Follow by Email

divendres, 7 d’agost de 2015

DÈIEM AHIR SOBRE EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA (2)

UN FULL DE RUTA CAP A L’ESTAT PROPI
(publicat al blog el 17 juliol 2012)

Ara que per primera vegada sembla que s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada al sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred escrigués un full de ruta amb cara i ulls, sobretot per administrar “el dia després”. No fos cas que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent de bona fe, per suposat, creu que l’èxit de l’aventura rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest tarannà, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en fals - com aquell octubre del 34 - entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n de la patacada. Per aquesta raó, iniciatives com la liderada temps enrere per en Laporta, per exemple, feren figa: la majoria que ha de fer possible un Estat propi, no es refia ni dels impacients ni dels xarlatans. I en aquestes condicions, el mínim que s’escau és un full de ruta, per a no posar-nos a caminar a cegues.
Si ens posem a analitzar per quines raons els partidaris de la sobirania han crescut espectacularment el darrers mesos, és evident que els condicionants econòmics hi han jugat un paper determinant. No en va el principal argument dels propis independentistes de tota la vida, és recalcar que amb la clau de la caixa a les nostres mans, de la crisi no en sentiríem ni a parlar. No és ressuscitar allò de “la casa i l’hortet”, però quasi. Tanmateix, encara que no sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més mantenir-lo. Sobretot, si els independentistes conversos ho són per conveniències puntuals de l’estómac o de la butxaca més que no pas per sentiment, ja que a la primera patacada els hi vindrà basca i tindran la temptació de canviar-se de jaqueta. De manera que, entre d’altres raons de pes, escriure un full de ruta impecable, sense amagar l’ou ni fer-se trampes al solitari, serviria perquè el somni de l’Estat propi no es converteixi en un oc d’encenalls.
Per començar, jo penso que malgrat apel•lant a la butxaca es poden reclutar partidaris, potser caldria preguntar-nos si per assentar aquest Estat propi que volem no seria més convenient remoure els sentiments nacionals més que no pas els interessos mercantilistes. Si aquesta majoria virtual en favor de la sobirania que es desprèn de les darreres enquestes d’opinió, no es basa en la defensa del “dret històric” a ser una nació, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera hora a favor de la sobirania és perquè la veuen com un “instrument” per a millorar llurs condicions de vida, a la llarga tindrem mala peça al teler, ja que a la primera que bufi vent en contra, hi pot haver desercions a dojo. De manera que queda molta pedagogia per fer, si els ciutadans del futur Estat propi convé que estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. Per aquesta raó, insisteixo, caldria elaborar un full de ruta que vagi més enllà del dia hipotètic de la proclamació de la independència, tenint en compte que en un futur Estat propi s’hi haurien de trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i ètniques que conviuen avui a Catalunya.
I per què s’ha de pretendre un Estat propi, després de tants anys de trampejar les diferències amb Espanya? Doncs perquè qui governa a l’Estat ens l’ha feta tan grossa que, per primera vegada, no són ja només “els de la ceba” els avalotats, sinó que les continues provocacions han acabat amb la paciència d’una gran majoria de la població moderada i habitualment silenciosa, que se sent estafada, escarnida, violada i espoliada. En una societat on, gràcies a l’avanç de les modernes tecnologies de la comunicació, les notícies es coneixen “on line”, es fa difícil de dissimular una espoliació constant i flagrant de tota mena de patrimonis o d’ignorar les vexacions de determinats personatges que encarnen l’establishment estatal a la dignitat d’un país. La societat catalana ha madurat massa sovint a garrotades i per això està disposada a acceptar els riscos d’un Estat propi; però els que pretenguin capitalitzar aquest capteniment haurien de tenir en compte que es tracta d’una societat inestable, que si es desenganya per enèsima vegada pot fer-ho pagar molt car als que l’hagin portat a mal borràs.

Per aquesta raó, cal que s’escrigui un full de ruta que, sense exclusions ni sectarismes, planifiqui la logística de l’operació, de tal manera que fins que l’objectiu no estigui aconseguit i consolidat, es garanteixi que no hi hauran discrepàncies ni sortides de to per part de ningú, sinó esforços solidaris per treure el carro del pedregar. I que se sàpiga - perquè es digui a bastament i ningú pugui al•legar després ignorància - que aquesta festa tampoc no ens sortirà gratis, i que no ens robin des de Madrid no ens convertirà automàticament en potentats, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada.      

1 comentari:

  1. Hi poses seny. M'agrada el teu raonament però no el comparteixo plenament, suposo que per formació i sobretot perque vivim en mons totalment diferents. Jo visc en un poble amb un 75% d'immigració i les coses no es veuen tan boniques. Malgrat que sols hi tenim un parell de draps espanyols als balcons, la gent viu tancada en el seu espanyolisme.

    Salut
    Joan Mateu

    ResponElimina