Follow by Email

dissabte, 15 d’agost de 2015

MENTRE HI HA VIDA HI HA ESPERANÇA

Se sol dir per animar a algú que les passa magres; i és una gran veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Per a una societat en crisi, també mentre hi ha vida hi ha esperança, sempre que els seus membres no es quedin de braços plegats, ja que si s’ha apostat per l’esperança no es pot cometre l’error d’intentar sortir de l’atzucac retornant al punt de partida, entossudits en calcar el mateix model que la va portar pel camí del pedregar. Per entendre’ns: un sistema basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones, no servirà per alleugerir la malaltia de la societat o, al menys, el remei que li farà més passable l’agonia. Mentre fer-se rics i poderosos sigui l’objectiu i la prioritat de viure, d’esperança n’hi pot haver poca, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent jocs de mans i magarrufes portaran aquesta societat a l’hort, per tornar-la a plomar i convertir-la en carn de psiquiatre. Si per cas els ciutadans s’aferren a l’esperança per reeixir, el llibre d’estil d’aquesta nova societat reciclada hauria d’apostar fort per les persones, perquè la riquesa estigui al servei de les persones i no al contrari; perquè des del poder es gestionin bé els recursos sempre en profit de les persones, i no per l'aprofitament personal dels que de més lluny o més a prop remenin les cireres.


És a dir: mentre hi hagi vida hi haurà esperança, si som capaços de trencar l'actual cercle viciós i oblidant-nos del diner establint les persones com a prioritat de la vida. Ja seria un bon símptoma de que s’ha entès la lliçó del passat  que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés dels pressupostos de totes les societats humanes i que enlloc d’esmerçar tants esforços en competir aferrissadament entre elles per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties; en l’estudi d’energies renovables que facin sostenible el planeta; en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa i aprenguin a gestionar el seu futur sense dependre d'onegés i de les almoines o de les engrunes del banquet d’alguns dels privilegiats del primer món... Aquesta és la única esperança que ens queda per arrambar la crisi, per sobreviure al virus de la deshumanització que ens han inoculat amb la doctrina de la globalització, imposant un lema pervers i nefast: quan més títols de propietat tinguis, més valdràs i seràs respectat.              

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada