Si féssim treballar una mica més el
sentit comú i no estiguéssim tan domesticats pels lobbys que amb més o menys
elegància i mà esquerra ens ensarronen, potser ens adonaríem que els números no
quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb
rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia
escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu fidel masover li feia passar
comptes de la llet que munyien les vaques, perquè tenia clar que no et pots
refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis. Ves a saber si és
o no malaltissa la desconfiança, però mireu que us dic: potser sí que a vegades
tenen raó els pagesos empordanesos avisant que la por guarda la vinya. A mi em
sembla que els ciutadans - de tot arreu, que els testos s'assemblen amb les
olles –, hem pecat sovint d’ingenus no fent passar comptes en serio als que
remenaven les nostres cireres, donant per fet que no ens fotrien. Què coi vol
dir això que la malfiança fa lleig? Més lleig és que, per no fixar-t’hi prou en
mans de qui et poses, t'acabin aixecant-te la camisa, buidant-te la casa i
deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que
mai s’acabaria, no senties gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni
d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, ni de tertulians filosofant a
temps parcial, que prediquessin
sensatesa. Potser sí que algú remugava alguna cosa en veu baixa, però la majoria
s’apuntaven al carro de la disbauxa i no tenien cap inconvenient en desmuntar
l'ordre de valor. Va ser quan li van veure el cul a la gallina, que tots es
varen tornar savis.
Però
i si tot plegat forma part de mateixa comèdia? I si, realment, el carro s’estimbà
pel pedregar de forma freda i calculada i no després d’una nit boja? I si els
que van inventat aquells embolics de les bombolles, dels mercats, de la prima
de risc, portaven de cap fer-nos desesperar tant que acabéssim empassant-nos
l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos,
com ens volen fer creure, el deute acumulat per la factura de l’estat del
benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa
pendent no és el capital sinó que són els interessos? No serà que alguns
usurers s’han fet d’or a la nostra salut? I si esgarrapant una mica més la
crosta esbrinem que aquests usurers són els mateixos que recepten a cabassos la
medicina de la resignació cristiana i la penitència, què hem de pensar sinó que
ens porten a vendre? A la meva manera de veure, no es pot anar sempre amb el
lliri a la mà perquè, per desgràcia, hi ha més voltors que no pas coloms, i en
els temps que corren les branques d’olivera cotitzen a la baixa. Qui sap si no
formen part d’una conxorxa perversa la caiguda en picat del preu del petroli,
els moviments migratoris descontrolats que acabaran posant de genolls Europa,
el tam-tam imparable de petites guerres atiades pels càrtels de la droga, de
l’armament, de l’integrisme religiós...? Mentre un pet a Xina o a les
quimbambes, per exemple, pugui provocar tantes esquerdes que faci trontollar
l’estabilitat política i econòmica del planeta, em costarà molt de creure que
no existeixen dotze apòstols que ho manegen tot des de darrera el canyer, què
voleu que us digui?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada