concursants amb un lliri a la mà. Per aquesta raó, com us deia, sempre que tinc la sort d’esgarrapar un boci d’aquesta efímera gloria demano que es reconegui el mèrit a la constància de la resta de concursants, sobretot perquè és possible que en algun calaix d’escriptors novells desenganyats, s’hi amagui més d’una obra brillant i digna d’ésser llegida. Per això sovint comparo aquests escriptors que amb un llibre sota l’aixella s’atreveixen a presentar-se a premis de ringo-rango, sense fer cas dels que sospiten i avisen que des del moment de la convocatòria tot el peix ja està venut, amb tossuts militants d’una mena de tercera divisió de lletraferits vocacionals que s’arrosseguen de concurs en concurs, a la recerca d’una oportunitat que els tregui de l’anonimat.

A la meva manera de veure, d’escriptors n’hi ha de tres categories: els que se’ls rifen les editorials perquè són negoci segur; els que es fan passar el desig de sortir de l’armari de l’anonimat pagant-se de la seva butxaca l’edició i promoció, de quina experiència en surten més o menys escaldats; i finalment els comparses necessaris, que no tenen pedigrí, agents influents que els guiïn per la drecera o padrins perquè es bategin. Aquests són els escriptors de tercera divisió que, malgrat la seva obra faci bona ganya, la immensa majoria es queden per vestir sants. Aquesta tropa ja dóna per fet quan es presenta a un concurs, que de guanyador només n’hi pot haver un, però enyoren aquelles bones pràctiques dels temps romàntics, en que després de fallar el veredicte, un membre del jurat donava explicacions sobre com havien anat les votacions i, fins i tot, feia una breu crítica de les obres que els hi havien cridat més l’atenció i que despuntaven, detalls que servien de valuós reconstituent anímic per als concursants que s’havien quedat amb un pam de nas. Avui, és clar, les relacions amb els concursants solen ser més fredes i si els promotors els hi agraeixen la participació generalitzant, ja es poden donar per satisfets. I si hi ha una editorial que tutela el premi encara es va més per feina, ja que el que importa es vendre, afinar la punteria des d’un punt de vista estrictament comercial i deixar-se de romanços. Qui sap si tot plegat és així perquè cada vegada hi ha més gent que escriu, comparada amb la que llegeix poesia o prosa literària. I ja no parlem de rascar-se la butxaca anant periòdicament a la llibreria com qui va a comprar el pa.