ELS PISOS BUITS DELS BANCS

Correm-hi tots! Obliguem la banca a pagar el gust i les ganes a través de severes sancions pels pisos que mantinguin desocupats, mentre hi hagi gent que no té casa on viure. Quan fa la tira d’anys que el drama de gent desnonada per impagament de lloguers o de quotes d’hipoteca és imparable, sembla que alguns ajuntaments pensen, com si haguessin descobert la sopa d’all, que tenen la clau per resoldre el problema de garantir l’accés a l’habitatge a tots els ciutadans, d’acord amb el mandat constitucional: obligar els bancs a posar a disposició de les administracions públiques els pisos buits dels quals són propietaris, sota amenaça de multes que els deixin baldats. Paraules, paraules i res més que paraules! Brindis al sol, a misses dites! Si els governants d’aquest país haguessin mirat amb una mica de perspectiva i visió de futur pels interessos dels ciutadans atrapats enmig del salvatge esclafit de la crisi immobiliària, enlloc de moure cel i terra per evitar que les entitats financeres – bancs i caixes – en sortissin escaldades, ara no es trobarien en aquest atzucac de difícil solució. Quan de veritat tenien de treure el geni era abans, obligant aquestes entitats a renegociar la morositat, adaptant-se temporalment a les possibilitats de pagament de les persones entrampades amb els pixats al ventre per la plaga d’un atur salvatge. En vistes d’una situació tan dramàtica com quedar-se sense ingressos una família, no per ganes o mandra sinó perquè no hi havia feina, no hagués estat millor donar peixet que no pas tirar pel dret a bastonades? Quants desnonats de casa seva haguessin rebutjat pagar unes quotes més endreçades durant la temporada de vaques flaques? Algun dia s’analitzaran a fons les responsabilitats dels sicaris del capitalisme més impresentable, en les crisis d’autoestima que ha suposat per a les persones veure’s llençades de les seves llars com si fossin l’escòria de la societat, pura deixalla. És absurd expulsar la gent de casa seva perquè per causes de força major no poden assumir temporalment els seus compromisos, preferint deixar els pisos buits i abandonats que no pas ajudar les persones que hi vivien a conservar-los, establint una treva o una moratòria enraonada, fins que la gent es refés de la sotragada. Sobretot considerant que l’Estat ha salvat el cul de bancs i caixes, fent totes les martingales que han calgut perquè, pobretes, no s’arruïnessin; mentre ha deixat amb el cul a l’aire ciutadans indefensos davant d’una colla de botxins sense entranyes. Per desgràcia, agradi o no, aquesta és la realitat i quan no s’ha actuat a temps amb valentia per evitar una epidèmia, no es pot pretendre salvar la vida de les víctimes amb cataplasmes.