Follow by Email

dimarts, 25 d’agost de 2015

QUIN MAL HI HA QUE CATALUNYA VULGUI PLANTAR-SE PEL SEU COMPTE?

Ahir, allò que enorgullia els pares era pogué donar a la família, amics i coneguts aquesta notícia: “el nostre fill s’ha plantat”. Perquè una de les ambicions principals dels bons pares de família catalans era tenir resolt el futur dels fills, ajudant-los a aconseguir quan més aviat millor la seva emancipació econòmica: obrint una botiga, engegant un modest taller per practicar el seu ofici, arrendant terres per dedicar-se a fer de pagès, col•locant-se de funcionari o, en el cas de les dones, “fent una bona sort” casant-se amb un bon partit. Potser a les portes d’una campanya electoral que està en joc la independència del país, els actors que desfilin per la tribuna mitinera es posaran les botes repetint totes les versions de l’auca, del conegut i fastigós repertori del “jo sóc més català” i “tu no n’ets gens”. Els catalans ja el tenim aquest defecte d’encegar-nos fàcilment i no donar el braç a tòrcer a l’hora de defensar els nostres punts de vista, però per moltes barbaritats que es puguin dir i per mal gestos que es facin els uns als altres, la sang no arribarà al riu i al final qui llescarà el pa serà el poble. Bé, parem el carro i no desbarrem: jo només volia fer palès amb aquest exemple del fill que es planta, que Catalunya té l’oportunitat de plantar-se i emancipar-se de la casa pairal on ja troba que fa nosa i que no se l’estima, malgrat si no fos amb la contribució dels seus braços i, sobretot, de la seva bossa, els de la casa pairal ja faria anys que haurien cantat el gori-gori.


Però Catalunya no es vol plantar per una caparrada, sinó perquè no li ha deixat cap altra sortida la marraneria espanyola. D’aquell possibilisme mancomunitari d’en Prat de la Riba, que tranquil•litzava el govern central amb una declaració que avui seria considerada botiflera: “el catalanisme mai ha sigut separatista”; passant per la política del “peix al cove” de Convergència, les continues botifarres, mofes i carbasses que socialistes i populars, indistintament, han dedicat als catalans quan manaven, han desencadenat la desafecció d’una part important – ho expresso amb prudència perquè entre d’altres humiliacions, no ens deixen ni que comptem quants som –, d’un territori que “se sent una nació - com deia en Nicolau d’Olwer - creada i mantinguda pel sentiment de solidaritat d’uns homes que parlen la mateixa llengua, pensen a través d’ella i alenen esperances comunes perquè mantenen records comuns. Catalunya pot ser-ho tot, menys no catalana”. Els darrers potiners atacs a la llengua, impulsats pel nefast Werd, han obert una de les ferides més doloroses entre Catalunya i Espanya: si avui tothom sap castellà aquí és perquè acabada la guerra es va obligar per la força bruta a que fos el castellà la llengua oficial, i que els que parlessin en català fossin reprimits, tancats a la presó o afusellats si es posaven flamencs. Aquesta imposició, tenint en compte que una part considerable de la ciutadania resident a l'interior havia fet servir poc el castellà, va ser tan traumàtica com una violació. I que en plena democràcia, fa quatre dies, en seu parlamentaria un ministre fardes de la seva intenció d’espanyolitzar-nos té bemolls, després que any rere any el govern central es queda amb la part del lleó dels impostos que paguem, no executa ni la meitat de l’obra pública que ell mateix pressuposta i no ens deixa ni participar en la presa de decisions sobre les infraestructures que considerem prioritàries. Per tant, a aquestes altures de la pel•lícula, explicar el sentiment sobiranista és molt senzill: els catalans ens hem fet grans i volem plantar-nos pel nostre compte, perquè com els fills d’aquells menestrals que he posat com exemple, tenim tot el dret de decidir com volen portar el nostre negoci.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada