REFUGIATS A LA RECERCA D'ASIL

Des de fa diverses setmanes el tema de la immigració és portada de tots els diaris perquè el mar mediterrani - tan romàntic en veu d’en Serrat - s’ha convertit ara mateix en tomba de centenars de persones desesperades que fugen de la fam, de la guerra i de l’extermini per causa de l’ètnia o la religió. I, sobretot, perquè algunes bucòliques illes gregues o italianes són camps de concentració on s’estiba tota aquesta gentada de desgraciats, a l’espera de la vènia de l’UE per executar l’acord a que varen arribar els governs el 20 de juliol, si us plau per força, per donar asil a aquesta invasió humana. Uns governs que – llevat de l’alemany, tot sigui dit per molt que ens emprenyi – es fan el ronsa més o menys descaradament. I és que els prejudicis i la por davant el problema que representen els estrangers, tenen segrestada l’Europa que es vantava de ser un santuari per als refugiats, arribant a situacions delirants com la que es viu als afores de Calais - una ciutat abans posada com exemple de la tradicional hospitalitat francesa -, en un immens solar  ocupat pels refugiats que s’anomena “la jungla”; construint una tanca de 175 km entre Hongria i Sèrbia, per impedir als immigrants clandestins saltar la frontera... La vella Europa, doncs, sempre podrà presumir de no haver estat xenòfoba fins que van arribar emigrants a tremuja, que posaren en evidència la seva hipocresia i que, per desgràcia, no som els europeus cap excepció a una actitud primitiva, immoral, miserable i generalitzada de rebuig envers els que venen de fora a menjar-se el nostre pa.

El problema rau en que, en un moment donat, els porucs europeus alletats a l’ombra de l’Estat del benestar ens hem adonat que d’aquest benestar a penes en queda per a nosaltres i per als immigrants legals que vàrem acollir arrufant el nas perquè ens fessin les feines que nosaltres no volíem fer perquè eren massa pesades, brutes o mal pagades. I s’ha fet córrer la brama que si s’obra la porta de bat a bat a tothom que es presenti, el sistema se’n va a fer punyetes en quatre dies. Però l’autèntica mare dels ous, a la meva manera de veure, és que aquest compte de la vella que és de pissarrí hagi agafat amb el peu canviat a tants de polítics llestos, que ara no saben que fer amb la patata calenta que tenen a les mans, per la senzilla raó que tampoc no varen fer res, quan tocava, per impedir que a les seves antigues colònies i protectorats, una vegada espoliades a mansalva de tota la riquesa, els ciutadans es dessagnessin en guerres tribals o religioses utilitzant, en la majoria de casos, armes subministrades a preu d’or pels mateixos europeus a qui avui ens ve de nou l’èxode massiu. Vés a saber si complicats amb les màfies que traginen com bèsties els refugiats, previ pagament del bitllet a una mort probable o a la misèria segura, no hi ha espavilats “assessors” europeus en logística... En canvi, cap d’aquests governs que maregen la perdiu, ni la mateixa ONU que els hi estira les orelles, em consta que hagin fet el mínim acte de contrició amb propòsit d’esmena per no haver aturat de veritat la desestabilització a l’Àfrica i part de l’Orient mitjà, donant a les persones la possibilitat de viure com éssers humans i de guanyar-se la vida amb els seus propis recursos, sense veure’s obligades a emigrar. En tot cas, per treure-us de la boca el regust pessimista d’aquesta reflexió, vull deixar constància que els que viuen a “la jungla” de Calais de que abans us parlava, són testimonis de la presència al campament d’una colla de caps rapats farcits de tatuatges, que els hi distribueixen menjar que van a pidolar per a ells cada dia perquè no es morin de gana. Per sort, a vegades les aparences també enganyen...