PROPOSTA DE REFLEXIÓ: AVUI, DIA DE VAGA, PARLEM DE LA VAGA

            Els manuals teoria de la democràcia diuen que la vaga ha de ser l’últim recurs per doblegar la resistència de la patronal i que l’objectiu d’una vaga general no pot ser altrament que polític, com a palanca per tombar qui governi. Però una cosa són els desitjos i una altra les realitats: de ser l’últim recurs en un conflicte, els sindicats han comés el gran error de convertir les vagues en quelcom tan habitual com el pa de cada dia i, a còpia d’abusar-ne els hi han fet perdre eficàcia. I pel que fa a la vaga general, de tant usar-la s’ha convertit en un nyap democràtic, que ha perdut aquell toc d’encant idealista que, a ulls dels obrers i ciutadans d’èpoques reculades, tenia un simbolisme quasi èpic. Però la decadència del concepte “vaga general”  rau, principalment, en que la seva convocatòria cada dos per tres ja no fa tremolar els governs que, de tan enfrontar-s’hi, ja li han trobat tots els punts febles.  

            Però, sobretot, el gran problema de les vagues és que el que hauria de ser un simple exercici del dret democràtic a protestar, s’hagi convertit, precisament, en un paradigma d’allò que, vivint en democràcia, s’hauria de respectar a qualsevol preu: la llibertat individual de les persones. Tant per impedir l’èxit d’una vaga com per forçar-ne la participació, es recorre sense escrúpols al joc brut més barroer i, per desgràcia, els sindicats convocants no saben, no volen o no poden convèncer els seus militants que han de ser els primers interessats en fer mans i mànigues per impedir que els hi rebenti la bona imatge  i el prestigi la violència “descontrolada”. I quan tothom vol donar lliçons de transparència, resulta que es manega dels del govern, des de les patronals i des dels sindicats la participació real segons convingui i els convocants adulteren l’adhesió del comerç o dels serveis conformant-se amb que la majoria de botigues baixin persianes quan passa el piquet informatiu o la manifestació per davant de casa seva. I és que en el món sindical, com passa en la política, per manca de líders de talla prevalen les estadístiques per damunt de les evidències. I en quan als polítics, haurien de prendre nota que si molta gent indignada de bona fe surt al carrer és perquè ells no saben, des dels parlaments, agafar el toro per les banyes i legislar per a les persones i no per als poders fàctics.