Follow by Email

dissabte, 8 d’agost de 2015

DÈIEM AHIR SOBRE EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA (i 3)

MÉS ESTAT O MÉS CATALUNYA
(publicat al blog el 8 agost 2012)
Vista la manifesta incapacitat de la classe política de tancar files - ni estant amb l’aigua al coll - per posar-se d’acord sobre una qüestió tan inqüestionable com l’espoli fiscal dels catalans i la manera de posar-hi remei, la societat civil ha tret el santcristo gros i ha exigit des del carrer la convocatòria d’un referèndum, amb totes les garanties de transparència i legitimitat democràtica, perquè la ciutadania es pronunciï directament, amb un sí o un no, sense entretenir-se en matisacions dilatòries, i es faci creu i ratlla de tanta baralla de pati d’escola entre l’Estat i Catalunya. Si tots els partits polítics admetessin que la qüestió no té volta de fulla: que dels diners que surten de les nostres butxaques cap a les arques de l’Estat, aquest en retorna una quantitat insuficient - no per a organitzar xefles sinó per mantenir amb un mínim de decòrum els serveis socials bàsics -, caldria embolicar tant la troca buscant tres peus al gat? La proposta de pacte fiscal que s’acabà votant ahir al Parlament - alguns a contracor - no sé pas si farà gaire llevada a Madrid, considerant que les sucursals catalanes dels dos principals puntals del bipartidisme em temo faran com sempre fan al Congrés: tirar la pedra i amagar la mà. Aquesta vegada fent-se el ronsa sobre un aspecte tan fonamental per Catalunya com és qui es fa càrrec de la caixa forta dels nostres impostos i si se n’han de fer còpies de la clau o no.
Per moltes giragonses que li vulguem donar, l’acord d’ahir dóna llum verda a una proposta de pacte fiscal que neix capada i que, per tant, té moltes probabilitats de resultar estèril i eixorca com ja va passar amb l’acord sobre l’Estatut. Precisament la mare dels ous del debat tenia de ser el dret a disposar i decidir el destí dels impostos que paguem. I mentre no hi hagi coincidència absoluta entre tots els partits sobre aquest punt, Catalunya ho té magre; sobretot perquè no ens ho posarà fàcil un Estat possessiu, mal acostumat a munyir la mamella catalana sense aturador i des de temps reculats. Doncs aquesta mala costum no ve d’ara, que governa el PP, sinó que governés qui governés a Madrid, durant pràcticament tot el segle XX a Catalunya li han posat banyes i li han fet pagar el beure, amb més o menys delicadesa, com al cornut del conte. I per torna, a part d’escanyar econòmicament el cony de catalans que sempre ploren, s’han dedicat a fer befa del nostre patrimoni cultural i dels nostres sentiments patriotics.
El que passa és que en el marc de la crisi financera que fa trontollar els mateixos fonaments mal cimentats de l’Europa de l’euro, si Catalunya no s’espavila deixant-se de continues picabaralles tàctiques entre els partits polítics d’aquí i fa pinya amb tota la societat civil cansada de fer el ruc, Espanya inevitablement l’arrossegarà a la ruïna. Fixem-nos amb Grècia o Portugal, que encara que es digui que la seva malaltia no té res a veure amb la nostra, la realitat és que l’ha provocat el mateix virus i l'evolució clínica va pel mateix camí. En el cas dels grecs, tot i que els hi varen perdonar un 50% del deute, ara el FMI ja avisa que no se’n sortiran perquè no produeixen suficient PIB per retornar ni els interessos abusius dels préstecs que els hi han concedit uns socis que diuen que se’ls estimen. Que és el mateix que li passarà a Espanya: que havent-se de finançar a uns interessos d’usura per arribar a fi de mes, ara es comença a adonar que aquesta corda que li allarguen només servirà per escanyar-se tota sola, condemnant fills i néts a passar gana i parar la mà per les cantonades europees com uns pelacanyes. La política econòmica de l’Estat està buida d’idees i atempta contra l’obligació d’un bon pare de família, que és administrar bé la hisenda, permetent a més a més un degoteig constant, que indigna i fa vergonya, de notícies de corrupcions, d’abusos de poder i d’immoralitats comeses pels que ens manen.

Per totes aquestes raons, Catalunya no pot entretenir-se més marejant la perdiu i, en aquest sentit, tinc els meus dubtes que sigui una bona idea pidolar més recursos a un Estat que descaradament els subministra gasivament, traient-los dels impostos que Catalunya li ha avançat amb escreix. Oimés quan aquests recursos han de servir per posar un pedaç a una economia atrotinada per culpa de la falta de lleialtat de l’Estat, que incompleix sistemàticament els pactes estatutaris i els compromisos pressupostaris. És raonable i digne manllevar més crèdits en tals condicions? Aquesta és la pregunta que la societat civil ha de rumiar-se abans que els polítics es venguin la nostra ànima per un trist plat de llenties, les quals per més inri els hi hem sembrat i collit nosaltres. I una altra pregunta imprescindible és la que s’hauria de plantejar a Europa, ara que s’hi peregrina tant per vendre el panyo català: acás no és bo per a Europa que Catalunya es pugui refer i crear riquesa al marge de l’Estat opressor, utilitzant bé tots els recursos propis de què disposa? Doncs apa, no perdem més el temps amb la tonteria de sempre i decidim-nos: o tenir casa pròpia o viure rellogats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada