SOBRE L'ENVELLIMENT AMB DIGNITAT

            No sé si us passa que se solen repetir els eslògans, en general, enlluernats per la contundència del missatge i sense parar massa atenció en el sentit de cadascuna de les paraules, individualment. És el que tenen las frases fetes. I quan algú ens convida a reflexionar-hi amb més calma en algun dels seus ingredients, ens quedem perplexos preguntant-nos per què no se’ns havia acudit mai fer una anàlisi tan elemental. A mi em va passar l’altre dia en una tertúlia que anava sobre l’envelliment actiu i amb dignitat. És, efectivament, una frase rodona que expressa un dels referents de molts de col·lectius de gent gran que tenen més activitat. Una frase de pancarta, darrera la qual molts s’apunten a donar-hi suport sense pensar-s’ho dues vegades, perquè resum, precisament, un ideal. Però quan, com va passar el dia de que us parlo, a una de les tertulianes se li acut de preguntar què s’havia d’entendre per dignitat, ningú troba una resposta immediata: es veia d’una hora lluny que la pregunta havia agafat de trascantó l’auditori i que s’havien de rumiar la resposta. El que em va cridar més l’atenció fou que, en acabar, encarà aquella tertuliana seguia pidolant una resposta a la seva pregunta.

            I és que explicar què vol dir viure dignament no és tan senzill com sembla. Dignitat és una d’aquelles paraules cantelludes que no té el mateix sentit per a tothom, ni el mateix sostre. Però, segur que estaríem d’acord en que la dignitat va molt associada amb autoestima, amb no avergonyir-se d’un mateix, amb anar amb el cap ben alt per la vida. El que passa és que aquesta mena de definicions genèriques, que poden encertar durant la vida activa de les persones, quan s’arriba a aquesta collonada de la tercera edat, inventada precisament per caminar de puntetes sobre el mot “vell”, la dignitat costa més de mantenir. Sobretot quan, inclús semànticament, s’ha desterrat del vocabulari la paraula “ancià” que, al meu parer, sí que restituiria a la vellesa la dignitat clàssica. Per envellir dignament, el que més importa no és que es belluguin les cames i el cap, sinó que la societat compti de veritat amb la gent gran i que l’experiència dels ancians siguin un grau i que no es tingui en compte només per recrear batalletes i recuperar la memòria històrica sinó, també, per participar amb veu i vot – no testimonialment – del disseny del futur.