Follow by Email

dijous, 6 d’agost de 2015

DÈIEM AHIR SOBRE EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA


            ● El tracte era tornar el dia 17, però aquest estiu gairebé sembla pecat fer massa vacances d’opinió, veient com es precipiten els esdeveniments. Per aquesta raó, he pensat tornar a la feina abans del que tenia previst per donar una ullada a unes quantes reflexions penjades fa temps a aquest blog sobre els clarobscurs del procés sobiranista i posar en relleu la coherència de les idees exposades sobre aquesta qüestió des de bon principi. La reflexió que reprodueixo la vaig penjar l’octubre de 2012 - fa quatre anys -, i l’encapçalament valdria per avui, només canviant 25N per 27S.
 
                    ** El 25N procurem no fer el préssec **
La gran manifestació de l’11 de setembre va canviar el pas dels ciutadans, però també va sorprendre amb el pas canviat bastants polítics que, com s’ha dit tantes vegades, en pontificar sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya hi passaven de puntetes, fent la puta i la ramoneta. Però davant l’evidència d’una gentada que va sortir pacíficament al carrer per dir: prou de tentines!; a tothom li varen agafar les presses per moure fitxa. La llàstima és que massa partits ho van fer mirant-se el melic i llurs conveniències més que a les del país: l’èxit de la manifestació només els hi va servir d’excusa. Fem-hi, si us sembla, una repassada en el moment de tallar la cinta d’inauguració de la Fira electoral.
●CIU, el partit de govern, sabia que a penes dos anys d’encetar la legislatura, entre la crisi i el fracàs de les cataplasmes econòmiques “dels millors”, ja no els hi quedava poca corda en tenir les mans lligades per governar sense hipoteques. Aleshores se’ls hi va encendre la bombeta i, reclamant liderar el sentiment independentista expressat al carrer, varen apostar per avançar eleccions, encegats per l’oportunitat d’aconseguir - aprofitant el rebuf encara calent de la manifestació - la majoria absoluta que els confirmés la seva pretensió de ser els galls indiscutibles del galliner català. El que passa és que, si les enquestes sobre intenció de vot l’encerten, tampoc aquesta vegada faran saltar la banca de la majoria absoluta i tota la festa no haurà servit per res. Tanmateix, aquesta contrarietat a les urnes podria reviscolar les tensions internes entre els socis de la coalició, afegint més incertesa al panorama polític, enlloc de tranquil•litzar-lo.
• El PSC, precisament per les notòries desavinences entre famílies i ànimes, s’enfronta cada vegada més escandalosament amb les seves cròniques contradiccions d’identitat, per exemple marejant la perdiu fins a darrera hora sobre si s’afegien o no a la manifestació de la Diada o, més cap aquí, sobre si engeguen o no a pastar fang els  cosins-germans que els hi toquen el crostó des de Madrid, cada cop que gosen esgarriar-se de la doctrina oficial predicada per el pope Rubalcaba i d’altres relíquies. Davant el cop d’efecte electoral de CIU, han pretès quedar bé amb la vianda al plat per acontentar la parròquia catalanista, traient del barret el conill del federalisme sense recordar-se’n que aquest és un recurs que, des que es varen desempallegar d’en Maragall com a xef de l’establiment, el seu substitut Montilla ja no el posa ni a la carta. D’altra banda, s’han muntat un embolic ben fastigós amb una interpretació força desafinada del dret a decidir; per tant pagarà la pena de veure com venen l’article i, sobretot, qui els hi compra enmig d’aquest joc dels disbarats.   
• ERC, en veure tanta gent caminant il•lusionada darrera la bandera del sobiranisme que ells havien enarborat en solitari i a empentes i rodolons des de la transició, van fregar-se les mans convençuts que, finalment, traurien el ventre de penes amb la collita madura que tants de sacrificis els hi havia costat conrear, des de llaurar un erm fins a regar-lo i tornar-lo a sembrar sense defallir, malgrat les inclemències del temps no els hi varen posar gens fàcil.
• Els antics psuqueros d’ICV, camuflats de verd i oportunistes com sempre a la que salta la llebre, pensaven sucar el melindro fent la gara-gara als indignats i als desencantats, amb una retòrica arnada de temps reculats.
• Els del PP i Ciutadans, a partir de la Diada es poden ensacar plegats, ja que  malgrat discrepin en qüestions de matís per allò de marcar paquet propi, quan apareixen a dojo senyeres i estelades per tot arreu, toquen a rebato la seva esquifida parròquia i comencen a disparar a tort i a dret - usant arcaics trabucs de les guerres carlines - bales farcides de por, de mentides i de mala bava.
I pareu de comptar, perquè no val la pena d’entretenir-nos amb la morralla de petites formacions independentistes, quins líders llepafils, repatanis i ressentits no han estat capaços de la generositat patriòtica necessària per fornir una candidatura unitària, ni en uns moments en que s’hauria d’anar per feina i passar dels personalismes i tonteries de canalla malcriada.

Feta aquesta breu composició de lloc, m’agradaria pregar humilment als candidats que siguin prou responsables per a no fugir d’estudi en els mítings, deixant clar als electors que allò que toca votar el proper 25N, és si s’està o no d’acord amb que els ciutadans exerceixin el seu dret a decidir quin tipus de relació política volen amb l’Estat espanyol. Els candidats, doncs, no s’haurien d’embolicar amb llibres de cavalleria, perquè si d’allò que es tracta és de convocar quan més aviat millor un referèndum d’autodeterminació, convindria que una majoria aclaparadora donés suport al dret a decidir. Però ara no toca encara decantar-nos per la independència, pel federalisme o per deixar-ho tot tal com està: aquest serà el següent pas electoral. I que no ens hi posin traves ni des de Madrid ni des de Brussel•les a exercir aquest dret en un futur, dependrà molt de si els resultats de les urnes el 25N són inequívocs o tebis. Per això cal que començant pels propis candidats, passant pels mitjans informatius i acabant en les tertúlies d’opinió, s’orienti bé l’electorat i no es vulguin fer jocs de mans, en uns moments tan delicats. El 25N no toca votar independència sí o no, simplement s’ha de votar pel dret a poder-ho fer, definitivament, demà passat. No fem més el préssec! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada