ESTÀ A L’ALTURA DE LES CIRCUMSTÀNCIES L’ESQUERRA CATALANA?

L’Ernesto Sábato va escriure fa temps, i jo francament li compro el diagnòstic, "que amb determinats líders d’esquerres passa quelcom tan grotesc com amb alguns metges: que s’emprenyen quan els seus pacients no es curen, amb les potingues que els hi han receptat". Què vol dir avui ser d’esquerres? A partir del maig del 68 va fer forrolla una consigna: “imaginació al poder!”. El curs de la història, però, ha fet palès que potser en circumstàncies molt favorables sigui possible des de l’esquerra fer-se amb el poder, però mantenir-s’hi ja són figues d'un altre paner. Serà perquè, com deia el filòsof Aranguren “ser d’esquerres per a molts significa estar enfront del poder?" No cal ser gaire llegit per entendre que entre dreta i esquerra hi ha una esquerda ideològica impossible de dissimular: en teoria, la dreta ha d’estar sempre amatent a conservar els privilegis d’uns quants a costa del benestar general, mentre que l’esquerra hauria de defensar sempre els més dèbils i reivindicar la redistribució justa de la riquesa. Però aquesta música que sona tan bé com a teoria, en la realitat massa vegades ha resultat un miratge o un bluf. Fixant-nos només en casa nostra, és un fet que l’esquerra únicament ha marxat unida contra la dictadura, però en arribar la democràcia cadascú s'ha buscat la vida i les garrofes pel seu compte, incapaç de fer asseure juntes totes les sensibilitats, totes les enveges i ressentiments, per reconstruir en positiu el país. Avui, sense anar més lluny, en la lluita per aconseguir la sobirania nacional causen perplexitat les ambigüitats que suren damunt el magma d’una esquerra que quasi sembla ha renegat dels seus orígens.

No hi ha dubte que l’arribada al poder municipal de dirigents socials tan significats com Ada Coleu o Manuela Carmen - les arrels de les quals procedeixen de la collita d’indignats anyada 15M -, ha alarmat el món empresarial i a una part important de la ciutadania per una raó, a la meva manera de veure, molt simple: es van qüestionar d’entrada grans operacions immobiliàries previstes a Madrid o la continuïtat de projectes de gran volada endegats a Barcelona. Però si bé tothom que s’arrenglera a l’esquerra – i no descobreixo res de nou - té clar que vol dir “ser” d’esquerres, en canvi no hi ha manera de que els líders d’esquerra es posin d’acord en “què, com i quan s’han de fer les coses" evitant trencadissa innecessària. No fa tant, l’esquerra d’aquest país creia tenir assegurat el vot obrer sense necessitat de moure un dit, així com la gent d’ordre sabia que tenia de votar la dreta encara que fos tapant-se el nas. Els obrers potser votaven esquerres perquè menys dóna una pedra, però massa sovint prevalia el vot de la por a la dreta, més que no pas el vot entusiasta per a l’esquerra. L’àulic i nefast Alfonso Guerra, amb la seva sornegueria habitual simplificava la el debat: “l’esquerra es diu que som els dolents, però som els llestos; la dreta és llosca, però té la clau de l’aixeta. Si som tan llestos com creiem ja sabeu què s’ha de fer”. El problema és que quan l’aixeta va canviar d'amo, la gestió de l’aigua tampoc va resultar ser cap meravella i si fa o no fa va seguir rajant del mateix cantó. Potser per aquesta raó, un home reflexiu com en Rubert de Ventós es lamentava de que “en un món on hom creu que  de transformar les coses amb sentit comú, alguns d’esquerres hi fan més nosa que servei”? Contemplant estupefacte les contradiccions de l’esquerra catalana en uns moments històrics tan delicats i transcendentals com els actuals, no em puc resistir a recórrer novament a un Sàbato visionari, quan escrivia que per als teòrics de la lluita de classes hi han, pel que sembla, dos versions antagòniques del clientelisme diguem-ne proletari: l’esquerra platònica abeurada en la lectura d'un Marx moderat i pragmàtic, i una esquerra entestada en escenificar el proletariat en la seva versió més grollera, impura i mal educada. Un oracle de l’esquerra com el professor Aranguren feia un agosarat pronòstic: “És molt difícil, gairebé impossible avui dia, llevat que sigui dintre d’un partit “antipartits” que no aspiri a governar, ser a la vegada polític en actiu i plenament d’esquerres”.