CARRECS DE CONFIANÇA NOMENATS A DIT

 

            Si algun dia fos possible accedir – sense passar per cap filtre benèvol que enterboleixi els resultats per interès de part -, al cens d’assessors de lliure designació per part de tots els que remenen les cireres a l’administració pública (des de ministres a directors generals), de ben segur ens faria caure de cul. I encara quedaríem més meravellats davant la flagrant existència de “menjadores públiques” innecessàries i perfectament suprimibles, ja que funcionaris de carrera podrien fer la majoria d’aquestes feines. I si afegíssim al llistat de paràsits a benefici d’inventari, els assessors i consultors nomenats a dit que escalfen cadira a disset governs autonòmics, a ajuntaments de més de vint-mil-habitants i a diputacions, aneu comptant. Tots els endollats i endollades per assessorar, eixugar la suor o fer de cireneus d’alts càrrecs polítics tenen perfils professionals diversos, però tots comparteixen el mateix comú denominador: són considerats gent de “tota confiança”, per part dels propietaris dels dits que els designen. Ara bé, perquè la transparència fos absoluta i la nostra xafarderia satisfeta, caldria que al costat dels seus noms i currículums constessin els imports totals nets de les assignacions que, entre nòmina, dietes i gratificacions especials per compensar ampliacions de jornada o d’altres encàrrecs “extres”, s’embutxaquen cada mes a compte del contribuent.

I ja posats a fer, per arrodonir l’anàlisi no fora balder indagar quants d’aquests homes i dones “de confiança” tenen ingressos procedents d’altres activitats professionals paral·leles, ja que per ocupar segons quines “rectories” d’aquesta mena no sempre s’exigeix plena dedicació; per tant, molta d’aquesta clientela de la mamella pública per l’article 35, encara poden engreixar la “moma” simultaniejant-la amb d’altres “feinetes” que ajuden a fer bullir l’olla. En qualsevol cas, em pregunto per què els càrrecs polítics electes necessiten un eixam de consultors àulics per fer bé la feina que van promete fer quan es varen presentar a les eleccions, la qual, per cert, està prou ben pagada comparant-la amb els pelacanyes que s’han de conformar amb una mica més del salari mínim? No us ho prengueu a tall de conya, però malgrat alguns necessitin la col·laboració d’estomacs agraïts disfressats d’assessors per a no “cagar-la” o per fer-los servir de paracops, a molts no els serveix de gaire aquesta “crossa” preventiva, considerant que les vegades que els seus assessorats es foten de peus a la galleda. He escrit “estomacs agraïts” expressament, perquè una bona part d’aquesta trepa – salvant les honorables excepcions que com a tot arreu només serveixen per confirmar la regla general -, en la majoria dels casos per endollar-se a la menjadora es recomana portar el carnet del partit penjat del nas. Perquè el partit ja hi compta per “recol·locar” els companys de fatigues que, després d’un daltabaix electoral, queden amb el cul a l’aire.