A tothom li agrada
manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom
en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, acaba fent plorar la gent que
l’envolta i amb qui es relaciona. A algunes persones se’ls hi ha reconèixer que
això de manar ho porten a la massa de la sang i que se’n surten prou bé: és com
si tinguessin un do i es fan creure quasi sense imposar-se, simplement amb una
mirada. Però, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més d’agrada'ls-hi
manar es consideren dipositaris de l’autoritat suprema, i s’enceguen quan no
aconsegueixen fer-se obeir a la primera; la majoria de les vegades perquè manen
a la babalà, sense saber-se explicar i, sobretot, sense saber com es fa allò
que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests exemplars
humans, ja cal que no badem i que no el perdem de vista perquè, en qualsevol
moment, pot escapar-se-li el monstre dèspota que porta dins.
Tanmateix, hi ha uns
altres individus més aturats, poc ambiciosos, que no aspiren a ser gran cosa a
la vida, però que els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder tenint
algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que no
capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, per
sentir-se realitzats. No pretenen esclafar ningú: es conformen humiliant,
xafant la guitarra o, simplement, abusant de la seva posició de domini. Mireu,
us posaré dos exemples reals i calents: el conductor d’un bus aturat vint
metres després de la parada oficial per fer el canvi de xofer, nega l’entrada a
dos vellets contents de poder-lo agafar quan ja pensaven que feien salat. No li
costava res deixar-los pujar, però els hi tanca les portes als morros i els obliga
a esperar mitja hora el següent bus. O el funcionari que tracta a baqueta el
ciutadà que s’acosta al seu negociat, perquè aquell matí està malhumorat i algú
ha de pagar els plats trencats. Aquest petits abusos de poder no fan trontollar
el món, però fan infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la
vergonya de sentir-se una merda si no s’haguessin topat amb “petits dictadors”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada