QUIN CÀSTIG ES MEREIX DÍAS FERRÁN?

            El fiscal general de l’Estat ha dit que la detenció del darrer capo de la patronal CEOE no s’ha fet per donar un exemple, sinó simplement perquè la llei no deixa cap altre remei. Que em perdoni l’inquisidor públic, però ha tornat a pixar fora de test, com quan va estirar les orelles al fiscal de l’Audiència de Catalunya perquè havia obert diligències contra el diari “El Mundo” per divulgar calúmnies contra el president Mas. En Díaz Ferrán, precisament per tractar-se de qui es tracta i del mal exemple que ha donat, es mereix un càstig exemplar no només perquè jo ho digui la llei. Com quan em refereixo a la classe política defensant que, malgrat tota la merda que ella mateixa es tira a sobre i que s’escampa, n’hi ha més d’honestos que no pas de corruptes, quan molts indignats esbronquen l’empresariat en general, s’ha de replicar que les cúpules de les organitzacions patronals no sempre són el mirall que reflexa l’autèntic empresari sacrificat i tossut, que fa que el país no s’acabi d’ensorrar en la més absoluta misèria.

            Precisament perquè els empresaris de veritat són imprescindibles per sortir de la crisi, de cap manera es pot permetre que individus com Díaz Ferrán no paguin pel mal que han fet a un país que necessita, com el pa que menja, creure en l’empresariat honest. La seva malifeta no es salda només amb una condemna de pa sucat amb oli i unes quantes multes milionàries, que no pagarà perquè es declararà insolvent. El dany moral a la societat també té un preu, i no estic proposant un acarnissament, sinó de fer justícia exemplar. Aquest individu ha arruïnat varies companyies que gestionava a tall d’arrancar naps i, per l’efecte dominó, ha deixat en calçotets empreses que treballaven per ell i ha enviat a l’atur a milers d’empleats amb un esclop i una espardenya. I això passava quan presidia la CEOE i, malgrat el tuf que desprenien els seus negocis i els seus tripijocs, els seus col·legues es tapaven el nas i miraven cap a una altra banda, tot i ser conscients que els embolics particulars paralitzaven el lideratge empresarial, imprescindible en uns moments de pànic econòmic i desànim col·lectiu. ¿Com pot pensar el fiscal general que no es mereix un càstig exemplar i que potser, inclús, podria quedar lliure si col·laborés amb la justícia? Com diuen els castellans, perquè se m’entengui arreu, “a otro perro con este hueso”.  

MISTER TONI ALBÀ I LA SENYORA MACHI

            En uns moments polítics tan delicats, no es poden passar per alt relliscades com les del bufó del regne - que se’n fot del mort i de qui el vetlla emparant-se en la llibertat de pensament i d’expressió -, al fer una piulada declarant públicament el seu boicot personal a l’actuació de l’actriu Carmen Machi al Lliure. Deixant de banda el sarcasme que suposa carregar-se l’esperit del Teatre Lliure de Gràcia, quan es viu d’esbudellar humorísticament tothom que es belluga per l’escena pública espanyola, es qüestioni l’actuació a Catalunya d’una actriu madrilenya, no pel contingut de la seva obra, sinó pel fet que fa costat al “federalisme” socialista que va en contra les tesis indepentistes, amb que s’arrenglera mister Albà. El director del Lliure, Lluís Pasqual, gens sospitós d’espanyolisme, li va parar els peus al vilanoví sense pèls a la llengua: “no es pot atiar un boicot amb termes tan intolerables, pel fet d’haver exercit la llibertat de pensament i d’opinió, que és un dret que, fins ara, podem exercir tots”

            És molt comú entre els que se l’agafen amb paper de fumar, veure la palla a l’ull dels altres i no adonar-se de la biga en els propis. Em sap greu recórrer a una cita evangèlica per il·lustrar un tema tan terrenal, però és que li va com l’anell al dit a aquesta més que simple anècdota. En cap cas ni en cap moment la intolerància ajuda a fer amics, sinó tot al contrari, i ara és quan més fa falta no buscar-se enemics, deixant-se portar per rampells de criatura o de nen malcriat. Aquí també estaria bé recordar aquella dita tan popular: “el que no vulguis per tu, no vulguis per ningú”. Si volem que no ridiculitzin o combatin les nostres idees, s’ha de començar per respectar les idees dels altres. La indignació que ens encén la sang quan ens bescanten pel que pensem o pels principis que defensem legítimament, no podem pretendre que els demès no la sentin amb la mateixa legitimitat quan nosaltres ens comportem igual de dròpols. Tot allò que espatlli les possibilitats de diàleg no li convé a la causa. I en les nostres circumstàncies com a país, potser també hauríem de tenir en compte, entre d’altres raons perquè en tenim prou experiència sobre les espatlles, que ofendre no costa gaire, el que costa és que l’ofès se n’oblidi de la trepitjada.   

LA GRAN ESTAFA ALS PENSIONISTES

CARTA AL VENT

            L’any passat, a finals de novembre, quatre dies abans de les eleccions en que Rajoy, mentint com un pocavergonya, va desbancar del poder els socialistes, escrivia una “Carta al Vent” premonitòria del que està passant avui amb les pensions, la qual començava així: “L’aparell de propaganda electoral del PP ha programat els candidats perquè no es cansin de prometre un futur govern popular no congelarà ni retallarà les pensions. Hauríem d’estar tranquils els jubilats i pensionistes? Francament, em sembla que sento pudor de socarrim, malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla de la gent gran... A un dels populars simpàtics, el candidat per Barcelona Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques se li’n va escapar una, que no em va deixar indiferent. Va dir que ells són de l’opinió que les pensions s’han de revaluar tal com està pactat; però, es va curar en salut: si quan rebin les transferències s’adonen que a la caixa només hi queden teranyines, s’hauran de replantejar la situació. És a dir, que no perilla de moment la paga de Nadal del 2011, perquè seria massa escandalós suprimir-la a quatre dies del final de campanya; però, no ens en refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que els polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui; però, pinten bastos”.

            La paga de Nadal del 2012 no l’han tocada tampoc, però el cop de destral al poder adquisitiu dels pensionistes durant el primer any de govern popular, ha estat una salvatjada i una presa de pèl. Entre les apujades dels impostos, dels serveis basics i la implantació del copagament, el miserable increment d’un 1% de principis d’any ha resultat un escarni. En els darrers tres anys, dos d’ells sota la batuta socialista, el poder adquisitiu de les pensions contributives ha minvat quasi un escandalós 12%, i això sense comptar el ròssec dels fills a l’atur, que han de recórrer als pares per arribar a fi de mes. A pocs dies de les recents eleccions catalanes jo participava en una tertúlia i el candidat del PP repetia com un lloro la consigna oficial del partit, per a no esverar el galliner: és revaluaran les pensions en funció de IPC. No va trigar gaire en Rajoy a trencar l’únic compromís programàtic que encara no havia trinxat del tot. Enguany, l’augment tornarà a ser d’un escarransit 1%, sense revisió ni actualització, de manera que la pèrdua de poder adquisitiu real el darrer trienni, entre una cosa i una altra, fregarà el 14%. I si al final l’impotent Rajoy ens llença en braços dels socis europeus perquè ens “rescatin”, està cantat que els primers que lleparem serem els pensionistes. ¿Ho pot consentir això l’Estat? ¿No tenim cap dret adquirit els jubilats, pel simple fet que estem indefensos i privats de mesures de pressió contundents, llevat picar de peus a terra?

            Els que ens volen daurar la píndola ens expliquen aquell encanteri que les pensions no es capitalitzen, sinó que les paguen els cotitzants contemporanis. Estaria molt bé aquesta excusa, si no fos que des de 1967, quan es va crear la Seguretat Social i la cotització obligatòria, a cap treballador se li va explicar que la futura pensió de jubilació no depenia de les seves pròpies cotitzacions, sinó que, Implícitament, l’Estat adquiria el compromís que es faria càrrec de les pensions contributives, en el moment que correspongués. Faig èmfasi en el concepte “obligatorietat”, perquè cap treballador podia escaquejar-se d’aquest sistema i cobrir pel seu compte la jubilació destinant les cotitzacions, per exemple, a un fons de pensions privat. En tot cas, tenia de fer-ho complementàriament, cosa que molt pocs feien per dues raons obvies: primera, que es refiaven que l’Estat no faria l’ànec ni el ronsa i, segona, perquè les misses no donaven per tant. D’altra banda, des de 1967 els superàvits de la seguretat Social no s’invertien en una bossa, tal com feien altres Estats previsors i honestos. Com que l’Estat espanyol es governava llavors per la llei de l’embut i els rampells d’un dictador que no estava per orgues ni controls, el calè que sobrava engreixava altres partides, potser inclús a algun fons de rèptils. El cas és que al fons de reserva no hi anava a parar cap estalvi, per la senzilla raó que ni tan sols s’havia enfilat l’agulla. No va ser fins a la segona legislatura de l’Aznar – a cadascú el que li pertoca – que el fons es fa engiponar i l’any passat s’hi havien acumulat uns 62 mil milions d’euros. Una misèria, comparat amb el que hi podria haver hagut si no s’haguessin malversat els excedents de les cotitzacions quasi 30 anys, per tapar altres forats que no hi tenien res a veure amb les pensions i que si poguéssim saber tota la veritat, segurament ferien pudor de merda.

           

            D’aquesta gran estafa perpetrada pels anteriors governs de l’Estat als pensionistes, no ingressant els superàvits de la Seguretat Social a un fons de reserva per si de cas, també n’és solidàriament responsable el govern actual, perquè l’Estat no és el mateix i els compromisos d’un Estat amb els ciutadans són sagrats. En qualsevol cas, hi ha la responsabilitat moral envers els pensionistes de buscar totes les alternatives possibles per retallar les despeses de l’Estat, abans d’incomplir la prioritat del contracte amb els pensionistes. I aquestes alternatives passen per des de crear ocupació que aporti els ingressos de nous cotitzants i rebaixi la despesa en atur, fins a prescindir de tantes empreses públiques i d’organismes administratius estèrils, duplicats, insostenibles i injustificables, tant des del punt de vista econòmic com ètic, ja que sovint no serveixen aquestes tapadores per altra cosa que per aixopluc de polítics defenestrats o de militants amb el carnet del partit a la boca. Si no saben per on començar a passar l’escombra, segurament bastants pensionistes amb tanta experiència i coneixements com el millor ministre, en quatre dies els hi poden redactar a bastament un full de ruta de l’operació neteja.

TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT...(2)

Havíem quedat ahir que les guitzes que històricament el nacionalisme espanyol endinya als nacionalistes catalans acaben fent forat i, tal com avisaven els avis, el càntir de tant anar a la font s’acaba trencant. Malgrat allò que retreuen els espanyols, a Catalunya mai hi ha hagut un majoritari sentiment separatista, tot i que en determinats moments d’indignació el soufflé independentista hagi pujat de to. Si els espanyols haguessin estat intel·ligents, enlloc de jacobins gasius, s’haurien deixat tallar la capa fa temps bastint una generosa autonomia per a un territori que sempre s’ha sentit orgullós dels seus atributs nacionals. I és que Catalunya no és una nació postissa, sinó que l’avala una llarga trajectòria d’actes de sobirania històrics. No obstant això, sense renunciar mai a la independència com a ideal utòpic, s’hauria conformat amb un estatut decent i sostenible, tant en l’època republicana com després de la restauració de la Generalitat. El que passa és que el primer intent d’estatut va sortir esguerrat per culpa de soroll de sables a les casernes i el segon, de fa quatre dies, aquell sapastre d’en Zapapero, que a part d’il·luminat va resultar ser un caragirat, va permetre que després de passar-li el ribot a fons un Alfons Guerra impresentable, se’l carregués la piconadora del Tribunal Constitucional a petició dels nans de l’Aznar. A partir d’aquell moment, la independència va guanyar adeptes i possibilitats de reeixir.

Però va ser la barroeria d’un PP crescut gràcies a la majoria absoluta i emparant-se en el caos de la crisi, qui va negar el pa i la sal a uns catalans massa xollats i sense recursos per subsistir, fent-los passar per la vergonya de viure com captaires, quan ho podien fer com rics si els recaptadors d’impostos tornessin als catalans no només el que és seu, sinó les engrunes que els hi reconeixia aquell estatut trinxat i pixat, després de ser aprovat pel Parlament català, les Corts espanyoles i referèndum del poble. Fruit dels insults i dels cops baixos, el dia de la festa nacional catalana els carrers es van omplir de gom a gom i el clam d’independència va obrir de bat a bat les portes a una secessió impensable anys enrere. I menyspreus tan calculats i bèsties com els de les darreres setmanes, estan abocant els catalans a la insubmissió. Mentrestant, els mesells nacionalistes espanyols no s’adonen que estan matant la gallina que els hi subministrava els ous i la Corona, que si serveix d’alguna cosa hauria de ser per moderar les tensions, muda i a la gàbia. És clar que el càntir s’ha trencat!          

TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT...)1)

Els que des de certa distància observen les constants picabaralles entre nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, no crec que puguin negar que les puntades de peu que ens etziben des de Madrid palesen una clara voluntat de lesionar-nos de veritat. En aquest partit, per fer un símil futbolístic, els espanyols juguen brut, sense amagar-se’n de les consignes de la banqueta i amb un àrbitre que ho permet tot. Els jugadors de l’equip nacional, sigui quina sigui l’alineació, juguen a trencar cames i a deixar baldat l’adversari, amb aplaudiments dels seus hoolligans, i amb el beneplàcit dels comitès de competició i d’apel·lació, que els hi guarden descaradament les espatlles. Per tal de retallar la cresta als catalans i de rebaixar-los els fums tot s’hi val, des de les escopinades fins als penaltis injustos. I amb l’ajuda d’una premsa definida com la Brunete mediàtica pel seu partidisme descarat a favor de qui els hi omple la menjadora, inciten els més baixos instints dels espectadors a base de fer-los empassar rodes de molí i escalfar l’ambient amb calumnies, insídies i mitges veritats. Fent un altre símil, perquè se m’entengui tot i bé, aquesta tropa de periodistes que ha renegat de la imparcialitat del seu ofici, són de la mateixa raça d’aquells que ens varen vendre que els republicans eren els sollevats i els franquistes els demòcrates. 

Precisament, això és el que està passant amb el darrer placatge protagonitzat per aquesta bèstia de ministre que, com a defensa, és més matusser que en Pepe, amb la diferència a favor del futbolista que aquest va de cara, mentre que el ministre sega cames a traïció sense perdre el somriure hipòcrita dels mal educats. Quan és ell qui s’ha carregat el reglament com li ha convingut, acusa els catalans de ser descarats, incordis i tan desagraïts que volen abandonar la lliga nacional espanyola per anar-se’n a jugar la lliga europea. Però, el problema és que no només es tracta d’aquest incident, sinó que les desconsideracions, pessigades i travetes venen de lluny, repeteixo, sigui quina sigui la directiva dels nacionalistes espanyols: per fer la punyeta als catalans tant govern com oposició van sempre junts. Alguns espectadors que coneixen i han tastat Catalunya, no s’ho acaben de creure que els catalans siguin de la pell de Satanàs, però la seva veu moderadora queda afogada pels crits histèrics d’una massa excitada amb mentides. Aquesta crònica requereix, evidentment, una segona part. Demà continuarem...   

JA VEUREM COM ACABA, PERÒ FA MAL D'ULLS

            El cas Mercuri no sabem com acabarà, però de moment fa mal d’ulls que entre els sospitosos de corrupció o de tràfec d’influències hi hagi la parella, el germà i un oncle del polític més mediàtic dels imputats, i que de les escoltes telefòniques se’n desprengui que al referir-se a l’alcalde fessin servir un àlies com “el capo”, una mica emprenyador. El jutges diran algun dia si tot acaba o no com el rosari de l’aurora, però si fos així com acabés s’haurà d’explicar molt bé que allò del 120.000 de paga i senyal a fons perdut per optar a una contracta i el 3% de comissió al acabar l’obra, fets explicats amb ets i uts, no era fruit d’una febrada del cap calent del fiscal. Jo no sé si l’alcalde i la seva parentela formen part o no de cap trama. En principi ells, com és lògic, proclamen la seva innocència, i encara que hi hagin molts detalls que fan mal d’ulls els hi de respectar la presumpció; però, de que la trama existeix, siguin quin siguin els que tenen untats els dits, sembla que la fiscalia anticorrupció ho dóna per fet.

            Ja he repetit per activa i per passiva des d’aquest blog d’opinió, que hi ha molts de polítics i alts càrrecs de l’administració que no es deixen estimar, per molt que els temptin. A mi me’n consten uns quants pels qual posaria les mans al foc i suposo que molts dels que em llegiu també en coneixeu uns quants més, però això no impedeix que n’hi hagi més dels que voldríem amb la camisa plena de llànties. Ara que estem en vigílies de festes, ¿quantes sorpreses no ens emportaríem si tinguéssim accés a les comandes de paneres, lots i d’altres regals a les empreses especialitzades? ¿A quants personatges de l’establishment se’ls hi faria coll amunt explicar perquè tenen uns amics especials que els estimen tant? Però les coses són com són i la carn és febre. Per això algú en temps reculats va escriure allò tan sensat que no només s’ha de ser honest, sinó semblar-ho. I què més voleu que us digui? Tota aquesta moguda de Sabadell serà certa o no, però a mi quan hi veig tanta parentela emmerdada, francament, em fa mal d’ulls...        

BANC BO, BANC DOLENT

            Aquest final de setmana més de 12 mil voluntaris han recollit en 48 hores pel Banc dels Aliments quasi dos mil tones de menjar. Es calcula que freguen el quart de milió els ciutadans d’aquest país que no poden fer un àpat decent que inclogui carn, pollastre o peix, com a mínim, cada dos dies i que una de cada cinc famílies catalanes sobreviu de miracle per sota del llindar de la pobresa. Si no fos per iniciatives solidàries de la societat civil, molta d’aquesta gent ho passaria encara més magra o començaria a fer disbarats. Aquest Banc bo no reparteix dividends ni els que el fan funcionar perceben cap sou, sinó que hi sacrifiquen de franc moltes hores de lleure si estan jubilats o de son si encara treballen. Tampoc hi aboquen el sac les institucions, al contrari: la Comissió Europea es planteja retallar el 30% el programa europeu d’ajuda alimentària. Mentrestant, cada dia hi ha més entitats que demanen crèdit al Banc dels Aliments per atendre les persones que s’afegeixen a la cua que no tenen més remei que pidolar menjar. I aquest Banc bo fa mans i mànigues per a no deixar ningú amb el cul a l’aire, mentre pugui.

            A l’altra banda hi tenim el Banc Dolent que, per entendre’ns sense anar amb embuts és un immens abocador de porqueria immobiliària que es treuen de sobre les entitats financeres que no varen saber gestionar com calia. Una porqueria que s’han espolsat de sobre endossant-la a un Banc insà que per reial decret es carregui el mort. I per aquesta operació que en diuen de sanejament financer sí que hi ha virolla llarga; tanta com perquè la seva directora  s’embutxaqui mig milió d’euros l’any, als quals haurem d’afegir-hi sous arregladets per a la resta d’executius, consellers i assessors que faran falta per gestionar aquesta entelèquia. No m’estranyaria que els seus empleats, pel fet de treballar en un “banc dolent”, reclamin un “plus de toxicitat”. Però el més fotut de tot plegat és que aquesta virolla sortirà al final de les butxaques dels ciutadans a base d’impostos, taxes i més retallades a l’estat del benestar i si algun dia el mercat revifa els actius del Banc dolent i tornen a cotitzar-se a l’alça, qui en traurà profit no seran les víctimes de la banca que va provocar el daltabaix econòmic més greu de la història, sinó aquesta mateixa banca sanejada i els espavilats de tota la vida. Queda clara la diferència entre un Banc BO i un Banc DOLENT?

DE CÀSTIGS ORIGINALS I DE DOCENTS CREMATS

            Fer de professor d’institut diuen que cada vegada requereix de més paciència i de més resignació, per aguantar les faltes de respecte o les provocacions dels adolescents, sense perdre els estreps. De tant en tant es destapa algun cas que fa posar els pèls de punta; però, en general, cadascú s’ho passa com pot i mira de no fer massa mullader mentre la processó va per dintre, perquè l’experiència demostra que és millor deixar-ho córrer i no posar-se pedres al fetge. Ara, el problema sempre és el mateix: qualsevol indisciplina o impertinència hauria de generar immediatament un correctiu exemplar, que servis tant per posar-se les piles l’alumne incordi com, sobretot, per parar els peus a la resta dels que li riuen les gràcies. Però, no tots els docents estan preparats per castigar. És més, a molts els hi fa basca el mot reprimir: és lleig! I s’ho trampegen a classe com poden per evitar treure el santcristo gros. I quan no poden aguantar més, agafen la baixa per depressió o per fatiga mental.

