MITES, HEROIS I REFERENTS

Malgrat no sempre mitifiquem a qui s’ho mereix, sóc dels que pensen que hi ha moltes persones que necessiten tenir un referent en qui emmirallar-se, però sobretot no podrien viure sense herois o mites a qui posar a l’altar de casa. Aquesta admiració, dependència o veneració en principi no s’hauria de considerar negativa, sempre que ajudi a esforçar-se per ser millors; en canvi podria resultar preocupant i fins i tot perniciosa si fes migrar malaltissament de ser diferents de com som, ja que a part de confondre desitjos i miratges amb la realitat sol corsecar per l’enveja o la depressió. Els mites o els herois, massa sovint bastits mediàticament tendeixen a embabaiar i distreure quatre  babaus cada dia més nombrosos, segons els índex d'audiència de les cadenes de color marduix, dels objectius autènticament importants de la vida. Tot al contrari del que passa amb els referents, que només estimulen positivament l’esperit de superació i la voluntat de treballar per “assemblar-nos a aquell o aquella”. El mite i l’heroi inspiraren la motivació i l'autoestima ja des dels temps reculats de la mitologia clàssica, i es sabut que els mites i herois grecs eren proposats com a models de comportament. El problema és que avui estem massa influenciats per un tipus de mitologia barata – des dels Rambos a les Belenes Esteban -, que els manipuladors de l’opinió pública i dels estats d’ànim col•lectiu ens engargamellen a tremuja. I gosaria a dir que massa gent - fa mal de dir-ho - no podrien superar pors o inseguretats emocionals, si no fos recorrent al calidoscopi de fantasies de tota mena amb que la indústria de l’esbarjo contracultural les envolta i les sacseja des de les beceroles fins a la tomba, com aquell qui diu.

Una participant en un debat que tractava de la qüestió de l’embarbussament de la capacitat de raonar i decidir sense intermediaris ni xantatgistes emocionals, va sorprendre’m amb un estirabot que després de donar-hi moltes voltes, vés a saber si no anava tan desencaminada: “quants homes o dones haguéssim somniat enamorar-nos si des de petits no se’ns hagués mitificat l’amor i estigmatitzat el sexe?” En recordar-ho, també em ve a la memòria una frase que no sé si vaig llegir o escoltar a un poeta empeltat de filòsof: “intentar carregar-se els mites a còpia de realisme pur i dur és fastigós, perquè d’aquesta manera s’assassina la poesia”. Tots els pobles preserven com un patrimoni llegendes de dracs dolents, de princeses virginals i d’herois redemptors de donzelles. I des de les trones de les esglésies, totes les religions aporten un gavadal d’històries de sants, benaventurats i màrtirs perquè serveixin d’exemple als esgarriats. Tant se val com s’ho maneguin per menjar-te el coco, arriba un moment que descobreixes que passar a la història com un heroi o un bergant sovint només depèn de l’humor o de la mala baba d’un trist biògraf. Però els mites o els herois prefabricats per tenir la gent entretinguda amb xafarderies i violència virtual gratuïta, fan mala ganya i a la llarga no triguen a tufejar. A la meva manera de veure, el futur de qualsevol poble que es respecti i vulgui fer-se respectar, ha de treure la pols als referents de pedra picada que a vegades viuen arran de casa, potser passant-les tan putes com nosaltres, i passar de llarg dels mites i els herois de pa sucat amb oli. I perdoneu les molèsties si he trencat algun plat bonic.