Ja me’n faig pagues que totes les comparacions són odioses; però, no me’n puc estar de relacionar a dos espanyols homes d’Estat, exiliats voluntàriament l’un a Brussel·les i l’altre a Abu Dhabi. Tots dos, per diferents circumstàncies posant distància amb la justícia del seu país. El de Waterloo, el president català Puigdemont, amenaçat de ser extradit si se li veu el pèl fora del seu refugi belga per passar comptes a Espanya d’unes decisions polítiques en favor de la independència, emparades en una majoria parlamentària del tot democràtica. El segon, el rei emèrit Juan-Carlos, per a no respondre davant la Hisenda pública d’una conducta com a mínim poc ètica i molt perjudicial pel patrimoni comú dels espanyols, emparant-se en la seva inviolabilitat per a no passar comptes de les seves martingales. En Puigdemont no pot treure el caparró de Waterloo, mentre que el Borbó endrapa marisc gallec a dojo i regateja a bord del Bribón a Sanxenxo – mentre la seva filla se’l mira des de l’Alibaba – i ho fa cada dos per tres traslladant-se des del emirats amb un avió cinc estrelles, que vés a saber qui paga. I encara que com deia les comparacions fan fàstic, en aquest cas encara foten més perquè resulta que el polític català cada dia fa més mala ganya, mentre l’emèrit diuen que s’ha tret uns quants anys, potser perquè encara pensa seguir posant banyes a la seva santa i consentida parella.
Des de la meva manera de veure, com a simple ciutadà ras, no puc entendre que cap governant i menys un Borbó en funció de cap-d’Estat, pugui considerar-se per sobre del bé i del mal, eximit de passar comptes periòdicament amb la ciutadania perquè estigui tranquil·la de que no fica la mà a la caixa. El de Waterloo no basa la seva defensa en negar els fets que se li imputen – exercir unilateralment el dret d’autodeterminació d’un territori que se sent nació i no vol viure més com a súbdita – sinó en mantenir que aquells fets són democràticament justificables. El que viu entre Abu Dhabi i Sanxenxo, en canvi, no al·lega en el seu descàrrec cap altra argument sinó el de que és inviolable, perquè segons els seus partidaris ho diu la mateixa Constitució que nega el dret d’un poble a decidir en referèndum si, per exemple, ja n’està fart de que la mare pàtria el potegi enlloc d’estimar-lo. Entenc l’argumentari del de Waterloo i crec que té tot el dret a que un tribunal imparcial arbitri la qüestió de fons del seu litigi polític; però, en canvi, no puc evitar sentir-me estafat, democràticament parlant, com aquells vassalls dels monarques de l’edat mitjana que tenien l’obligació d’empassar-se el dret de cuixa del senyor feudal de torn. El qual, potser també era una persona “inviolable”, malgrat violés donzelles a mansalva. Qui sap si per la mateixa “gràcia de Déu” en que s’emparava per actuar com va actuar, el dictador que ens va sotmetre quaranta anys mentre “educava” el seu dòcil fillol i successor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada