L’ALTRA BONA CUINA

 

            Encara que no us agradi reflexionar sobre determinades realitats, no podem pas desentendre’ns que enmig de tantes acadèmies i guies gastronòmiques d’upa, existeix una altre model de cuina: la que s'assorteix a unes quantes llars d’aquest país amb productes que subministren diversos bancs d’aliments a cada vegada més persones que van justes d’armilla. A la meva manera de veure, per tant, de la mateixa manera que se'ls hi pengen estrelles i distincions als cuiners que excel·leixen en el seu ofici fent filigranes als fogons, s’haurien de recompensar també amb estrelles els cuiners i cuineres de no tan ringo-rango, però que “inventen” cada dia, amb "carinyo" i imaginació, teca de subsistència. Em refereixo a moltes mestresses de casa que han de fer equilibris amb el cada cop més escarransit pressupost, i als voluntaris i voluntàries que fan rutllar menjadors socials. Els seus són uns menús que potser no es caracteritzen per repertoris de plats refinats, sinó que només pretenen omplir almenys el plat fondo cada dia als que s’aixopluguen – com a darrer recurs – sota el paraigua de la caritat. No pas per vici o perquè no tinguin un “bon paladar”, sinó perquè són persones – persones, eh! – que no tenen cap altra remei que parar la mà i conformar-se amb un àpat calent cada dia, malgrat sigui per l’amor de Déu.

            El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda a tot arreu, inclús alguns papanates acullen aquesta cuina entre les meravelles del patrimoni cultural d'un país, sobre la cuina d’aprofitament i de batalla s’hi passa de puntetes, i ni els cuiners i cuineres de centres socials, ni les sacrificades mestresses de casa que fan miracles per allargar les racions i omplir tants plats fondos com es pot, no passaran mai a la gloria de l’Olimp gastronòmic, perquè aquest privilegi sembla reservat als funambulistes o mags del sibaritisme culinari. Mentrestant, els que es limiten només a donar menjar nutritiu i el màxim de saborós possible a bon preu, encara que escurant molts “plats fondos” casolans i sense pretensions hom s’hi pot llepar els dits, no se'ls hi reconeix a qui els cuinen el mèrit de fer-ho "amb amor i fonament", com diria aquell benaventurat de l’Arguiñano, que a vegades hi toca més del que sembla. Donem gràcies, doncs, per la sort que tenim els que mengen tres apats el dia; pensem que hi ha més d’un terç de la humanitat que d'això que se’n diu “plaer de menjar” s'ho han de pintar a l’oli, ja que hi ha molts milions de persones – persones, eh! – a qui la vida només els hi permet un plat únic, que a vegades no és ni plat, sinó un bol o una simple llauna.