AUTORITAT I DEMOCRÀCIA

Abans d’ahir, l’agressió a un revisor de tren i fa una setmana la rebotada d’un manter al policia municipal que li havia cridat l’atenció, han estat suficients perquè la recurrent qüestió de la seguretat ciutadana i de l’incivisme tornés a estar sota el focus de la crítica i del anàlisi. Ja està bé que se’n parli, però caldria que no es donés la falsa impressió, sobretot des de l’administració interessada en tirar pilotes fora, que es tracta de fets aïllats i puntuals, i que parlar-ne servís, almenys, perquè qui té de posar-hi mà s’ho prengués en serio. Començant per deixar de fer veure que es ve de l’hort quan els usuaris de rodalies-renfe cada dia, des d’en fa uns quants, han de suportar resignats, sobretot els més indefensos, ser testimonis o víctimes de tota mena d’actes incívics per part de quadrilles de brètols, que tots solets no tenen pebrots ni per ensenyar l’orella. L’incivisme urbà no s’arregla només aprovant ordenances, protocols o un repertori de multes forassenyades a qui es passi les normes per l’arc del triomf, ni posant un guàrdia darrera cada cantonada. El civisme o la urbanitat, com se’n deia quan es respectava més la convivència, forma part d’una cultura i d’uns valors que s’han d’aprendre des de l’escola i la llar, sent els adults els primers en donar exemple.

A la meva manera de veure, però, el principal entrebanc per posar remei a l’escalada de pessics a la convivència col•lectiva que es repeteixen i queden impunes, rau en el fet que molts dels que hi haurien de posar mà creuen que no és políticament correcte no deixar-ne passar ni una, perquè els han intoxicat amb el mantra que ensenyar el bastó tufeja de poca sensibilitat democràtica. Als revisors de tren, després que a un quasi li amputessin l’orella d’una mossegada, els del seu sindicat els hi han recomanat discretament que “no es fiquin en merders”, perquè la direcció de la cosa no té mitjans autoritaris per protegir-los dels maltractes de paraula i físics ni a ells ni als passatgers. Sense anar més lluny, vet-aquí un exemple d’abandó de l’autoritat, del qual me n’he assabentat amb sorpresa fa quatre dies pels papers: en una ciutat de més de setanta-mil ciutadans es veu que una colla de galifardeus d’estètica “sui generis”, aparquen cada tarda en els bancs d’una plaça cèntrica i es dediquen a trascolar alcohol, fins que no es tenen dempeus. Els veïns i comerciants van denunciar a l’ajuntament en tota regla les molèsties i danys colaterals que pateixen per culpa d’aquesta conducta incívica, però el cap de la policia local els ha contestat receptant-los paciència i bons aliments: “quan faci mal temps, tot ja tornarà a la normalitat”. Les violacions del civisme són constants arreu del país i la passivitat dels que haurien de tallar-les en sec esta a l’ordre del dia, per dues raons concretes: una respon als escrúpols que els hi han ficat al cap els que no tenen clar que la seva llibertat acaba on em trepitgen la meva, i l’altra obeeix a la sensació que els seus esforços per fer complir la llei, acaben massa sovint a la paperera. Ara bé, quan es fa el ronsa a l’hora d’esbandir sense gaires miraments les conductes que molesten i perjudiquen la societat, aquesta mena de tolerància bonista i de bon rotllo envalenteix brètols i pocavergonyes per seguir fontent-se’n del mort i de qui el vetlla. Tanmateix, massa sovint l’autoritat que vol passar desapercebuda perquè no l’acusin de poc democràtica i autoritària, porta a que les petites bretolades i faltes de respecte a la convivència, consentides per estalviar-se bronques, acabin pujant de to i degenerin en conductes obertament antisistema, que obliguin finalment a treure el santcristo gros, amb conseqüències imprevisibles.