NO FER-SE MALA SANG, NO VOL DIR
DEIXAR-SE PRENDRE EL PÈL
En
aquest món de mones, tot és relatiu. Fins i tot, a vegades, arriba a ser-ho
tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca
com ho estem fem, emprenyant-nos per qüestions intranscendents o perdent el
temps en polèmiques balderes. Voleu dir que s’ho val segui’ls-hi la beta als
incordis que només tenen ganes de xafar la guitarra? D’altra banda, no ens
adonarem mai que no es raonable ni té cap ni peus que davant qualsevol mal de
ventre - com que en aquest país tants de caps tants de barrets - estem
disposats a partir-nos la cara defensant totes i cadascuna de les centenars de
solucions contradictòries que ens traiem de la màniga, sabent que només una
cura la calipàndria? Vet aquí la nostra realitat esquizofrènica: tots tenim un
rei el cos i ningú para atenció en el que diuen els demés ni l’interessa, per
molt sensats i dignes de ser escoltats que siguin els punts de vista dels
altres. Sobre la gestió de la crisi, per exemple, estic convençut que quan els
historiadors d’aquí a cent anys analitzin a contrallum els disbarats que hem
comès, ens cauria la cara de vergonya si no fos que ja farà temps que criarem
malves. Però ni des de la incubació del virus ni durant l’evolució de la
malaltia, cap dels llestos que pontifiquen des de diverses trones varen ser
prou espavilats com per preveure, a temps, la patacada que ens venia a sobre ni
les seqüeles que ens quedarien. O potser sí, vés a saber! Des de fa temps
especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no vam ser els que
la patim més severament, com cínicament ens volen fer creure, sinó que qui la
va provocar-la seguia un guió . De la mateixa manera que en les novel•les
d’intriga clàssiques, els perdiguers es pregunten allò de “qui prodest?”,
potser nosaltres també ens hauríem de preguntar a qui han beneficiat i seguiran
beneficiant les bombolles financeres i immobiliàries?
És
per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang sinó reaccionar amb sentit
positiu i, sobretot, no seguir-los la beta als qui a còpia d’encavallar brames
i pessimisme, esperen escantonar-me la moral, fins aconseguir tombar-me al
divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur – Déu em perdoni! - que els que
mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia, no veurien de mal ull
que ens agaféssim pel coll i s’acabés tot plegat amb un bon jec de garrotades.
Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens
volen arreglar el món en quatre dies i a la seva conveniència, ens adonarem que
el remei el tenim més a prop del que ens pensem: caldria, simplement, començar
de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall
d’arrancar naps. Però això no vol pas dir destruir a mansalva el que queda de
l’estat del benestar o crucificar la classe mitjana i els jornalers amb més
impostos i retallades de sous perquè no aixequem mai el cap. No és amb
cataplasmes al melic o purgants – com a Grècia, que els donen crèdit per pagar
els deutes i tornar-se a entrampar per arribar a fi de mes, quan s’hagin polit
les joies de la família -, sinó que cal prendre’s un bon reforçant vitamínic.
Començar de nou significa esborrar totes les barbaritats que hem hagut
d’empassar-nos si us plau per força, des que vàrem entrar en l’espiral del
capitalisme global, que ens féu renegar de l’escala de valors amb que ens
havien pujat els nostres pares, fent-nos-la prostituir per un grapat de
lluentons. Com deia aquell: al loro, que no us prenguin el pèl!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada