QUAN ÈREM XARNEGOS O REFUGIATS

A vegades es té o es vol tenir memòria de peix, i costa de reconèixer similituds entre les imatges que, per exemple, ens vomita la televisió cada dia, de llargues processons de refugiats que s’escapen del terror, i aquelles fileres de rojos humiliats i vençuts, que a les acaballes de la guerra, fugien de la repressió dels vencedors franquistes, per acabar en camps de con-centració francesos improvisats a la intempèrie amb tanques de  filferro, sota la vigilància de soldats senegalesos que tractaven a baqueta la multitud pollosa, que desbordava la capacitat d’una platja tan immensa com la d’Argelés. Tanmateix, amb molts d’aquest immigrants entaforats a la frontera d’Europa en busca d’una oportunitat per deixar la misèria enrere i començar una nova vida com a persones, salvant les distàncies s’hi podrien sentir identificats molts d’aquells immigrants dels anys cinquanta, que baixaven a l’estació de França de Barcelona del “sevillano” entatxonat de persones com si fossin bestiar, arrossegant una maleta de fusta lligada amb cordills i quatre farcells penjats de l’esquena. Els d’aquí es miràvem aquells nouvinguts de cua d’ull, mentre alguns bugonaven entre dents una paraula que, afortunadament, avui ja és només anècdota malgrat no sigui de les que s’obliden ràpid, ja que va ferir moltes sensibilitats: xarnego.

En Candel va mirar de treure-li ferro en acudir-se-li allò tan ben trobat dels “altres catalans”, però no va ser pas senzill; inclús després que l’oracle Pujol proclamés que tothom que vivia i treballava a Catalunya era català i no xarnego va costar d'entomar-ho en determinats cercles. Més endavant, el nacionalisme perepunyetes i ranci va matisar la definició del mestre: “i vulgui ser-ho”, lo qual posava els punts sobre les is. Per cert, la sonada “xarnego” procedeix del francès “écharner”, que s’hauria de traduir literalment per “descarnat”, separat de la carn. En la soferta, bruta i pestilent França en capella de l’assalt del poble a les Tulleries, eren considerats “ècharnés” tots aquells gavatxos que per raons similars a les que inspiren avui el pelegrinatge dels immigrants d'arreu, havien decidit buscar-se la vida lluny de casa seva. Sigui com sigui, la morrada es va catalanitzar poc a poc, i en Vicens Vives reconeix que a finals del XIX i principis del XX el concepte xarneguisme es va incorporar al vocabulari tant de societat burgesa com de la popular, en principi amb caire despectiu, sobretot per marcar les diferencies entre els catalans amb denominació d’origen i els immigrants que tenien les seves arrels lluny d’aquí. Ara bé, un mestre del periodisme, l’Esteve Busquets i Molas, tenia una teoria mes bucòlica per explicar la etimologia del mot xarnego. Segons ell, els ocellaires que caçaven ocells cantaires com passerells, verdums, caderneres, pinsans, etcètera, designaven així els ocells abans que l'adjectiu s’escopís a les persones. Però, segons sembla, l’ocell considerat xarnego – aquell que reunint les condicions per refilar no cantaven ni que els matessin – ja havia begut oli. En fi, aquesta divagació no treu cap a res més que cridar l’atenció perquè de tan acostumar-nos a fer els àpats acompanyats de les peripècies dels refugiats, pensem que aquest drama humanitari ja forma part de la rutina de cada dia, i ens en desentenguem oblidant-nos que no fa tants anys els pares o els avis de molts de nosaltres també arrossegaven la seva misèria i desesperació pels camins de la immigració o de l’exili. Per tant, a la meva manera de veure, caldria prendre’n consciència de la magnitud d’una tragèdia que també a casa nostra s'havia patit tan de prop.