NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS

 

            Que cap revolució és un ball de festa major ja ho va sentenciar fa una colla d’anys la fura d’en Mao, afegint que administrar el dia després de la victòria d’una revolta era tan complicat com gestionar-ne el seu dia a dia. Per aquesta raó, la història ensenya que el bon resultat de qualsevol conat d’insurrecció a la recerca d’un idíl·lic “començar de nou”, després de fer creu i ratlla del passat, no està garantit si no s’ha tingut en compte quan es basteix un sollevament, que no es pot matar tot el que és gras. D’aquí ve que varis intel·lectuals, inclòs algun filòsof, ridiculitzen o despotriquen de les revolucions en general, predicant que és millor “continuar” que no pas “inventar”. El problema d’aquestes recomanacions, però, és que massa sovint qui les patrocina té el cul llogat perquè està a sou de tirans o dictadors entusiastes de fer callar els llengueruts que els hi porten la contrària. El gran Bernard Shaw se’n fotia sovint dels partidaris del “val més deixar-ho tot com està”, amb una fantàstica tassa d’humor britànic (quan els britànics encara estaven d’humor perquè no havien tastat el Brexit): “l’home raonable s’adapta sense arrufar el nas al món en que viu. El no raonable s’entesta en voler acomodar el món que no li agrada als seus somnis. Ara bé, caldria no oblidar que si el món ha anat endavant ha estat sempre gràcies als rampells d’homes poc raonables”.

             Actualment, les diverses revoltes urbanes dels indignats en contra de les parides de governants maldestres, obeeixen a una reacció més o menys espontània però sempre irreprimible davant una situació evident de degradació del poder maneflejat per la classe política. El problema és que moltes d’aquestes revoltes bonistes i en pro del “bé comú”, els seus ideòlegs solen espatllar-les quan s’entesten en simplificar-ne l’abast ideològic entre dues idees: què s’entén per “propietat” del comú i com s’administra el seu “usdefruit”. A la meva manera de veure, doncs, el gran handicap de les revolucions mal dissenyades és que enlloc de clarejar el dia després sota la llum i el caliu de la concòrdia i l’esperança, el poble es desvetlli rebolcant-se entre el terror, la revenja i la frustració. A molts dels que bescanten sistemàticament la necessitat de les revolucions, voldria fer-los entendre que la manera més eficaç d’impedir-les seria fent els possibles per evitar-ne els malestars que les provoquen. Tanmateix, penso que també caldria fer veure al jovent entusiasmat per enfaristolar-se en plataformes reivindicatives, que per molt quixotesques que semblin s’ha de vigilar que no hi voletegin a prop seu voltors o corbs camuflats de coloms, ensinistrats per intoxicar i ensibornar amb entelèquies a costa de les desgràcies, penúries i danys colaterals que totes les revoltes ocasionen trencant l’encanteri revolucionari. La llàstima és que gairebé sempre els “danys colaterals” no castiguen els ideòlegs, sinó la carn de canó que va darrera les pancartes.