Follow by Email

divendres, 28 d’agost de 2015

NO ÉS IGUAL VEURE-HO, QUE SABER-HO DE SEGONA MÀ

L’altre dia vàrem assistir en directe a l’assassinat de dos periodistes a EE.UU., i per tots els canals de televisió podem veure en viu el calvari de milers de refugiats que són massacrats a les portes d’Europa, i els atemptats brutals o els bombardejos de la població civil indefensa, a tot arreu on hi ha guerra. I vatua l’olla, no és el mateix fer-te’n càrrec de totes aquestes salvatjades a través de les cròniques dels corresponsals, per bons narradors que siguin, que ser-ne testimoni a temps real, veient-ho amb els teus propis ulls en viu i en directe, i que per si no tu pots creure a la primera t’ho puguis rebobinar tantes vegades com vulguis fins que n’estiguis convençut del tot. No m’explico com després de presenciar escenes que fan palès sense embuts com els éssers humans podem arribar a ser-ne de bèsties, tenim estómac per endrapar un bon àpat, anar de xerinola i passar pàgina. Quan aquestes barbaritats les llegíem als papers o les escoltàvem per la ràdio, encara podia tenir una justificació que no ens afectessin uns relats tan escabrosos, però si ens ho passen en directe mentre ens repanxolem a la sala d’estar de casa, com si estiguéssim allà mateix malgrat la distància, ¿com podem perdonar-nos la nostra indiferència i no retreure enrabiats el passotisme dels governants disfressats de Ponç Pilat, que se’n rentin les mans tan escandalosament?

De què serveix l’ONU, si és incapaç d’aturar per la força de la dissuasió sense ambigüitats les guerres quan es trinxen les vides i els drets humans a tremuja, de desemmascarar les màfies i els governs que a cara descoberta o de sotamà fan negoci amb el tràfec d’armes, de drogues i de carn de canó per abastir xarxes de prostitució o bosses de mà d’obra barata, fent-te’ls-hi pagar car perquè els serveixi d’escarment per sempre? De veritat ens podem quedar insensibles davant un autèntic genocidi, per denegació d’auxili, de les víctimes de les guerres per part dels que desgovernen els països escanyant els ciutadans més pobres i deixant-los morir de fam o d'infeccions? Jo no en sóc cap excepció d’aquesta covardia col•lectiva, per molt que sembli que des d’aquest blog vull donar lliçons de moral i de seny, i aquesta confessió personal d’impotència em fa sentir tan malament, m’avergonyeix tant, que em pregunto si qui en definitiva mou els fils de tot plegat – que no és Déu ni cap cosí germà seu -, no ens vol convertir en petits monstres, capaços de menjar-nos el fetge els uns als altres, cada vegada més indignes de portar el nom de persones. Almenys, per la meva part, que no quedi el gest per denunciar-ho i per intentar que a còpia de que molts facin el mateix aquest món canviï de rumb. Però contemplant les misèries de que som capaços, francament, sóc pessimista.       



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada