QUE SIGUI DELS NOSTRES

En moments complicats es té la tendència natural a estar amb el teus. Acomboiar-te amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui sempre et pots refiar, dóna seguretat i coratge. Des de petits simpatitzen més amb uns companys d’escola que amb uns altres i de més grans, sense forçar-ho, tenim la nostra colla, amb la qual compartim els secrets i les entremaliadures de l’adolescència. I de mica en mica aprenem que per anar per la vida hem de tenir clar quins són “els nostres” i quins hem de considerar “els altres”. En principi, aquesta percepció d’afinitat, de pertinença i de complicitat no és necessàriament negativa, si no porta més enllà de la sana competència entre colles i no s'alimenten i es desenvolupen les ganes de confrontació, de marcar territori o d’exclusió. Lamentablement, un món en què totes les colles vagin de bracet cap a un objectiu comú és una utopia i, per tant, el concepte “tots junts” cap allà on sigui perd pistonada enfront dels ferrenys “nosaltres” i “vosaltres”. Sense adonar-nos-en, quan parlem utilitzem col•loquialment aquestes fórmules verbals que fan palesa una diferencia, una mena de frontera més que no pas de proximitat. I encara que moltes vegades no passa de ser una forma de parlar, en moltes d’altres el "nosaltres" o el "vosaltres" es fa servir com una forma conscient per marcar distàncies intel•lectuals, per recalcar que tu i jo no pensem igual i, potser, fins i tot algú dels dos no té els mateixos drets. No està escrit en cap protocol, però és evident que en una cosa tan simple com són les oportunitats per col•locar-se en llocs de responsabilitat, tant en l’empresa privada com en la pública, en molts casos puntua més per als seleccionadors el fet de “ser dels nostres” que no pas “ser competent”. Potser em direu que aquesta afirmació és indemostrable i un pèl temerària, doncs doneu-hi una ullada pels voltants, sense prejudicis, i ja em direu després el què. D’aquí ve allò que deia al començament: que tothom aprèn de petit la necessitat de pertànyer a un grup, a una família o a una simple sigla, perquè sol com un mussol es menjarà sempre les engrunes del pastís. Sobretot quan les oportunitats van tan buscades.