Des
de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la
paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre en els països més
progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de
pensions, en adonar-se que el sistema clàssic d’equilibri entre ingressos per
cotitzacions i despesa per pensions estava tan obsolet que provocaria més tard
o més d’hora un forat insostenible. Suècia, per
exemple, en plena crisi dels 90, va optar per tocar de peus a terra i
acceptar que el seu sistema de pensions, tal com en els anys de bonança
l’havien dissenyat, acabaria sent una ruïna. Per aquesta raó, els suecs van
reconstruir sense que els hi tremolessin les mans un nou model basat en el
finançament mixt, donant un enèrgic cop de timó iniciativa en la qual els hi
varen fer costat els països veïns. En canvi, altres governs, sobretot el
nostre, van preferir esperar a veure-les venir per a no perdre vots, i no van
entomar el problema amb visió d’Estat quan s’hi estava a temps, tenint en
compte que la solució de l'atzucac no serà d’avui per demà, sinó a mig i llarg
termini. La covardia o la mandra dels polítics quan tocava ser pragmàtics,
passarà factura. Espanya té a la volta de la cantonada ser l’Estat europeu amb
una població més envellida per metre quadrat, per tant si es pretén que els
jubilats de demà tinguin assegurada una vellesa passable s’hauria d’haver
legislat des d’abans ahir una política mixta de cotitzacions públiques i
privades, mitjançant sistemes fiables de capitalització individual, que no
facin dependre les pensions del demà del hipotetic superàvit entre cotitzants i
pensionistes.
Trec
aquest tema de reflexió avui, perquè durant les properes campanyes electorals
les pensions tornaran a ser usades descaradament com a moneda de canvi de vots.
Qui sap si en comptes de prometre impossibles de color de rosa, seria hora que
els polítics aprofitessin l’ocasió per deixar de banda arguments caducs i
carrinclons, agafant el toro per les banyes i admeten que si les futures pensions
públiques no s’ajuden amb la crossa dels plans de pensions privats, pinten
bastos. És a dir: si tant polítics com sindicalistes no tenen el seny i el
sentit de la responsabilitat suficient per deixar de bescantar frívolament els
fons de pensions, recorrent a arguments suats i pamfletaris tenim mala peça al
teler. Vade retro els plans de pensions privats tutelats per bancs i
asseguradores, perquè aquestes mostres capitalistes són l’esca del mal! La
demagògia, per desgràcia, serveix només per fer bullir l’olla d’uns quants,
però mai la tossuderia emparada en pancartes i pamflets ha afavorit els
interessos dels ciutadans. I mentre aquesta veritat de pissarrí no la tinguem
clara, enlloc de pujar paret ens entretindrem tirant-nos els maons de l’obra
pel cap, en un exercici estèril. Els brindis al sol són pa per avui i gana per
demà i, per tant, potser ja toca que quan les coses no poden ser i a més són
impossibles, es reconegui amb franquesa i sense embuts, omplint tot seguit els
ciments perquè la gent pugui refiar-se dels plans de jubilació privats com a
complements necessaris dels públics. Això, per suposat, suposa un canvi radical
de política que contempli un control efectiu per part de l’Estat de la
solvència i honestedat de les entitats
gestores de fons, que s'estableixin incentius fiscals que no siguin ridículs
per fomentar la participació, que es donin facilitats administratives enlloc de
posar pals a la roda per recuperar la cultura de l’estalvi... Una política que,
evidentment, no s’improvisa i que ha de ser prou consensuada per tothom, perquè
no es retoqui cada vegada que es vagi a pixar. Perdre el temps “fent vistes”
suposa deixar passar l’oportunitat de salvar almenys els mobles del sistema de
pensions. Però qui és el valent que treu les castanyes del foc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada