Follow by Email

dijous, 27 d’agost de 2015

PLURICULTURALITAT AL RALENTÍ

És molt bonic de dir que no som xenòfobs, i que rebem sense prejudicis els forasters, arribin d’on arribin. Però si volem ser sincers hem d’admetre que ens costa de pair, i que fins i tot ens espanta una mica, el degoteig constant de gent de fora. Tanmateix, sentim quelcom més que curiositat innocent davant les costums, comportaments socials i reaccions, no només diferents de les nostres sinó sovint contradictòries amb les tradicions culturals i religioses que hem mamat. És molt maco, doncs, representar que no ens atabala compartir replà amb magrebins, sud-americans o gambians, per posar tres exemples concrets de forasters, però se’ns nota a la cara d’una hora lluny que no les tenim totes i que ens falten ulls per no perdre de vista tot el que fan i diuen. En qualsevol cas, la prevenció no és qüestió del color de la pell ni a causa del país de procedència, sinó que depèn en bona part de que els paios siguin uns pelacanyes o es guanyin la vida per a no donar problemes. Si els forasters són persones que porten una vida arreglada i saben comportar-se sense emprenyar gaire la nostra rutina, fins i tot ens resulten simpàtics i no ens fa res que les nostres dones facin petar la xerrada amb les seves a l’ascensor, o que els seus nens es barregin amb els nostres a l’escola. I és que el problema, a la meva manera de veure, i no és la primera vegada que ho constato, són els immigrants pobres. Els forasters que no són uns morts de gana, sinó que van tirant amb un jornal i s'esforcen per conviure, són ben tolerats a tot arreu, malgrat siguin més negres que el carbó.  


Ara bé, feta aquesta primera asseveració, si seguim la reflexió sense fer-nos trampes al solitari, haurem de reconèixer que no solament ens sobta, sinó que en alguns casos en certa manera ens molesta irracionalment que tinguin costums domèstiques tan diferents de les nostres. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig ensopegar aquest comentari entre dues dones que feien tanda a la fleca: “noia, no sé pas com dormen, perquè no els hi he vist estendre mai cap llençol”. Crec que si tenim en compte aquest detall de perepunyetes xafarderes, en trobaríem d’altres a la ciutat que també s’apanyen sense llençols, potser amb un simple nòrdic, però vés per on només crida l’atenció el foraster perquè, en el fons, ens el mirem amb lupa encara que ho dissimulem. Hi ha molts de forasters que fan tots els possibles per integrar-se a la societat d’acollida, això no es pot pas negar, però em pregunto quan de temps ha de transcórrer i quantes proves del cotó-fluix han de superar per ser acceptats, aplicant la nostra a vegades carca vara de mesurar. Ens agrada fanfarronejar de portes enfora que som una societat pluricultural, ben estructurada i digerida, però això no serà veritat fins que de portes endintre no accepten que el que fa iguals a les persones és el fet de ser-ho, que la igualtat no es valora per les aparences externes sinó pels sentiments. I siguem d’aquí o de fora, totes les persones plorem, estimem, riguem, patim i sobrevivint de la mateixa manera. I perdoneu les molèsties. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada