FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

En contra de la creença bastant estesa que els espanyols i els italians, encapçalem el rànquing dels que més lleis es passen pel forro - una dubtosa glòria, per cert - resulta curiós descobrir que tampoc els francesos, que per allò de “le grandeur” es pensen estar per sobre del bé i del mal, són manxols en aquesta pràctica i mentre creix el malestar de quasi el 14% de la població que viu sota el llindar de la pobresa, s’ha descobert que l’exministre del pressupost, un tal Jerôme de Cahuzac, es fotia del mort i de qui el vetllava amagant un compte bancari a Suïssa. I com a França, a tot arreu hi ha qui fa tripijocs amb les lleis, sobretot les fiscals. Però la llei és l’única defensa dels febles contra els poderosos, per això als poderosos les lleis els hi sol fer fàstic d'aplicar-se-les; ara bé, quan les lleis comencen a incomplir-les els que les fan, s’està escarnint el principi de decència en que s’hauria de basar un Estat, i minva la seguretat jurídica dels ciutadans. Què és això de la decència? El diccionari defineix la qualitat de “decent” dient “que és la qualitat pròpia del que obra dignament”. Vet-aquí allò que fa massa mesos trobo a faltar en gent que forma part d’això que jo, per fer-ho curt i ras, resumeixo com “establishment”. En la transició de la dictadura a la democràcia donàrem per fet que la decència era quelcom que no calia exigir explícitament als demòcrates, perquè en la nostra ingenuïtat creiem que la democràcia imprimia caràcter, però no vàrem tardar gaire en adonar-nos, per desgràcia, que alguns teòrics demòcrates consideraven que ser honest no era una condició imprescindible per exercir un càrrec des d’on es remenés diner públic. Per tot plegat, a la meva manera de veure, ara que volem començar de nou com Estat propi, els futurs governants haurien d’interioritzar la decència com a quelcom inseparable de la gestió pública. Ser decent, vista l’experiència, ja no podrà donar-se per suposat, sinó que a través de la transparència i la participació ciutadana s’haurà de justificar cada dia. I la decència no es garanteix parint lleis a tremuja: n’hi ha prou amb les justes i necessàries perquè resolguin els conflictes, no com fins ara passa que tanta abundància ajuda a complicar els plets per culpa del mal ús que se’n fa d’aquestes eines. Una Catalunya independent no pot conviure amb un reguitzell de lleis que cadascuna porti aparionada la seva trampa corresponent. Si no ha de ser així, potser que ens ho fem mirar ara que encara hi som a temps.