No sé si us passa que se
solen repetir els eslògans, en general, enlluernats per la contundència del
missatge i sense parar massa atenció en el sentit de cadascuna de les paraules,
individualment. És el que tenen las frases fetes. I quan algú ens convida a
reflexionar-hi amb més calma en algun dels seus ingredients, ens quedem perplexos
preguntant-nos per què no se’ns havia acudit mai fer una anàlisi tan elemental.
A mi em va passar l’altre dia en una tertúlia que anava sobre l’envelliment
actiu i amb dignitat. És, efectivament, una frase rodona que expressa un dels
referents de molts de col·lectius de gent gran que tenen més activitat. Una frase
de pancarta, darrera la qual molts s’apunten a donar-hi suport sense pensar-s’ho
dues vegades, perquè resum, precisament, un ideal. Però quan, com va passar el
dia de que us parlo, a una de les tertulianes se li acut de preguntar què s’havia
d’entendre per dignitat, ningú troba una resposta immediata: es veia d’una hora
lluny que la pregunta havia agafat de trascantó l’auditori i que s’havien de
rumiar la resposta. El que em va cridar més l’atenció fou que, en acabar, encarà
aquella tertuliana seguia pidolant una resposta a la seva pregunta.
I és que explicar què
vol dir viure dignament no és tan senzill com sembla. Dignitat és una d’aquelles
paraules cantelludes que no té el mateix sentit per a tothom, ni el mateix
sostre. Però, segur que estaríem d’acord en que la dignitat va molt associada
amb autoestima, amb no avergonyir-se d’un mateix, amb anar amb el cap ben alt
per la vida. El que passa és que aquesta mena de definicions genèriques, que
poden encertar durant la vida activa de les persones, quan s’arriba a aquesta
collonada de la tercera edat, inventada precisament per caminar de puntetes
sobre el mot “vell”, la dignitat costa més de mantenir. Sobretot quan, inclús
semànticament, s’ha desterrat del vocabulari la paraula “ancià” que, al meu
parer, sí que restituiria a la vellesa la dignitat clàssica. Per envellir dignament,
el que més importa no és que es belluguin les cames i el cap, sinó que la societat
compti de veritat amb la gent gran i que l’experiència dels ancians siguin un
grau i que no es tingui en compte només per recrear batalletes i recuperar la
memòria històrica sinó, també, per participar amb veu i vot – no testimonialment
– del disseny del futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada