Follow by Email

dimarts, 18 d’agost de 2015

EN QUAN A LES PENSIONS, QUI DIES PASSA ANYS EMPENY?

Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre en els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions, en adonar-se que el sistema clàssic d’equilibri entre ingressos per cotitzacions i despesa per pensions estava tan obsolet que provocaria més tard o més d’hora un forat insostenible. Suècia, per  exemple, en plena crisi dels 90, va optar per tocar de peus a terra i acceptar que el seu sistema de pensions, tal com en els anys de bonança l’havien dissenyat, acabaria sent una ruïna. Per aquesta raó, els suecs van reconstruir sense que els hi tremolessin les mans un nou model basat en el finançament mixt, donant un enèrgic cop de timó iniciativa en la qual els hi varen fer costat els països veïns. En canvi, altres governs, sobretot el nostre, van preferir esperar a veure-les venir per a no perdre vots, i no van entomar el problema amb visió d’Estat quan s’hi estava a temps, tenint en compte que la solució de l'atzucac no serà d’avui per demà, sinó a mig i llarg termini. La covardia o la mandra dels polítics quan tocava ser pragmàtics, passarà factura. Espanya té a la volta de la cantonada ser l’Estat europeu amb una població més envellida per metre quadrat, per tant si es pretén que els jubilats de demà tinguin assegurada una vellesa passable s’hauria d’haver legislat des d’abans ahir una política mixta de cotitzacions públiques i privades, mitjançant sistemes fiables de capitalització individual, que no facin dependre les pensions del demà del hipotetic superàvit entre cotitzants i pensionistes.

Trec aquest tema de reflexió avui, perquè durant les properes campanyes electorals les pensions tornaran a ser usades descaradament com a moneda de canvi de vots. Qui sap si en comptes de prometre impossibles de color de rosa, seria hora que els polítics aprofitessin l’ocasió per deixar de banda arguments caducs i carrinclons, agafant el toro per les banyes i admeten que si les futures pensions públiques no s’ajuden amb la crossa dels plans de pensions privats, pinten bastos. És a dir: si tant polítics com sindicalistes no tenen el seny i el sentit de la responsabilitat suficient per deixar de bescantar frívolament els fons de pensions, recorrent a arguments suats i pamfletaris tenim mala peça al teler. Vade retro els plans de pensions privats tutelats per bancs i asseguradores, perquè aquestes mostres capitalistes són l’esca del mal! La demagògia, per desgràcia, serveix només per fer bullir l’olla d’uns quants, però mai la tossuderia emparada en pancartes i pamflets ha afavorit els interessos dels ciutadans. I mentre aquesta veritat de pissarrí no la tinguem clara, enlloc de pujar paret ens entretindrem tirant-nos els maons de l’obra pel cap, en un exercici estèril. Els brindis al sol són pa per avui i gana per demà i, per tant, potser ja toca que quan les coses no poden ser i a més són impossibles, es reconegui amb franquesa i sense embuts, omplint tot seguit els ciments perquè la gent pugui refiar-se dels plans de jubilació privats com a complements necessaris dels públics. Això, per suposat, suposa un canvi radical de política que contempli un control efectiu per part de l’Estat de la solvència i honestedat  de les entitats gestores de fons, que s'estableixin incentius fiscals que no siguin ridículs per fomentar la participació, que es donin facilitats administratives enlloc de posar pals a la roda per recuperar la cultura de l’estalvi... Una política que, evidentment, no s’improvisa i que ha de ser prou consensuada per tothom, perquè no es retoqui cada vegada que es vagi a pixar. Perdre el temps “fent vistes” suposa deixar passar l’oportunitat de salvar almenys els mobles del sistema de pensions. Però qui és el valent que treu les castanyes del foc?  

     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada