Follow by Email

divendres, 21 d’agost de 2015

NO FER-SE MALA SANG, NO VOL DIR DEIXAR-SE PRENDRE EL PÈL

NO FER-SE MALA SANG, NO VOL DIR DEIXAR-SE PRENDRE EL PÈL

En aquest món de mones, tot és relatiu. Fins i tot, a vegades, arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca com ho estem fem, emprenyant-nos per qüestions intranscendents o perdent el temps en polèmiques balderes. Voleu dir que s’ho val segui’ls-hi la beta als incordis que només tenen ganes de xafar la guitarra? D’altra banda, no ens adonarem mai que no es raonable ni té cap ni peus que davant qualsevol mal de ventre - com que en aquest país tants de caps tants de barrets - estem disposats a partir-nos la cara defensant totes i cadascuna de les centenars de solucions contradictòries que ens traiem de la màniga, sabent que només una cura la calipàndria? Vet aquí la nostra realitat esquizofrènica: tots tenim un rei el cos i ningú para atenció en el que diuen els demés ni l’interessa, per molt sensats i dignes de ser escoltats que siguin els punts de vista dels altres. Sobre la gestió de la crisi, per exemple, estic convençut que quan els historiadors d’aquí a cent anys analitzin a contrallum els disbarats que hem comès, ens cauria la cara de vergonya si no fos que ja farà temps que criarem malves. Però ni des de la incubació del virus ni durant l’evolució de la malaltia, cap dels llestos que pontifiquen des de diverses trones varen ser prou espavilats com per preveure, a temps, la patacada que ens venia a sobre ni les seqüeles que ens quedarien. O potser sí, vés a saber! Des de fa temps especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no vam ser els que la patim més severament, com cínicament ens volen fer creure, sinó que qui la va provocar-la seguia un guió . De la mateixa manera que en les novel•les d’intriga clàssiques, els perdiguers es pregunten allò de “qui prodest?”, potser nosaltres també ens hauríem de preguntar a qui han beneficiat i seguiran beneficiant les bombolles financeres i immobiliàries?


És per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang sinó reaccionar amb sentit positiu i, sobretot, no seguir-los la beta als qui a còpia d’encavallar brames i pessimisme, esperen escantonar-me la moral, fins aconseguir tombar-me al divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur – Déu em perdoni! - que els que mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia, no veurien de mal ull que ens agaféssim pel coll i s’acabés tot plegat amb un bon jec de garrotades. Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens volen arreglar el món en quatre dies i a la seva conveniència, ens adonarem que el remei el tenim més a prop del que ens pensem: caldria, simplement, començar de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall d’arrancar naps. Però això no vol pas dir destruir a mansalva el que queda de l’estat del benestar o crucificar la classe mitjana i els jornalers amb més impostos i retallades de sous perquè no aixequem mai el cap. No és amb cataplasmes al melic o purgants – com a Grècia, que els donen crèdit per pagar els deutes i tornar-se a entrampar per arribar a fi de mes, quan s’hagin polit les joies de la família -, sinó que cal prendre’s un bon reforçant vitamínic. Començar de nou significa esborrar totes les barbaritats que hem hagut d’empassar-nos si us plau per força, des que vàrem entrar en l’espiral del capitalisme global, que ens féu renegar de l’escala de valors amb que ens havien pujat els nostres pares, fent-nos-la prostituir per un grapat de lluentons. Com deia aquell: al loro, que no us prenguin el pèl!        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada