ESMORZARS DE FORQUILLA

Des de l’endemà de la jubilació vaig proposar-me fer bondat: esmorzaria a casa, faria tres-quarts d’hora de bicicleta estàtica cada matí i m’oblidaria d’anar a toc d’esquella, fent només allò que em vingués de gust. Esmorzant a casa feia contenta a la mestressa que ja feia mesos em retreia que tant entrepà amb els companys d’oficina al bar de la cantonada no podia ser bo per la salut. Però no puc pas dir que ho fes només perquè parés de repetir-me la cantarella, la veritat és que em vaig prendre en serio que em tenia de cuidar una mica, perquè començava a fer-me efecte aquella dita de que la processó és llarga i el ciri curt, oimés quan al tombant de la jubilació ja veus la pancarta de final de carrera més a prop. Total, que em vaig posar a dieta de cereals dietètics remullats en un vol de llet descremada, una fruita amb fibra i un bocí testimonial de formatge de règim. El resultat fou que passava gana i que quan encara faltava una hora per dinar em tenia d’aguantar la temptació de picar alguna cosa. No sé si vaig aprimar-me una mica, però a la panxa no ho vaig pas notar gaire; tot i que per seguir la beta a la dona que deia que feia més goig, a tothom que em preguntava com em provava la nova vida els hi responia que “de cine”. 

Ara bé, al cap de mig any de fer bondat i de veure passar de llarg de l’esmorzar els entrepans d’embotit i les canyes de cervesa, quan em va tocar l’hora de la revisió mèdica anual - m'hi sotmeto de bon grat des que vaig deixar enrere els quaranta -, el metge es va posar les mans al cap perquè quasi tots els indicadors saludables s’havien descontrolat. Què has fet, em va dir? Després d’una llarga conversa – em podia allargar perquè la revisió anual me la feia pagant, i al metge no li venia d’un quart d’hora com a l’ambulatori -, vam arribar a la conclusió que aquells “fristros” que em fotia per esmorzar amb tota la bona intenció del món, m’havien disparat el sucre i alguna cosa més. Vaig aprofitar per confessar-li que havia perdut l’alegria i que trobava a faltar els esmorzars de forquilla de tant en tant. El metge – potser quan visitava a la consulta privada era més raonable – em va autoritzar a fer-ho; però “amb mida”, em va recalcar. I així ho he anat fent des d’allavonces... Imitant una mica de lluny l’amic Rafel Llarch, que cada dia ens va dentetes penjant la foto del seu esmorzar de forquilla al seu mur...

Posats fer-la petar sobre els esmorzars de forquilla no puc deixar de parlar-vos de dos experiències en aquesta matèria que no oblidaré mai. Fa quasi quaranta anys, davant de Sa Palomera cada matí una colla d'estiuejants es cruspien un parell de plates de peix acabat de pescar, regant-lo amb porrons de cava i amb la gresca de la felicitat del moment. La dona i jo ens ho miràvem, delint-nos i salivant, conformant-nos amb un entrepà d’anxoves quatre taules més avall. Però de l'esmorzar que guardo millor record fou a Tordera, un dia de mercat. A cal Nassos feien festa i vàrem tenir de buscar-nos la vida. Enmig d’un carrer que feia  pujada hi havia oberta una mena de taverna sense pretensions, i malgrat en tot el taulell no s’hi veien ni clients ni dependents hi vàrem entrar cansats de donar voltes. Als pocs minuts, es va obrir una porta del que sembrava un altell i l’amo ens va dir: que volíeu esmorzar? En respondre-li que sí, ens va convidar a pujar i quan vàrem ser dintre, quin bé de Déu! Mig poble devia haver-se arreplegat allà dalt endrapant racions de pota i tripa, de peus de porc amb cigrons, de botifarra amb seques o d’ous ferrats amb cansalada que hi cantaven els àngels... La cara d’aquella gent – la majoria carn d’Inserso – era de festa major. A la meva manera de veure, esmorzar de forquilla un cop a la setmana, si pot ser en bona companyia, no deu ser tan dolent quan després de fer-ho hom fa cara de pasqües... Proveu un dia un parell d’ous ferrats acompanyats d’una albergínia fregida amb sucre enlloc de sal. I si voleu, arrodoniu-ho amb una ceba de Figueres esclafada d’un cop de puny, amb quatre olives mortes... Ja canviareu d'opinió sobre els esmorzars de forquilla; però no n'abuseu...