            Ja se sap que aquest pa no només es dóna aquí: a tot arreu l’arrosseguen i tampoc no saben massa com resoldre-ho. Algunes vegades, però, surt algú que prova mètodes originals d’escarment ecològic, com si diguéssim. L’altre dia llegia que en un institut de l’estat d’Arizona, a EE.UU. a dos alumnes que havien arribat a les mans, els docents es van treure de la màniga una manera atípica de tallar-los els fogots: els varen deixar escollir entre nou dies d’expulsió o fer-se encaixades de mans en públic vàries vegades al dia. Els xicots van decantar-se per la segona opció, fent la farina blana; però, al posar-hi més pa que formatge en l’encaixada, els seus condeixebles van penjar a la xarxa una fotografia que els mostrava en actitud afectiva, convertint-los en la riota de tot el poble. Fins i tot van rebre missatges ofensius i pujats de to. Vet-aquí, doncs,que aquell càstig que volia ser original va engegar una escalada de crueltat entre adolescents, que és la pitjor. Potser hagués valgut més que els docents no fossin tan creatius, limitant-se al repertori tradicional de penitències.     

UN ERO A L'ESTABLIA DE BETLEM

Molts centenars de milers de criatures faran aquets mes un pessebre casolà, voluntàriament ingenu, a vegades inclús amb pretensions artístiques quan hi posen cullerada els avis, en el qual no hi falten mai els personatges principals del misteri: el nen i la verge. Sant Josep ocupa, habitualment, un lloc tant secundari com ho és el paper reservat al bou, a la mula, a l’àngel o a l’estrella de vuit puntes. Però, enguany tenim un problema: des del Vaticà, el sant pare alemany, suposo que per solidaritat amb la seva paisana Merkel, ha presentat un ERO de regulació de plantilla, acomiadant el bou i la mula, i per salvar el lloc de treball de sant Josep ha presentat un pla de viabilitat que contempla encendre l’estrella només els diumenges i festes i que l’àngel faci, temporalment, mitja jornada. Però com que el Vaticà no volen embrutar-se les mans amb aquestes misèries, l’escabetxina la volen encolomar a tots pessebristes del món que, al cap i a la fi són els que paguen la nòmina a tot el personal de l’establia. És veu ben bé que la mesura d’austeritat l’ha presa el Vaticà en conxorxa amb la senyora Merkel que, per cert, és luterana. Però, ja se sap: que els interessos fan estranys companys de llit.  Per la meva part, ja us ho dic des d’ara, no penso pas fer-li cas al sant pare, encara que m’enviï la guàrdia suïssa a casa.

Si fem cas de l’amic dibuixant Joan Vilanova, que des de Manresa escampava arreu nadales entranyables, i que d’aquesta qüestió dels pessebres en sabia un niu, els animals de l’establia simbolitzen, precisament, aquesta pau serena que ens desitgem, amb més o menys convicció o hipocresia, quan arriba Nadal. “Els animals – deia en Vilanova – no tenen enveja ni interessos”. Qui pogués tornar a ésser infant, per entretenir-se fent pessebres o creant les pròpies joguines, enlloc d’omplir-nos la casa de productes de consum massiu, que més aviat inciten les criatures a assemblar-se a Rambo que no pas a Gandhi, per posar un exemple que tothom pot entendre. Per cert, sobre aquesta qüestió, al Vaticà muts i a la gàbia. Potser valdria més la pena que fixant-se en aquella expressió tan nostrada de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”, denunciessin que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no se’n recorden de la tia Pepa. I és que mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara; però, mai, tampoc, no havíem estat tan envoltats de gent que predica allò que no creu.    

PERDONEU, PERÒ ALGÚ HO TÉ DE DIR

CARTA AL VENT

Molta gent no pot entendre que quan toca mullar-se per assegurar l’èxit d’una causa es facin els desmenjats o els tiquis-miquis; sobretot quan consta que no ho fan per manca d’agalles, per mandra o per por, sinó simplement perquè es consideren un poc per sobre del bé i del mal o, com expressen tan bé els francesos aquestes misèries: “au dessus de la melee”. Sabeu què vull dir, oi? Doncs, francament, aquest sentiment d’incomoditat el pateixen des de dilluns bastants ciutadans decebuts per l’estratègia postelectoral d’ERC. Potser em poso de peus a la galleda dient el que penso, però no seria honest amb els que seguiu el meu blog amb tanta generositat cada dia, ni coherent amb el seu propòsit d’explicar-vos les coses tal com les veig. Si amagués el cap sota l’ala em conformaria fent un paper d’estrassa. Si vaig titllar, des de bon començament, la convocatòria d’eleccions per part de CIU com un rampell oportunista, amb la mateixa autoritat moral no m’he d’amagar de dir-li a la cara a ERC que ara no toca fer l’estaquirot ni l’espanta ocells. I no toca, per vàries raons:

Primera: perquè durant tota la campanya ERC es va atipar de repetir mil vegades que allò que ens convenia als catalans era que CIU no assolís la majoria absoluta, ni tan sols una majoria còmoda, sinó que el que s’havia de fer era votar els seus candidats per actuar com a contrapès de les retallades socials i com a gendarmes borinots perquè els convergents no es prenguessin a la fresca l’assumpte de la consulta secessionista. Molta parròquia de CIU va ser receptiva a aquest missatge assenyat, jo entre ells, i sense cap recança varem fer-li el salt a Mas per donar suport il·lusionat a en Junqueras.

Segona: perquè ERC no pot ser tan escrupolosa amb qui s’acomboia, quan per un trist plat de llenties va embolicar-se set anys amb dos socis de conveniència, que sempre va mirar de reüll perquè no se n’acabaven de refiar. I tot per fotre qui havia guanyat les eleccions, per la simple raó que no el podien veure segurament perquè hi estaven emparentats. La seva parròquia prou que els hi va fer pagar ara fa dos anys, amb escreix, aquest “menàge à trois”.

Tercera: perquè si del que es tracta ara és d’abonar el terreny per quan més aviat sigui possible es faci la consulta que ens encarrili cap a la independència amb garanties, cal un govern fort que representi tot el capital sobiranista sense escletxes ni vacil·lacions, tocant de peus a terra. Un govern afeblit i sota sospita per part dels seus mateixos aliats naturals, no arribarà enlloc i farà riure a mig món. I el que és pitjor: en pot sortir escaldada molta gent de bona fe que s’han apuntat al carro de la secessió, en bona part per mirar de sobreviure a la crisi, doncs no pas tothom es va moure perquè tenia sentiments nacionalistes arrelats. És veritat que a la mítica manifestació hi anava molta gent, però no oblidem les lliçons de la història: els conversos de darrera hora solen ser els més cridaners, però no te’n pots refiar gaire de la seva constància.

Quarta: perquè, sobretot en relació a les prioritats dels conversos, abans de tirar al dret cap a l’aventura d’un estat propi, s’haurien de resoldre primer els estralls de la crisi sobre les persones, tenint en compte que qui ens té un peu a sobre i ens escanya ja no és només el centralisme espanyol, sinó l’avarícia dels creditors europeus que exigeixen cobrar-se la factura per haver viscut de manlleu com milionaris i que ens passen per l’adreçador de l’austeritat sense contemplacions. I si no tenim un govern fort i valent que agafi el toro per les banyes per administrar amb tot el seny que sigui possible l’escàs marge de maniobra entre tants esculls, aquesta empresa acabarà a can Pistraus i s’haurà perdut una oportunitat única de sortir-nos-en. Fracassar perquè ens fa basca anar tots agafadets de la maneta, seria una derrota nacional històrica i potser irreversible. I això un partit que farda de responsabilitat, com ho fa  ERC pels descosits, no s’ho pot permetre de  cap manera. Jo, almenys, no el vaig votar perquè escalfés la trona de cap de l’oposició. Jo, com molts d’altres, li varem donar el vot perquè governés i perquè és mullés. Al cap i a la fi tampoc han sigut els seus resultats per tirar coets, ni tan sols dins del propi partit que resultats millors ha tingut. I que tampoc va saber administrar.

Em sap greu, però algú ho té de dir.

L'HEREU ESCAMPA BUSCA PARELLA DE BALL

            L’hereu escampa ara busca com un boig parella de ball, però cap pubilla li’n fa cas. I això que encara que el seu patrimoni hagi anat a menys després de la darrera escaramussa , no deixa de ser el millor partit que trepitja l’envelat. Que té més calerons i és el més ben plantat ningú li regateja; el problema és que des que el varen escarmentar fort, picant-li la cresta, s’ha deixat anar una mica i ja no és aquell arrogant ballador que s’ho volia menjar tot, i que de tan irresistible com es creia, pretenia no embolicar-se amb una parella estable i anava tirant de beta fent la papallona avui amb la de la dreta i demà amb la de l’esquerra. Per molt que li fessin gruar, totes es deixaven estimar, doncs a part de simpàtic, al seu costat sempre queia algun regalet. Però, ara resulta que totes les que abans entretenia amb quatre magarrufes se li han posat de cul, i li volen fer pagar els desaires de quan anava fort d’armilla i amb l’esquena ben dreta. Avui, de resultes de la patacada, camina feixuc i amb cara de pomes agres, i totes s’hi atreveixen a fer-li purgar l’arrogància de temps passats.

            Primer ho ha provat amb la seva cosina, per allò que es diu sobre que la sang no es torna mai aigua. Però aquesta li ha dit que d’anar a viure junts ja s’hi pot posar fulles: al màxim que està disposada és a sortir de tant en tant, per anar a ballar i prendre’s alguna cosa, i després cadascú a casa seva. Si agafa una calipàndria, que li peixin les sopetes els de casa, que ella no està per fer de crossa a cap malalt ara que ha tingut una revifada i es torna a veure les orelles. A l’hereu, aquestes condicions no li fan el pes, ja que, a més a més, li ha dit que no es pensi pas que quan vagin a l’envelat ho ballaran tot: ella només s’hi posarà bé per ballar vals, però dels boleros i, sobretot, dels tangos, ja se’n pot oblidar. El pobre hereu ho té magra, malgrat un mig amic li vol fer de bones amb una que li deu favors. És clar que sempre podria repenjar-se del braç d’una antiga amant que estar segur no se’l trauria de sobre, però la seva família política no la pot veure ni en pintura perquè la té per una barjaula. La qüestió és que si no s’obre el ball abans de Nadal, d’una manera o una altra, però amb una mica d’alegria i amb ganes d’allargar la temporada, la festa té els dies comptats i a l’envelat potser no trigarem gaire a veure-hi penjat el cartell de “es traspassa”.           

QUAN PLOU SOBRE MULLAT

            Després de la carretada de fems que un diari madrileny va abocar, en plena campanya electoral, a les portes del Palau de la Generalitat, vaig dedicar la “carta al vent” de divendres passat a la corrupció quan empastifa polítics. Avui, encara trasbalsat pel cas Mercuri, ratifico fins a la darrera coma la meva reflexió de fa quatre dies. No cal reproduir-la, però sí vull afegir-hi un parell de consideracions: en primer lloc, que és insuportable l’esclat cada dos per tres d’escàndols que qüestionen l’honradesa de la classe política i de l’administració pública. En uns moments en que el vaixell que ens porta no se sap on, fa aigües, no ajuda gens a mantenir la calma i a controlar els atacs d’histèria, comprovar que les barques de salvament i els salvavides són una enganyifa. En segon lloc, que quan tot el món està pendent de Catalunya, enlloc de vendre’ns com un exemple de seriositat i d’excel·lència, semblem més aviat un país de xoriços incompetents, amb mitja classe política sota sospita d’untar-se els dits.

            La qüestió no és si tot està tan podrit com sembla, sinó per quina raó la justícia allarga tant la instrucció dels presumptes casos de corrupció, quan hi ha polítics i funcionaris implicats. En cap cas la justícia hauria de ser lenta, però mantenir la intriga oberta mesos i mesos sobre la culpa de dirigents de la societat és tan perniciós per a la democràcia i la convivència com la mateixa corrupció. ¿Com s’explica que el cas Pretoria, per exemple, després de tres anys d’instrucció i uns quants més d’investigació hagi quedat reduït a una pantomima? ¿Com pot permetre la justícia en un estat de dret que s’irrompi, al bell mig d’una campanya electoral, amb greus difamacions de corrupció contra un president-candidat i aquesta fanfarronada no sigui tallada en sec? El cas Mercuri no sé com acabarà, però ja ha començat malament al permetre, havent-hi secret de sumari, que circuli per les redaccions el dossier complert de la Fiscalia, mentre els imputats i els detinguts han d’assabentar-se’n pel telediari. Després de dos anys d’indagacions de la policia judicial o es tira al dret si hi ha proves suficients o no es munta un espectacle denigrant, que no se sap si es desinflarà com tants d’altres demà passat. Un país estomacat per la crisi i per la incertesa, no es mereix polítics corcats, però tampoc una justícia ranca, poc expeditiva i massa permissiva amb els que volen embolicar la troca.                   

HA ARRIBAT L'HORA DELS DE LA CEBA

            Avui, si l’encerten els meteoròlegs més que no pas els entesos en demoscòpia pronosticant els resultats electorals, l’hivern ensenyarà les dents i els esternuts, estossecs i coïssors de coll estaran a l’ordre del dia. No es podrà parlar d’epidèmia, perquè un refredat no té cap secret i és pot trampejar a peu dret, encara que caigui la gota del nas. El que resulta més empipador dels refredats proletaris que s’encomanen els darrers anys, és aquella tos seca de la que no et desempallegues fàcilment, perquè és tossuda com una banya de marrà i resistent als xarops i potingues que despatxen les farmàcies, fent passar la nit del lloro a les víctimes que atrapa. Però, pel que vaig escoltar que li deia l’altre dia una caixera del súper a una clienta hi ha una solució miraculosa per a la tos: la ceba.

            Després de fer algunes indagacions he comprovat que s’està posant de moda anar-se’n a dormir deixant una ceba tallada pel mig sobre la tauleta de nit, per clapar com un tronc oblidant-se dels atacs de tos rebel. Ni xarops ni punyetes, una rebregada recepta de les nostres àvies pageses amb la qual fins fa quatre dies els metges s’hi feien un fart de riure, s’està recuperant per aquells que no poden perdre la nit estossegant, tinguin l’edat que tinguin. Fins i tot els que no eren gaire de la ceba, deixen els escrúpols de banda i ho proven. Diuen que qui ho fa, repeteix. No sé si serà conseqüència directa de les retallades – els xarops ja no entren pel “seguro”- o perquè cada dia som més ecològics i ens decantem per la medicina alternativa; jo més aviat diria que es tracta d’un remei a l’abast, ràpid i barat, dels que si no cura no fa mal. A més a més, les cebes d’ara em sembla que no fan tanta fortor com les d’abans o, potser, és que nosaltres no tenim el nas tan refinat, però el cas és que ser de la ceba torna a estar de moda gràcies al boca orella es practica a les cues del súper o mentre es fa tanda als consultoris de la seguretat social.                      Avui, si l’encerten els meteoròlegs més que no pas els entesos en demoscòpia pronosticant els resultats electorals, l’hivern ensenyarà les dents i els esternuts, estossecs i coïssors de coll estaran a l’ordre del dia. No es podrà parlar d’epidèmia, perquè un refredat no té cap secret i és pot trampejar a peu dret, encara que caigui la gota del nas. El que resulta més empipador dels refredats proletaris que s’encomanen els darrers anys, és aquella tos seca de la que no et desempallegues fàcilment, perquè és tossuda com una banya de marrà i resistent als xarops i potingues que despatxen les farmàcies, fent passar la nit del lloro a les víctimes que atrapa. Però, pel que vaig escoltar que li deia l’altre dia una caixera del súper a una clienta hi ha una solució miraculosa per a la tos: la ceba.

            Després de fer algunes indagacions he comprovat que s’està posant de moda anar-se’n a dormir deixant una ceba tallada pel mig sobre la tauleta de nit, per clapar com un tronc oblidant-se dels atacs de tos rebel. Ni xarops ni punyetes, una rebregada recepta de les nostres àvies pageses amb la qual fins fa quatre dies els metges s’hi feien un fart de riure, s’està recuperant per aquells que no poden perdre la nit estossegant, tinguin l’edat que tinguin. Fins i tot els que no eren gaire de la ceba, deixen els escrúpols de banda i ho proven. Diuen que qui ho fa, repeteix. No sé si serà conseqüència directa de les retallades – els xarops ja no entren pel “seguro”- o perquè cada dia som més ecològics i ens decantem per la medicina alternativa; jo més aviat diria que es tracta d’un remei a l’abast, ràpid i barat, dels que si no cura no fa mal. A més a més, les cebes d’ara em sembla que no fan tanta fortor com les d’abans o, potser, és que nosaltres no tenim el nas tan refinat, però el cas és que ser de la ceba torna a estar de moda gràcies al boca orella es practica a les cues del súper o mentre es fa tanda als consultoris de la seguretat social.          

EL DIA DE REFLEXIÓ, DE VERITAT

            Avui sí que és el dia de reflexió, quan li has vist el cul a la gallina, i no pas el dia abans que, es digui el que es digui, tothom ja té decidida l’aposta i, la majoria de les vegades, el sobre preparat ala butxaca des de fa dies. El dia de reflexió abans de la jugada és un d’aquells anacronismes que es mantenen, pensant que si es remata amb una meditació col·lectiva, la campanya es legitima més. Però la realitat desmenteix la teoria i mentre s’ha de reflexionar en silenci ni els mitjans de comunicació emmudeixen ni els candidats paren quiets i des de les xarxes, el bombardeig de consignes polítiques és constant. Per tant, de reflexió poca. És avui quan toca reflexionar, i força; però, no a nosaltres sinó als partits polítics, a la vista dels resultats de la consulta. I malgrat en el primer anàlisi, com sempre passa, de cara a la galeria han trobat explicacions i justificacions inversemblants per a tot, la veritat és que ja es poden posar les piles per veure com se’n surten d’aquest atzucac en que s’han ficat.

            Com que el que està escrit es pot consultar de pe a pa, si repasseu les reflexions i les cartes al vent penjades al bloc veureu que no anava tan desencaminat quan demanava que no estaquéssim el carro davant dels cavalls, a l’hora de posar fil a l’agulla per assolir els objectius impulsats l’11 de setembre, perquè el camí no seria una catifa de roses, sinó d’espines i que s’havia d’anar pas a pas, no començant la travessia fins que tothom no estigués ben equipat. Però vet-aquí que qui tenia de marcar el pas, el partit de govern, va considerar que a rebuf de l’èxit de la manifestació podia treure el ventre de penes i convertir-se en el partit hegemònic, en l’àrbitre i guia d’un poble que, per la via de la independència, del concert o del que sigui, esperava sortir-se’n de la ratonera de la crisi i de les retallades de l’estat del benestar. Amb el principal adversari grogui i amb els independentistes dividits, pensava fer festa major. Però el poble, vot a vot, ha dictat sentència i el desengany costarà de pair, malgrat quedi el consol que la majoria sobiranista, sobre el paper ha resistit el vendaval. Però no ens fem massa il·lusions: lligar els dos reptes principals a que s’enfronta la nova legislatura – seguir el full de ruta cap a l’estat propi i reconduir les polítiques socials – amb el panorama que ha quedat al parlament l’ànima em cau als peus. I tot, per voler córrer massa, en contes d’anar amb peus de plom. Ja se sap, no es pot matar tot el que és gras, i ara ja veurem si per Nadal matarem el gall.      

DRET A DECIDIR EN TOT

            Avui els catalans hem de decidir a les urnes si estem o no d’acord en que ens deixin decidir si ens volem o no divorciar d’Espanya. Ja m’està bé sotmetre aquest dret a consulta popular; però, pensant-hi un xic més a fons no em negareu que resulta bastant vergonyós que, a aquestes altures del segle XXI, ens veiem obligats a reivindicar l’exercici del dret moral de les persones a decidir en tot allò que afecti a la convivència. Si repassem la història recent sembla que només se sap o es pot parlar de moral i de valors en termes d’exigència de drets, de protesta, de crítica o desemmascarament de pràctiques tèrboles. Els models heretats en quan a praxis democràtica cada cop més deixen en suspens la resposta concreta a preguntes com ara: què hem d’escollir? Com hem d’escollir? Quin tipus de persones volem ser? Amb qui ens volem vincular i per a què? En quin tipus de societat volem viure? Per descomptat que, al final, hom hi troba respostes; però, sempre són conseqüència de l’atzar, de les circumstàncies o de les relacions de poder que s’imposen com a tals.

            El dret a decidir: vet aquí un terme que sovint s’ha hagut d’imposar per acabar amb l’ambigüitat propiciada per una política basada en el principi de tants caps, tants barrets; la qual sembla que sigui el mateix que el dret a decidir, però no hi té res a veure. Si els partits polítics que, en principi, són els marmessors de la voluntat dels ciutadans exercissin les seves obligacions amb la meticulositat i transparència d’un notari, n’hi hauria prou amb les eleccions periòdiques perquè el poble exercís el dret a decidir. Però, la pràctica ha fet palès que rarament els programes i promeses que serveixen per pescar vots és compleixen; doncs a l’hora de governar, allò que va decidir el ciutadà es dilueix en l’aiguabarreig dels interessos i conxorxes dels que manen. Aleshores passa, com avui, que el poble ha de treure el geni exigint als candidats que es mullin confessant si estan o no a favor del dret a decidir, perquè els ciutadans puguin votar en conseqüència. ¿Voleu creure que si ens llegim els programes, no s’acaba de treure’n l’entrellat, en la majoria dels casos? I les paraules dites durant la campanya, ja se sap, se les emporta el vent...    

SOBRE L'ENVELLIMENT AMB DIGNITAT

            No sé si us passa que se solen repetir els eslògans, en general, enlluernats per la contundència del missatge i sense parar massa atenció en el sentit de cadascuna de les paraules, individualment. És el que tenen las frases fetes. I quan algú ens convida a reflexionar-hi amb més calma en algun dels seus ingredients, ens quedem perplexos preguntant-nos per què no se’ns havia acudit mai fer una anàlisi tan elemental. A mi em va passar l’altre dia en una tertúlia que anava sobre l’envelliment actiu i amb dignitat. És, efectivament, una frase rodona que expressa un dels referents de molts de col·lectius de gent gran que tenen més activitat. Una frase de pancarta, darrera la qual molts s’apunten a donar-hi suport sense pensar-s’ho dues vegades, perquè resum, precisament, un ideal. Però quan, com va passar el dia de que us parlo, a una de les tertulianes se li acut de preguntar què s’havia d’entendre per dignitat, ningú troba una resposta immediata: es veia d’una hora lluny que la pregunta havia agafat de trascantó l’auditori i que s’havien de rumiar la resposta. El que em va cridar més l’atenció fou que, en acabar, encarà aquella tertuliana seguia pidolant una resposta a la seva pregunta.

            I és que explicar què vol dir viure dignament no és tan senzill com sembla. Dignitat és una d’aquelles paraules cantelludes que no té el mateix sentit per a tothom, ni el mateix sostre. Però, segur que estaríem d’acord en que la dignitat va molt associada amb autoestima, amb no avergonyir-se d’un mateix, amb anar amb el cap ben alt per la vida. El que passa és que aquesta mena de definicions genèriques, que poden encertar durant la vida activa de les persones, quan s’arriba a aquesta collonada de la tercera edat, inventada precisament per caminar de puntetes sobre el mot “vell”, la dignitat costa més de mantenir. Sobretot quan, inclús semànticament, s’ha desterrat del vocabulari la paraula “ancià” que, al meu parer, sí que restituiria a la vellesa la dignitat clàssica. Per envellir dignament, el que més importa no és que es belluguin les cames i el cap, sinó que la societat compti de veritat amb la gent gran i que l’experiència dels ancians siguin un grau i que no es tingui en compte només per recrear batalletes i recuperar la memòria històrica sinó, també, per participar amb veu i vot – no testimonialment – del disseny del futur.    

PRIORITAT JUDICIAL PELS CASOS DE PRESUMPTA CORRUPCIÓ

CARTA AL VENT

            Les barroeres acusacions de corrupció escampades des de les pàgines de “El Mundo” a varis dirigents de CIU, si tinguéssim una justícia dinàmica, independent i eficient no hauria de contribuir a donar carnassa a les tertúlies ni per alimentar el safareig polític. Una democràcia tan tendre i fràgil com la nostra no es pot permetre el luxe de gangrenar-se, perquè des d’una administració de justícia ranca i sotmesa a la influència dels poders fàctics, es maregi la perdiu, evitant arribar al fons de la qüestió el més de pressa possible. L’escàndol i l’alarma que desperta entre la ciutadania el bombardeig sovintejat de presumptes casos de gent instal·lada en l’establishment que s’ha untat els dits, porta a una conclusió precipitada, incerta i injusta: que cap polític és de fiar. Tots en coneixem de polítics que són honestos i que no es deixen estimar per molt que els temptin; per tant, per respecte als que no porten ni una sola llàntia a la camisa no es pot generalitzar, criminalitzant tothom. Però, perquè la desafecció dels ciutadans no es multipliqui i acabi contaminant la pròpia democràcia, cal que les presumpcions de corrupció dels que des de qualsevol nivell treballen al magma de l’administració pública tinguin prioritat absoluta de depuració judicial, i que no es perdi el temps amb bajanades, incloses les comissions d’investigació parlamentàries que, llevat de en comptades excepcions, només serveixen per tapar-se les vergonyes els uns als altres.

Quan veus que polítics i alts càrrecs de les diverses administracions públiques del país, al ser cridats a declarar com a testimonis o com a imputats en les diligències obertes per aclarir alguna martingala, es treuen les puces de sobre acollint-se al seu dret constitucional de no badar boca per a no prendre mal, em pregunto molt seriosament si, en determinats casos, no caldria pas ser tan garantistes i anar més per feina. No us esvereu! No abono pas la desprotecció jurídica de l’època de la llei de l’embut, ni poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que no es demostra, sinó que només pretenc reflexionar serenament si en els casos en que estiguin implicats servidors públics, no s’hauria de considerar la conveniència de fer una excepció. La meva proposta crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita, per exemple, de malversació de diner públic o de presumpta corrupció, aprofitant-se del càrrec, ¿no semblaria raonable que cap funcionari o càrrec electe, imputat o vinculat, pugés emparar-se en el dret a no dir res, per posar pals a la roda d’una investigació imparcial?

Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar, per exemple, que uns individus particulars com poden ser en Millet i en Montuy – malgrat la seva condició de xoriços confessos - guanyin temps fent-se el tòtila cada vegada que els criden a declarar; però, per la mateixa regla de tres, no em sembla honest que qualsevol servidor públic, tingui el ranc que tingui i se’l cridi al jutjat en caràcter d’imputat o de simple testimoni, entrebanqui la recerca de la veritat amb el còmode i legal pretext de negar-se a contestar preguntes clau sobre els fets en qüestió, sigui per amiguisme, corporativisme o, senzillament, per a no sortir-ne escaldat si és col·labora massa. Quan es tracta d’aclarir un delicte de corrupció o de malversació de cabdals públics, penso que un servidor públic ha de confessar sense excuses tot allò que sàpiga sobre el cas, i que ho ha de fer per estricta obligació, com aquell qui diu, perquè li va inclòs en la nòmina. ¿Com se li pot consentir a un personatge que treballi o representi l’administració pública que, per camàndula de la presumpció d’innocència, amagui informació que podria ser determinant? Com diria en Pla, això és tant com fotre-se’n del mort i de qui el vetlla.

A part de la lentitud endèmica de la justícia que eternitza les resolucions i allunya la percepció que s’apliquen escarments exemplars, hi ha el problema d’una certa perplexitat davant l’arxiu per manca de proves o per simple prescripció dels fets, de procediments encetats, sovint, amb tota la parafernàlia mediàtica. Per mostra, els casos Pretoria, Gurtel i les seves derivades, o el més recent de l’ex-conseller de l’interior, Ausàs. No cal fer-ne la llista d’espectaculars inicis d’investigacions de ringo-rango que s’han desinflat al cap de quatre dies. Avui mateix hem sabut que hi ha discrepàncies entre la fiscalia, per la rapidesa com el fiscal de l’Audiència de Catalunya vol analitzar les “informacions” publicades a “El Mundo” per si es tracta de simples calúmnies: sembla que el fiscal general ja li ha tocat el crostó. Tants despropòsits, quan per culpa de la crisi i les retallades la gent està que trina, haurien de fer adonar que és francament suïcida no prendre mesures expeditives per a no deixar que es podreixin assumptes que es basen en un joc més brut més vell que l’anar a peu: esquitxa, que alguna taca queda.

Malgrat el fiscal en cap discrepi d’obrir diligències immediates, si és cert que no hi ha proves i plana la sospita de calumnia malintencionada – es diu que l’esborrany en qüestió abans de publicar-lo “El Mundo” va ser ofert a dues redaccions que se’l varen treure del damunt perquè a Madrid encara deu quedar algú amb dos dits de seny – el diari irresponsable que se n’ha fet ressò ha de purgar la relliscada sense contemplacions. I si el ministre de l’Interior no es planteja dimitir en vint-i-quatre hores o fer rodar caps dels que han participat en una conxorxa per interferir un procés electoral - que és l’essència de la democràcia - un cap de govern responsable i no sectari hauria de posar ordre en aquesta olla de grills.  

ELS PETITS DICTADORS DE CADA DIA

            A tothom li agrada manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, acaba fent plorar la gent que l’envolta i amb qui es relaciona. A algunes persones se’ls hi ha reconèixer que això de manar ho porten a la massa de la sang i que se’n surten prou bé: és com si tinguessin un do i es fan creure quasi sense imposar-se, simplement amb una mirada. Però, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més d’agrada'ls-hi manar es consideren dipositaris de l’autoritat suprema, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir a la primera; la majoria de les vegades perquè manen a la babalà, sense saber-se explicar i, sobretot, sense saber com es fa allò que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests exemplars humans, ja cal que no badem i que no el perdem de vista perquè, en qualsevol moment, pot escapar-se-li el monstre dèspota que porta dins.

            Tanmateix, hi ha uns altres individus més aturats, poc ambiciosos, que no aspiren a ser gran cosa a la vida, però que els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder tenint algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que no capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, per sentir-se realitzats. No pretenen esclafar ningú: es conformen humiliant, xafant la guitarra o, simplement, abusant de la seva posició de domini. Mireu, us posaré dos exemples reals i calents: el conductor d’un bus aturat vint metres després de la parada oficial per fer el canvi de xofer, nega l’entrada a dos vellets contents de poder-lo agafar quan ja pensaven que feien salat. No li costava res deixar-los pujar, però els hi tanca les portes als morros i els obliga a esperar mitja hora el següent bus. O el funcionari que tracta a baqueta el ciutadà que s’acosta al seu negociat, perquè aquell matí està malhumorat i algú ha de pagar els plats trencats. Aquest petits abusos de poder no fan trontollar el món, però fan infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la vergonya de sentir-se una merda si no s’haguessin topat amb “petits dictadors”.    

MÉS SOBRE LA TÓMBOLA DELS PERMISOS DE RESIDÈNCIA

            Era d’esperar que ahir l’oposició s’abraonés sobre el coll del govern, demanant tota classe d’explicacions sobre l’ocurrència d’oferir, com a comissió pel favor d’escaguitxar més de 160.000 euros per un pis o una casa, un permís de residència nou de trinca a qualsevol estranger que hi estigués interessat en aquesta ganga. El que no m’esperava, francament, és que el portantveu del govern puntualitzés que els esdevinguts nous residents, gràcies a aquesta nova versió de la llei de l’embut, no tindrien cap dret ni a sanitat publica, ni a portar els fills a l’escola municipal, ni a prendre cap lloc de treball als parats. Aleshores, ¿de què els hi servirà comprar un pis i tenir un flamant permís de residència, si han de viure com pàries en el gueto dels invisibles? De tots els descàrrecs possibles, han triat el que cantava més. Una de dos, o s’han begut l’enteniment o es pensen que ens mamen el dit. És evident que si es produïssin compres massives de pisos en aquestes condicions tan surrealistes, voldria dir que s’infiltrarien a la societat espanyola una sèrie de paràsits, que més tard o més d’hora, acabarien mangonejant l’economia submergida i potser coses pitjors i tot.

            Deixant de banda el greuge comparatiu que es cometria amb els sense papers a la recerca d’un permís de residència de segona categoria, hi ha una reflexió que els ciutadans caldria que ens féssim amb caràcter d’urgència: decisions com aquesta de polir-se les existències del futur banc dolent a preu de saldo, i deixar entrar per la porta falsa a qualsevol indocumentat que porti 160.000 euros penjats del nas, posant en perill la bona convivència dels propers  anys, les pot prendre unilateralment un govern desacreditat i a la deriva? Aquestes “inversions” no són les que convenen i, per tant, comença a ser hora enmig d’una situació d’emergència econòmica i social tan greu, que enlloc de treure a passejar cada partit diferències i greuges que ja fan pudor de tant de temps com es remenen per alimentar la desavinença, es fes un front comú per treure les castanyes del foc a un país orfe de lideratge i de valors. ¿No és hora d’un govern de concentració nacional amb l’objectiu de treure el vaixell de les aigües tèrboles on s’ha embarrancat, amb iniciatives assenyades?

PER UN PLAT DE LLENTIES, PERMISOS DE RESIDÈNCIA A TRAMUJA

            Sembla ser que per un plat de llenties, el govern serà capaç de cometre el disbarat de vendre’s patrimoni immobiliari a estrangers, sempre que no vagin justos d’armilla i que maldin per un permís de residència saltant-se tots els requisits que la llei d’estrangeria preveu, cues davant les delegacions del govern incloses. Ha d’estar molt desesperat el govern, perquè un registrador de la propietat com en Rajoy s’atreveixi a temptar - sobretot xinesos i russos, els màxims representants d’una economia en expansió i sense mètodes comercials massa transparents - amb permisos de residència indiscriminats, sempre que es retratin comprant trinco-trinco una casa per més de 160.000 euros. O sigui, d’un tret el gallec i la seva pretenen matar dos pardals: franquejaran l’entrada al país a una bona remesa d’immigrants rics, i rebaixaran l’estoc immobiliari que no saben com treure’s de sobre, perquè han escanyat tant els autòctons a còpia de píndoles d’austeritat que aquests ja no poden comprar un clau, doncs alguna sortida els hi han de trobar als pisos que els d’aquí no poden mantenir.

            I no parlem de les carretades d’immigrants normals, però pelacanyes: aquests no tindran mai 160.000 euros per comprar-se un permís de residència a canvi d’engreixar el cens de propietaris d’aquest gran país amb vocació d’acollir el bo i millor de cada casa, sempre que s’ho pugui pagar. Vaig escriure fa molt de temps i ho mantinc: el problema de la immigració és la pobresa. Al pobre desgraciat que acaba d’arribar en una patera i s’ha hagut de ficar en un pis patera per sobreviure en la misèria, encara que sigui una bona persona se li fa la vida impossible fins que fot el camp de l’escala. Però si es tractés d’un immigrant amb el ronyó folrat, sigui moro o cristià, ja no li girarien la cara i fins i tot, si fos una mica sociable, se’n farien amics. Perquè la qüestió no és que l’immigrant sigui una bona persona, si passa gana i fa mala ganya ho té fotut. En canvi, deu pensar en Rajoy, aquests nous residents ser podran ser uns impresentables, però no pararan la mà per les cantonades ni es posaran a les cues dels serveis d’ocupació, ni emprenyaran amb la conya del pirmi. I no robaran quatre bestieses, doncs si ho fessin seria a l’engròs. Aquesta reflexió dóna per més, demà ho rematarem.    

ELS QUE COBREN A TANT LA MENTIDA I ELS DESNONAMENTS

            Em costa de creure que algú pugui caure tan baix com per empastifar amb sospites les recents morts per suïcidi vinculades a desnonaments, afirmant que són pura tramoia. En una de les fastigoses i tendencioses tertúlies cavernícoles, que alimenten coneguts militants de l’obscurantisme espanyol més carca, abans d’ahir es va afirmar que no n’hi havia per tant amb això dels desnonaments, que al cap i a la fi la regidora que es va tirar de cap per la finestra a Euskadi o el desgraciat que es va penjar a Andalusia, tenien altres maldecaps per llevar-se la vida i que els esquerranosos de sempre se n’havien apropiat de drames particulars per fer bullir l’olla de la indignació. Que aquestes barbaritats les escampin gent amb carnet de periodista o d’un partit polític, perquè no se n’amaguen, i s’emparin en la llibertat d’expressió que reconeix una democràcia en la que no creuen, fa molt de mal a la societat.

            En efecte, quan tothom està sensibilitzat amb el drama dels llançaments de tantes famílies de casa seva pel simple pecat de ser morosos - no estafadors ni delinqüents, sinó víctimes de la política econòmica erràtica dels governs que els han deixat sense el lloc de treball que els permetia guanyar-se la vida i pagar la hipoteca o el lloguer -, que hi hagi pocavergonyes que en facin mofa o insinuant que tot això dels suïcidis és un muntatge per engreixar la indignació del poble, senzillament és mesquí. Però els que fan córrer aquesta brama haurien de començar a rumiar que estan jugant amb foc i que la indignació popular no és una llegenda urbana. Ja era hora que es fes alguna cosa per evitar que unes escenes tan impactants com les dels desnonaments fossin contemplades per criatures; però, ¿quan s’ha tardat en començar-ne a parlar? Els testimonis amb cara i ulls que cada dia publiquen els diaris esgarrifen i commouen a tothom que tingui dos dits de sentiments. Mirant cap a una altra banda o insinuant el que no hi ha, poden pagar-ho molt car els que cobren a tant la mentida. La qüestió no és canviar de dial, la qüestió és que hi ha molta gent que se les escolta aquestes tertúlies incendiàries i que s’empassa el que s’hi diu.          

AQUESTA ÉS LA CAMPANYA ELECTORAL QUE ELS CIUTADANS ENS MEREIXEM?

            Ni sé si mereix la pena de parlar-ne de com va la fira electoral, perquè per molt que diguem, els candidats i, sobretot, els aparells dels partits ja es veu que no renunciaran pas a jugar brut si fent-ho escombren quatre vots més cap a casa. Per molt que abans de començar prometessin ser bons minyons i que només es dedicarien a explicar llurs programes, quan s’obre la veda electoral sembla que, com en carnaval, tot s’hi val. I no és això, companys, no és això com deia aquell. No està bé de fer-nos perdre el temps escoltant discursos estèrils, mirant més de tocar el botet a l’adversari que no pas de convèncer amb exemples pràctics i concrets de com sortir-se’n a l’auditori. I encara queda més lleig quan una campanya costa tants i tants de diners, els quals farien més servei amorosint les conseqüències de les retallades imposades per reial decret, a un poble perillosament al caire de la sublevació.

            Partint de la base que les eleccions son una més de les conseqüències d’aquella gran manifestació de setembre, se’m fa molt coll amunt endevinar com l’endemà de l’escrutini aquests polítics que s’han desqualificat tant com han pogut, ratllant en molts de casos la calumnia o l’escarni personal més barroer, seran capaços d’asseure’s, com si no hagués passat res, per posar els fonaments d’un estat propi. ¿Qui se’ls creurà quan demanin una nova tanda de suor i llàgrimes, enlloc d’obrir-los de bat a bat la porta del paradís? He proposat sovint que reflexionéssim plegats sobre el risc de barrejar massa “independència” amb “acabament de les retallades en benestar social, de l’atur i de la crisi”. Durant tota la campanya s’ha fet palès que més enllà de paraules buides i eslògans rescalfats, pel que fa a com es cuina tant un estat propi com un estat federal, el més calent està a l’aigüera. Quan un terç del país es troba al llindar de la misèria, penso que s’ha d’anar molt en compte amb allò que és diu, perquè un simple misto pot encendre una foguera de grans proporcions i, ara per ara, em temo que molts dels polítics que s’estan esgargamellant prometen la lluna en un cove, no tenen vocació ni aptituds ni credibilitat per actuar eficaçment d’apagafocs.   

EN MEMÒRIA DE LA POBRE SAVITA

            El món rutllaria bastant més rodó si la tolerància fos una assignatura que s’ensenyés a les escoles. Si s’expliqués des ben petits a la canalla que per carregar-se de raó, és imprescindible pensar en la possibilitat que els demés també toquin de peus a terra, segurament s’evitarien tragèdies com la de la Savita. Aquesta noia índia de 31 anys, que treballava de dentista a Irlanda, va morir l’altre dia de septicèmia encomanada del fetus, després que metges de l’hospital clínic de la universitat de Galway li varen negar posar fi a un embaràs d’alt risc, a més a més pronosticat d’inviable. Les raons dels metges eren de naturalesa ètica: “aquest és un país catòlic i l’avortament està prohibit”. Segurament aquests metges pensen de bona fe que quan es morin, com tothom, aniran de pet al cel practicant tantes bones obres, perquè han pujat adoctrinats  amb la pitjor versió de la intolerància, la religiosa.

            La intolerància basada en motius religiosos fa més pudor que qualsevol altra, perquè està imposada no pels déus, sinó pels seus intermediaris reprimits i més fariseus. ¿Com poden uns metges catòlics d’Irlanda emparar-se en la seva consciència per defensar el dret a quedar-se de braços plegats, davant del patiment físic o moral d’una persona? Però, encara sap més greu que després de la investigació que s’ha obert d’ofici ter tapar l’escàndol, les autoritats i una part important de la societat irlandesa justifiquin la seva “valentia”. Ara només faltaria que els fessin sants, com fan els islamistes radicals prometent un bitllet directe al cel de les oques als joves terroristes suïcides. La intolerància religiosa sovint va de bracet amb la hipocresia: els catòlics irlandesos que rebutgen l’avortament amb ungles i dents, fan la vista grossa davant el fet que més de cinc mil dones del seu país viatgin anualment a Anglaterra, Gales o Escòcia per interrompre embarassos en clíniques particulars o de la seguretat social. Potser caldria ser menys dogmàtics i una mica més humans.          

UNA MORATÒRIA QUE NO FA NI PESSIGOLLES AL MELIC

CARTA AL VENT

He observat que molta gent normal es fa un garbuix amb tantes opinions com, els que es consideren uns entesos, garbellen la crisi. Potser seria hora que els governants es deixessin tots plegats de tantes camàndules i anessin de cara a barraca  enlloc d’embolicar la troca com uns mesells, emmascarant la veritat o ajornant, per interessos mesquins, emprendre solucions que tenen davant del nas perquè són de pissarrí, i que menyspreen per la senzilla raó que prioritzen les conveniències d’aquesta entelèquia anomenada “mercats”, per damunt de les angunies de les persones. Si no es compliquessin tant la vida admetrien que de la bombolla immobiliària desencadenant de la crisi en tingué la culpa l’oferta de diner fàcil a interessos baixos per comprar pisos, sense tenir en compte la capacitat de retorn del prestatari. ¿I qui hi havia al darrera d’aquesta fal·lera creditícia que prestava a dojo, fiant-se només d’una garantia hipotecaria inflada descaradament? Diguem-ho clar: tant els bancs com les caixes d’estalvi sobrevaloraven els habitatges, fent somniar els compradors que eren amos d’un patrimoni virtual, i que com a Xauxa, firmant un tros de paper, n’hi havia prou per triomfar en el cel de les oques dels “nous rics”.

Aquestes entitats financeres tan esplèndides, si no tenien prous fons propis  en manllevaven a entitats encara més ambicioses d’arreu del món que, amb la garantia d’actius hipotecaris corcats – en esclatar la bombolla se’n varen dir “actius tòxics” –, estaven encantades d’abocar-hi el sac i quan algú va descobrir que aquelles garanties eren paper mullat i que l’invent se n’anava a can pistraus, les economies més sanejades del món s’hagueren d’endeutar fins a les celles per salvar de la bancarrota a una banca que, per no generar més pànic, amagava sota les catifes la prova del delicte. I com que al estroncar-se la font d’ingressos es va tancar l’aixeta del crèdit, entre d’altres damnificats com empresaris i botiguers, els propietaris d’aquells pisos que tan fàcils eren de comprar encara que es fos un pelacanyes, no pogueren fer front al pagament de l’hipoteca i aquestes es van executar a tremuja, desvetllant alarma social a partir del moment que es va tastar l’enganyifa dels desnonaments: el morós perdia la propietat i, a més a més, d’acord amb la doctrina del capitalisme més ortodox, que el deutor respon amb tots els seus béns, amb la simple dació en pagament no n’hi havia prou  per “matar” el deute.

Per aquells que encara vinguin de l’hort, cal aclarir que això passava perquè les hipoteques es contractaven aplicant al pis una valoració pericial exagerada, en una clara desigualtat contractual, ja que sent l’entitat financera la part dominant en l’operació, el prestatari no tenia l’oportunitat de contrastar mai la valoració que li encolomaven violant totes les normes de l’ètica comercial. Però, en desinflar-se la bombolla, qui havia quedat tocat pels efectes col·laterals de la crisi i es convertia en morós, el banc s’afanyava a recuperar el pis, devaluat a un preu molt inferior del que s’havia estipulat en la hipoteca i, per tant, no n’hi havia prou tornant les claus per quedar en paus, sinó que al pobre desnonat li quedava, a sobre de la desgràcia d’haver-se’n d’anar a viure sota un pont, la llufa de pagar el diferencial entre el valor real del pis i les quotes no pagades a compte d’una hipoteca quins interessos estaven calculats sobre un valor irreal. La banca, és clar, no s’avingué pas a perdonar ni un euro, mentre era qui imposava les condicions als governs. El que no s’acaba d’entendre és per quina raó els bancs tenen tan d’interès en recuperar uns actius, segons diuen tan tòxics. Tractant-se d’una gent tan llesta, és raonable malfiar-se’n i sospitar que no tinguin una estratègia preparada perquè, a fi de comptes, no perdin bous i esquelles com la resta de ciutadans, que han d’anar de mal en pitjor perquè els que van desencadenar la crisi no es constipin.

De fet, en la inauguració del Barcelona Meeting Point , la ministra de Foment va retratar-se sense embuts: “nosaltres estem treballant per sanejar la banca, perquè per rellançar l’activitat immobiliària és fonamental trobar finançament”. Aquest plantejament polític seria acceptable si la crisi només tingués una sortida: reconstruir els esquemes econòmics caducs que ens han portat a aquest atzucac. Ja que potser ha arribat l’hora de canviar el patró de joc i oblidar-se de mesures, com el “banc dolent”, que no pretenen altra cosa que sanejar el sistema financer, no pas l’immobiliari, a costa de més sacrificis per als ciutadans. ¿No seria més lògic que les entitats que van concedir crèdits irresponsables assumissin la propietat dels habitatges, quan no es pot pagar l’hipoteca, i el deute pendent el recuperessin en forma d’un lloguer raonable? Si es fessin els números ben fets i transparents, és molt probable que el cost de resoldre el problema pensant en les persones, fos més rendible que no pas crear un “banc dolent” que compri a preu de saldo el material tòxic, per a malvendre’l quan es pugui. ¿No se’ls hi ha acudit que sense manteniment, tot aquest “totxo” no pararà de devaluar-se i de generar més pèrdues?

Mentrestant, el govern es despenja avui amb una moratòria de compromís que no fa ni pessigolles al melic del problema real, procurant no matxucar la banca que està en l’origen de tot aquest immens daltabaix i, que de moment, no paga cap plat trencat. Potser s’ha de començar a esbombar que la gran tragèdia de tota aquesta situació no l’encarnen únicament els desnonaments de famílies en situació d’extrema necessitat, sinó que s’ha dinamitat, violat i prostituït la classe mitjana d’aquest país, sense la qual la democràcia no s’aguanta enlloc del món. El 60% dels desnonaments que hi ha hagut fins ara corresponen a segones residències. Tenir dues cases qui s’ho pot permetre perquè es guanya la vida treballant no és cap pecat, sinó un símptoma de creixement i de bona salut econòmica. El que s’ha de procurar per part dels governants és que hi hagi feina perquè tothom pugui pagar-se’n una, sigui de compra o de lloguer. 

TRES PREGUNTES INQUIETANTS EN MATÈRIA DE DESNONAMENTS

            Sembla mentida que tinguem uns polítics tan farsants que després de vendre’ns, acollonits per una escalada de suïcidis,  que ara sí que s’hi posaven en serio a resoldre el problema dels desnonaments, al cap d’una setmana de reunions i d’àpats de treball els dos partits que es reparteixen el país des de la transició no han estat capaços de fer els deures. Potser els seus experts no tenen prou apamats tots els rebrecs “tòxics” d’una llei hipotecaria rovellada? En fi, com que entre una cosa i una altra tot això del “banc dolent” i de la butlla, perquè “en casos d’extrema necessitat” s’apliqui una moratòria temporal en el pagament de quotes, serà el tema de la propera “carta al vent”, no em puc estar d’avançar tres reflexions que em ballen pel cap, des que no paro d’escoltar opinions per a tots els gustos, sobre una qüestió tan delicada.

• Si els actius immobiliaris empantanegats per culpa de la morositat han esdevingut uns productes tòxics tan contaminants i letals que s’han de posar en quarantena en un pavelló per a infecciosos anomenat “banc dolent”, ¿per quins set sous té tanta pressa la banca per recuperar aquests actius, desnonant a tort i a dret?

•  Si fins fa pràcticament quatre dies es considerava burro a qui no s’aprofitava de construir cases i vendre-les doblant o quadruplicant el preu de cost, ¿de les plusvàlues que varen guanyar a tremuja els bancs i promotors “llestos”, què se n’ha fet?

• Si en l’època de l’abundància els bancs rifaven les hipoteques barrejant-hi en el paquet casa, cotxe, mobiliari i algun capritxet, els que se’n varen aprofitar d’aquestes gangues i ara ploren i reclamen justícia perquè no poden tornar el deute, ¿no tenen ni una mica de mala consciència per haver caigut en la temptació, fotent-se’n dels que tocaven més de peus a terra?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: AVUI, DIA DE VAGA, PARLEM DE LA VAGA

            Els manuals teoria de la democràcia diuen que la vaga ha de ser l’últim recurs per doblegar la resistència de la patronal i que l’objectiu d’una vaga general no pot ser altrament que polític, com a palanca per tombar qui governi. Però una cosa són els desitjos i una altra les realitats: de ser l’últim recurs en un conflicte, els sindicats han comés el gran error de convertir les vagues en quelcom tan habitual com el pa de cada dia i, a còpia d’abusar-ne els hi han fet perdre eficàcia. I pel que fa a la vaga general, de tant usar-la s’ha convertit en un nyap democràtic, que ha perdut aquell toc d’encant idealista que, a ulls dels obrers i ciutadans d’èpoques reculades, tenia un simbolisme quasi èpic. Però la decadència del concepte “vaga general”  rau, principalment, en que la seva convocatòria cada dos per tres ja no fa tremolar els governs que, de tan enfrontar-s’hi, ja li han trobat tots els punts febles.  

            Però, sobretot, el gran problema de les vagues és que el que hauria de ser un simple exercici del dret democràtic a protestar, s’hagi convertit, precisament, en un paradigma d’allò que, vivint en democràcia, s’hauria de respectar a qualsevol preu: la llibertat individual de les persones. Tant per impedir l’èxit d’una vaga com per forçar-ne la participació, es recorre sense escrúpols al joc brut més barroer i, per desgràcia, els sindicats convocants no saben, no volen o no poden convèncer els seus militants que han de ser els primers interessats en fer mans i mànigues per impedir que els hi rebenti la bona imatge  i el prestigi la violència “descontrolada”. I quan tothom vol donar lliçons de transparència, resulta que es manega dels del govern, des de les patronals i des dels sindicats la participació real segons convingui i els convocants adulteren l’adhesió del comerç o dels serveis conformant-se amb que la majoria de botigues baixin persianes quan passa el piquet informatiu o la manifestació per davant de casa seva. I és que en el món sindical, com passa en la política, per manca de líders de talla prevalen les estadístiques per damunt de les evidències. I en quan als polítics, haurien de prendre nota que si molta gent indignada de bona fe surt al carrer és perquè ells no saben, des dels parlaments, agafar el toro per les banyes i legislar per a les persones i no per als poders fàctics.    

PROPOSTA DE REFLEXIÓ VETLLANT LA VAGA GENERAL

            Que hi ha un profund malestar entre els ciutadans per la mala situació econòmica, a causa de la pèrdua de poder adquisitiu, de les reformes estèrils i de les retallades salvatges no té volta de fulla, i és plenament legítim que s’expressin la seva protesta manifestant-se al carrer pacíficament, que és un dret democràtic i constitucional. L’aspecte que caldria analitzar és si atrapats en la pitjor crisi des de la postguerra, una vaga general cada quatre dies és útil i convenient. Sembla bastant evident, pel que hem vist fins ara, la seva inutilitat per aconseguir els objectius de les convocatòries. Pretendre lluitar contra les retallades a còpia de vagues, més enllà de picar de peus a terra només empobreix el país, genera crispació social i no aconsegueix el cop de timó necessari en la política econòmica. La prova la tenim a Grècia i a Portugal, on els sindicats s’han cansat de convocar vagues generals per a res. El màxim que han aconseguit és alguna victòria pírrica, que després els hi ha costat un ull de la cara.

            Els sindicats, doncs, que pretenen liderar el lògic malestar dels treballadors i de bona part de la resta de ciutadans, potser haurien de barrinar si mantenir esquemes del sindicalisme de principis del segle passat en una crisi tan diferent de les anteriors, complica i dificulta més les coses per a tothom. Si la caixa de l’estat és buida i els fons per finançar el país no depenen de govern, ni tampoc de les empreses, sinó dels maleïts “mercats financers” i, en última instància, dels països rics de la Unió Europea, no sembla just ni ètic que qui en pagui les conseqüències de les vagues no siguin els culpables directes de la mala maror; sinó, de rebot, els propis ciutadans, tant si les secunden com si no, perquè s’ensorra una mica més l’economia en general i, en particular, la de les empreses i els negocis ja molt castigats. Per desgràcia, més enllà de l’esbravada, demà passat ens adonarem que seguim anant a pitjor i que més llocs de treball pengen d’un fil. Això sí, els polítics continuaran impassibles a la caça del vot rebel i, si s’escau, no tindran escrúpols de capitalitzar la indignació de la ciutadania, tant dels que varen fer vaga com dels que la varen patir. Però res no canviarà a millor, que és l’únic resultat lògic que justifica una vaga general.   

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: LA DIMISSIÓ DEL GENERAL PETRAEUS COM A REFERÈNCIA

            A còpia de repetir-se l’escena, quasi no en fem cabal de les dimissions fulminants que presenten fora d’aquí destacats polítics i homes públics situats en llocs de responsabilitat, per relliscades de faldilles o per simples sospites d’untar-se els dits aprofitant-se poc o molt del càrrec. Aquestes conductes tampoc no cal que les sobrevalorem com a exemples de heroïcitat democràtica: simplement es tracta de gent enxampada in fraganti o que estava a punt de ser-ho, que entenen amb tota naturalitat que no cal que els obligui cap tribunal a fer mutis de l’escenari, per fer-ho el més discretament possible. No em fem cabal d’aquestes notícies, però ens deixen parats. En primer lloc perquè aquí no hi estem acostumats que qui té una rectoria hi renunciï així com així, i en segon lloc, perquè ens sembla un anacronisme que es tingui un concepte tan purità i encarcarat de la moral. Vejam, ¿creieu que trobaríem Petraeus, civils o militars, a les nostres institucions? Hem d’admetre que és poc probable que hi estiguem immunitzats; però, en canvi, no consta cap dimissió per aquesta causa, ni per cap altra de més greu, que el fi i al cap posar banyes a la legítima, per aquestes latituds té dispensa.

            Aquí no es desenganxa ningú de la cadira per simples rumors de conducta impròpia, mentre no els l’empaperi un jutge, i encara en aquestes circumstàncies no s’admet la culpa ni la vergonya, i es té la barra de dir que es plega “per a no perjudicar el partit o la institució”, no per mala consciència. I en la majoria dels casos mentre no hi ha sentencia ferma aquests personatges no solen quedar a l’intempèrie, amb una mà al davant i l’altra al darrere. Deu ser per aquesta raó que el ministre de justícia, es despenja a corre-cuita amb una proposta de llei que tregui als partits i sindicats de la llista de persones jurídiques exemptes de responsabilitat penal i que els polítics subjectes a un procés per corrupció caiguin de càrrecs públics i de llistes electorals automàticament. ¿N’hi hauria prou amb aquesta mesura? Em temo que no, si la nostra classe política vol assemblar-se als demòcrates amb més pedigrí i sentit de la decència no hauria d’esperar que les situacions acabin podrint-se en el bany maria de la presumpció d’innocència. Aquí seria impensable que un polític plegués declarant, com el general Petraeus: “he mostrat un criteri extremadament pobre en involucrar-me en un assumpte extramarital”. 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: LA VERGONYA DELS DESNONAMENTS I EL PA A L'ULL DELS GOVERNANTS

            No sé si heu notat que els governants, en general, d’un temps ençà van un pas enrere dels ciutadans i dels esdeveniments. Aquesta incapacitat de pensar més enllà, sigui per indolència o per ignorància, fa que sovint es prenguin les decisions a remolc de les circumstàncies, i enlloc de preveure apedacen. En tenim exemples a tremuja, el més recent tota aquesta fastigosa qüestió dels desnonaments. Mentre es foragitaven de la casa que no podien pagar milers i milers de persones atrapades per una crisi que no havien provocat, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca, sense els tractes de favor de la qual molts de partits no haguessin aixecat mai cap. Ha estat necessari que uns quants ciutadans es tiressin per la finestra perquè els dos grans partits (per influència, que no pas per talla política), s’asseguessin per “veure com apedacem aquest descosit”. Perquè una altra de les característiques dels nostres governants és que quan es decideixen a parlar és perquè senten fred de peus i, en aquestes condicions, només els interessa parar el cop, més que no pas trobar-hi remei definitiu i just als problemes.

            A més a més, la classe política, almenys la que hem de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar”. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer-los veure les solucions que tenen arran del nas, però aquests governants tan orgullosos prefereixen enredar la troca i marejar la perdiu, perquè no sigui dit que decideixen res sota la pressió del carrer. Per aquesta raó, en el tema de la política hipotecària, varen menystenir les “plataformes d’afectats per la hipoteca” fins al punt de titllar-los de gent antisistema i si avui no tinguessin morts pel mig, de ben segur ningú hagués mogut un dit per impedir la terrible experiència que suposa que et facin fora de casa com un gos. Ara no us cregueu pas que s’asseuen els governants a parlar perquè els hi remou la consciència, sinó per pura conveniència i sentit de la conservació, i d’aquesta manera les solucions que prenguin només serviran per apuntalar-se al poder, no per treure les castanyes del foc als ciutadans. Els països que prosperen solen tenir al capdavant gent amb mentalitat d’estadista; però, fa massa temps, per desgràcia, que ens governen arribistes de tercera categoria.        

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ATUR I FRACÀS ESCOLAR ELS ARREGLARÀ LA VAGA

            A quatre dies de la segona vaga general i tot just encetada la fira electoral, ni sindicats ni polítics haurien de perdre de vista les dades alarmants de l’atur i fer un xic d’autocrítica, reflexionant quina part de culpa els hi pertoca en aquest drama social. La taxa d’atur se situa en el 24,6% i aquest percentatge es dispara i sobrepassa el 53%, quan ens referim a l’atur juvenil dels menors de 24 anys. I assoleix una dimensió desoladora quan fa referència als ni-ni-ni  (joves entre 15 i 29 anys, que ni treballen, ni estudien, ni veuen la llum que indicaria el final del túnel). Poca broma: estem parlant de dos milions de persones que ens situen vuit punts per sobre la mitjana de desocupació juvenil europea. Primera pregunta, adreçada a polítics i sindicalistes: ¿després de la vaga general del 14 i dels resultats electoral del 25 es resoldrà o empitjorarà més aquest problema ?

            D’altra banda, les implacables estadístiques posen en relleu la nafra del fracàs escolar: el 30% dels joves no acaben els estudis secundaris i el 15% dels que comencen el batxillerat tiren la tovallola al cap d’un any i una tercera part dels que trien la formació professional, deserta de les aules molt abans de treure’s el títol. En resum, per dir-ho curt i ras: el joves que en arribar a la majoria d’edat fan pam i pipa als llibres, mentre els seus tutors fan els ulls grossos, no ajuda gens a les expectatives de futur, amb independència o sense, del conjunt del país. Les causes són diverses, però ben concretes: des d’un entorn familiar inculte, irresponsable o passiu, fins a les deficiències del sistema educatiu, passant per factors més conjunturals que no pas estructurals, com va ser, per exemple, l’atracció que durant els anys de la bombolla immobiliària, va exercir sobre tants adolescents, també amb els seus tutors dissimulant, la possibilitat de guanyar un bon sou prescindint de la formació. Segona pregunta, adreçada a pares, educadors i polítics: ¿amb una nova enèsima reforma educativa resoldrem el problema del fracàs escolar, o seria millor que els polítics fessin un pas enrere i deixessin que la veu cantant en aquest assumpte la tinguessin els educadors, amb la complicitat activa dels pares?