Follow by Email

dilluns, 31 d’agost de 2015

PENDENT D'UN COP DE SORT

Fa dos o tres setmanes que en Manel no para d’atabalar-me amb el pot de la Primitiva. “Nano, si em toquessin setanta-cinc milions, saps com em canviaria la vida?” I el problema d’aquest amic és que s’ho creu que li pot tocar, i no m’estranyaria que fins i tot hagi fet plans de com distribuiria la morterada, perquè és un paio molt quadriculat i no deixa res a l’atzar. Hi està tan obsessionat amb aquesta rifa, que si li passa de llarg com ha fet sempre, aquesta vegada tindrà un gran disgust, per això que us deia: que em sembla que ja té repartits els milions. De moment, el pot es va fent més gros i mentre no se l’adjudiqui ningú ell no perd l’esperança; al contrari: encara el referma més en la dèria que és bona senyal. Jo diria que l'estuba d'aquest estiu no li ha provat i que se li ha deixatat el cervell, perquè és un paio que sense que li sobrin els calers - que jo sàpiga, és clar -, però entre la seva jubilació d’encarregat a la Seat, una petita pensió de la seva dona i quatre estalvis, tenen un bon passar, amb els dos fills ja gambats que, per sort tenen feina assegurada al funcionariat: un és mestre i l’altre està ben col•locat al jutjats. “Què més vols?” – li vaig dir per treure-li del cap aquesta bestiesa de fer-se milionari de la nit al dia, i em va contestar: “És que ja em toca tenir una mica de bona sort!”


Ja m’he donat per la pell: no hi tinc res a fer perquè canviï d’opinió. De manera que ja s’ho farà. Però, en canvi, a mi m’ha fet reflexionar una mica en això de la sort i, després de donar-li una repassada a la meva vida, he descobert que sense haver-me tocat mai la rifa he sigut un paio afortunat, perquè analitzant una per una totes les circumstàncies i experiències per les quals he passat, les coses em podríem haver anat molt pitjor i, en canvi, me n’he sortit prou bé de totes les travetes o “cancalletes”, com diem els figuerencs, que qui sigui m’ha parat. I quan més hi penso, més em convenço que va anar del canto d’un duro que les coses m’haguessin anat pel pedregar. No us podeu imaginar com m’he quedat d’assossegat després de veure tan clar que, malgrat no m’hagi tocat mai la grossa, tinc més per agrair que per desesperar-me. I que, inclús els moments més durs podien ser pitjors. No se pas si aquesta teràpia li servirà a en Manel, però a mi m’ha funcionat. Ara bé, no és tan senzill això d’admetre la teva bona sort, perquè no pots deixar de preguntar-te a qui li has d’agrair tots els cops de mà que has rebut des de petit, si has deixat de creure en déus, àngels de la guarda i fades. Ja que per molta voluntat de tirar endavant que hi posis, no ets tan il•lús de pensar que n’hi havia prou amb les teves ganes per decantar el destí. I pensar que es cosa de l’atzar, ho trobes fred. Aleshores és quan t’adones que potser t’has precipitat arxivant tots els déus al quarto dels mals endreços.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada