UN
VENT MOLT FORT – Narració premiada en el X Concurs “Somnis Daurats”
Es deu haver aixecat
vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot i m’ha desvetllat.
Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, d’aquells tan emprenyadors
que no es deixen convèncer per cap tracamanya, em retruny a les temples
l’evocació empegueïda d’una nit semblant, ja fa la tira d’anys, al mas dels avis.
És un record que m’ha atordit, encara després de tant de temps com ha
transcorregut, per la seva precisió i minuciositat. Trasbalsat com estic pel
sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a
Manresa, no sol bufar mai tan esvalotat, és com si revisqués des de l’àtic del
poble Nou estant, aquelles meues primeres escaramusses amb les rufagades. Durant
una llarga temporada, he de confessar-ho, em va inquietar l’experiència d’una
nit en especial de les moltes que vaig passar al mas dels avis; però a còpia
d’emmagatzemar noves vivències ja havia endreçat aquell malson tan amoïnador al
calaix dels records caducats. Fins avui, és clar, que ha reviscolat com si li haguessin
donat corda o hagués eixorivit d’una bursada subconscient del rebost atapeït
d’olors, de sorolls, de sentiments i de percepcions de la meva infantesa, on es
devia haver esgarriat. No me’n puc estar de llevar-me i desempolsegar les
teranyines del que recordo d’aquella nit tan particular; i tinc la sensació que
potser nomes escrivint-ho em desempallegaré per sempre.
La tramuntana feia un rebombori
de ca l’ample. Redéu com bufava! En pondre’s el sol encès i flamejant impropi
d’un dia de tardor més aviat pansit, aquell temporal tan bèstia que s’apropava
amenaçador va donar la primera guitza d’advertiment aixecant una polseguera
colossal que arrossegava, vés a saber des d’on, rebolcant-la pels carrers del
poble com una folla grenyuda i mal prenyada. Després foren les branques dels
arbres, les quals podia espiar des de la finestreta de la cuina, les que varen
vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames per deixar passar per
entremig de les seves masegades cuixes, l’embat irresistible dels espeternecs
emesos per dotzenes dels esperits turmentats, que precedeixen les glopades. Els
carrers estrets del poble, a les afores del qual tenien el mas els avis, reptaven
el vent a inflar més encara la seva formidable manxa, i els primers arpegis
d’una mena de concert salvatge, executat
per una orquestra de fantasmes o de fills del diable, espetegaven contra
els murs de les cases que li feien nosa en la seva cursa desenfrenada, com ho
feia contra l’escullera del port, de tant en tant, alguna barca mal amarrada
que es quedava a la deriva, a mercè del temporal. Finalment, el terrabastall
prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i
gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba,
quan es desploma histèric i enfuriat,
serralada avall, no és un vent desbocat qualsevol, sinó que s’ha
transformat en tramuntana, la germanastre dels huracans.
Aquella
nit, com tantes d’altres durant les meves periòdiques estades al mas, havent sopat
vaig pujar a les golfes passar-hi la nit, trascolant fantasies en companyia dels
fantasmes familiars dels quals m’havia fet amic. Al mas m’hi passava, de petit,
llargues temporades perquè em calia fer cures d’aigua de mar, que m’havien
receptat els metges per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia
de la pell, la qual, per cert, aquelles periòdiques remullades de salobre només
van servir-me per alleugerir-la i dissimular els efectes més pocs estètics;
però encara avui em martiritza i m’estigmatitza una recaiguda de tant en tant.
El meu jaç preferit, en el magatzem de mals endreços en que s’havia convertit
el sostremort de la masia, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de
canonge, molt alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis, o
potser de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el seu matalàs resclosit
per una màrfega en bon estat, farcida de tabissot de blat de moro que, en
ajaçar-m’hi, escarritxava d’una manera tan sensual que em feia venir
esgarrifances de voluptuositat, baldament no tenia edat per entendre una
sensació tan complicada i, simplement, m’agradava perquè m’hi feia sentir bé.
En rebolcar-m’hi aquella nit ventosa que no em deixava enganxar el son, vaig
notar com la pell se’m posava de gallina al percebre les fortes manxades
filtrant-se xisclant per entre les teules i l’encavallada, just damunt del meu
caparró d’infant compulsivament bellugadís i intrigat per tot el que no entenia
i que m’esgarrifava tant com em seduïa.
Els udols del vent arrancaven de lluny
i podia notar com la ventolera s’anava apropant a passes de gegant, esclafint
en un sinistre espetec contra el primer obstacle que l’entrebancava, rebotant
d’un costat a l’altre dels carrers estrets, ressonant de la mateixa manera com
espetegava l’escopeta de l’avi quan em portava a caçar llebres o perdius.
Resguardat dessota dos o tres flassades, em regirava inquiet al llit, esmorteint
els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut perquè aquell
vent enfollit no em descobrís espiant-lo i m’estripés de cap a peus. Jo no vaig
saber-ho fins a mig matí, però quan anit tot just s’havia fet fosc, es veu que
a la paret del Soto dels Casadevall hi varen estampir a trets d’escopeta de
caça el cos d’un foraster, que ningú sabia d’on havia sortit. La finca dels
Casadevall, que com si diguéssim eren els peixos grossos del poble, tocava a la
propietat més modesta des avis, partionades les terres de cadascun per
l’anomenat rec del mal pas.
- Ha
degut matar-lo algun galifardeu arravatat pel vent i, potser també, amb un
trago de més, ja que qui ho hagi fet no ha pas mirat prim, el Déu que el va
parir! L’ha ben cosit a trets, a aquell paio! - vaig escoltar com es
desfogava l’avi, a la cuina, mentre feia una queixalada bo i dret, encès com
una metxa. I la baba que se l’escoltava atenta, entre cullerada i cullerada de
la sopa de farigola que era el seu esmorzar de tota la vida, fos el dia que fos
i fes fred o calor, li va replicar: – No
sabria pas dir-t’ho perquè s’ha m’ha acudit, però mira què penso: ¿i si el mort
d’aquesta nit tingués res a veure amb aquella dona que fa dos mesos van
estossar amb tanta sanya, deixant-la mig morta a tocar de la creu de terme? Oi
que tampoc no se n’ha sabut res més des d’allavonces?
-
Prou que podria ser, però no crec pas que en Gori hi estigui embolicat, si és
el que m’estàs bufant a l’orella, que ja et veig a venir. Tot i que les que
sempre garleu més del compte vàreu fer córrer la brama que aquella pobra dona
estava embolicada amb l’hereu dels Casadevall i que qui li havia donat la
pallissa era el seu antic manso, jo no me l’he pas creguda mai aquesta xerrameca.
- Déu me’n guardi d’aixecar
falsos testimonis o d’engreixar xafarderies! – va ficar-hi una altra vegada
cullerada la baba, que era molt fantasiosa; això sí que ho tenia i potser jo li
he heretat aquest capteniment -, però si
fos veritat que el paio que han mort avui, tingués quelcom a veure amb aquella
mossa, et faria pensar una mica, oi?
- Reconec que tot plegat està
una mica enterbolit i que no té volta de fulla que qui li ha endegat els trets
no és pas un gàngster de la quinta forca, sinó algú que para més a prop; fixa’t
si no que, per passar comptes, ha fet servir una eina de les nostres, una
escopeta de caça. Veuràs com els del tricorni no trigaran a passar revista de
totes les hi ha declarades al poble, si més no per justificar que fan alguna
cosa.
- Recony, només faltaria això,
que a sobre sospitessin d’algú d’aquí!" – va remugar la bava.
Escoltant aquella conversa
dels avis, vaig preguntar-me si l’enrabiada del vent, sobretot després de mitja
nit, no hi tindria alguna cosa a veure amb el miserable assassinat de que parlaven
i que tanta poca gràcia els hi feia. De manera que ja mai més vaig poder
treure’m del cap la teoria que les emprenyades del vent, sempre tenien quelcom
a veure amb bretolades tan misterioses com la d’aquella nit. Potser sí que
només fos una criaturada de les meves, no dic pas que no; ja que quan era petit
m’havia deixat encaterinar per l’ambient propici a fer castells de cada cosa de
nou que descobria al mas, ja que en aquella època tot em semblava enigmàtic i
misteriós. Però ja us ben asseguro que quan sento bufar fort el vent durant la
nit, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances,
preguntant-me què o qui l’haurà fet tan grossa com per enfurismar-lo i desitjant
que se’n penedeixi aviat, perquè el vent pugui anar-se’n a joc.
Havent
dinat, la tramuntana va anar clarament de baixa i el sol escalfava prou, entre
ratxa i ratxa, com per animar-me a fer un tomb per la platja. Desafiant les
últimes espernegades d’un vendaval a la baixa, em vaig posar a caminar en
direcció a la tamariua, amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat del
qual m’havia fet l’amo perquè era ideal per resguardar-m’hi els dies rúfols,
amb l’esperança que alguna vegada m’hi acompanyés la meva amiga Baldufa, sense
que en Narcís s’hi fiqués pel mig, fent d’espelma. Malgrat us sembli que vull
fanfarronejar, calia coratge a la meva edat per passejar vora el mar un dia de
forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda. l és que el vent, esvarant-se
a estones, encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins
que es retorçaven, removent a la desesperada menudes brusques que, si badaves,
se’t ficaven a l’ull esmunyint-se per entre les parpelles entrellucades. Jo
caminava de reculons, tal com m’havia ensenyat l’avi que s’havia de fer quan
bufava vent fort, deixant-me empènyer suaument, refiant-me’n de la seva
complicitat d’amic perquè no em fes caure, malgrat de tant en tant em manyegués
l’esquena amb un capgirell enjogassat i em fes trontollar. En travessar per
davant del Soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca
creuà l’era cloquejant com una esperitada. L’airot li havia arremangat el
plomatge i ella, que potser fos la darrera gallina pudibunda de l’espècie,
buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.
Encabat d’arribar al meu refugi de la
platja, em vaig ajaçar damunt la sorra i m’hi vaig quedar embadalit, mirant un
cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols, sense que ni una migranya
de boira m’enterbolís la vista. Mentrestant, per damunt del meu cap, sentia el
vent esbufegar amunt i avall, com una fera engabiada, que s’anava amansint.
Emparat darrera la panxa d’una barcassa desballestada damunt l’arena des de qui
sap quant, no m’arribava ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense
fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, i escoltant els darrers
compassos d’una fabulosa simfonia venteguera, dirigida per una batuta
misteriosa i arravatada, és quelcom que quan hi penso encara m’esborrona i
m’omple d’una mena de luxúria enfebrada, d’aquelles que es fa difícil
d’explicar en poques paraules. Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns
forasters que es queixaven que a aquell forat de l’Empordà sempre feia mal temps,
sigui per naps o per cols. - Quan no fa
el temps que té de fer, és quan fa mal temps; vet-ho aquí, per si ho voleu saber.
I pareu d’emprenyar, cony! – va sentenciar, deixant-los a tots parats per
l’orgull com ho va dir. Vaig tardar anys a entendre el sentit del rampell de la
baba. I encara avui no n’estic pas segur del tot que l’hagi entès.
La tramuntana, amb la que vaig
aprendre a conviure per força durant la meva infantesa i una bona part de
l’adolescència, sempre que es retirava rabent s’enduia mar endins la brutícia
lleugera dipositada a la sorra; desentenent-se, en canvi, d’altres andròmines i
deixalles més difícils d’arrossegar malgrat haver-les emborratxat amb el seu
alè potent i d’haver-les flagel•lat pels quatre costats, intentant en va
fer-les ballar al seu caprici. Un alè que no sé què tindria, però que entonava
els ànimes de càntir com jo, i xurriaquejava les ments turmentades amb espurnes
de melangia i de lucidesa alhora, que els ensibornava i estigmatitzava per
sempre més amb aquella cançó enfadosa que a la gent de l’Empordà se’ls pot
dispensar tot perquè estan “tocats pel
vent”.
- No podem dissimular la
subtilesa barrejada amb aspror, un tarannà tan especial que ens regalima als
que som d’aquí, tant en la manera de pensar, de camejar i en tot el nostre
posat en general. Els que no han estat sacsejats per la tramuntana des de les
beceroles no ho podran comprendre mai i sempre confondran els nostres rampells
sovint genials, amb brots de bogeria – em va confessar una vegada l’avi, que tot sovint maldava
per fer-me confidències, amb l’orgull, la murrieria i la sornegueria dels que
creuen saber-ho tot. Però jo era tan petit
que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir i em
conformava aprenent les seves paraules de memòria. És ara, després de tants
anys, que puc començar a entendre-ho.
Malgrat
tingui arrel femella, sempre he estat convençut que la tramuntana és un vent
mascle i garrut. De petit, a escola, el dibuixava com un tità, enfonyat darrera
l’albera o traient el nas més enllà del Paní, renegant sempre com un carreter
perquè per molt que sembli que s’afanya, sempre arriba tard allà on va. Però a
mesura que me’n vaig fer amic, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits,
quan s’ajeia exhausta arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de
tranquil•litat, de relaxament bord i delirant a la vegada. No em veig amb cor
de descriure al peu de la lletra aquella sensació. O potser sí, llamp me mau!,
que m’hi atreveixi: és com si en el blau del cel, el vent es fongués, tot d’un
plegat, en un arc de sant Martí, calant-li foc pels quatre cantons.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada