La qüestió és que cada vegada més, en aquelles parts del món que els ciutadans es lleven cada matí convençuts que viuen en una democràcia, aquesta percepció resulta ser un miratge perquè enlloc de tocar tots els musics la mateixa partitura democràtica, cadascú busca excuses per interpretar-la amb claus, instruments i compassos diferents. Posem per exemple la Rússia que ara ens porta de corcoll: va enganyar el món arraconant oficialment l’enganyifa de la república soviètica dels proletaris per després obrir-se de cames a la democràcia capitalista, fins acabar instal·lant al bell mig de la mítica plaça roja un invent trucat de democràcia passada per les urnes, ja que en comptes de compartir el poder amb el poble elector i sobirà, el concentrà en mans d’un dèspota il·lustrat com en Putin que s’hi pixa, literalment, amb la democràcia autèntica.
I a l’altra banda del globus, el paio
que té més números per repetir com a inquilí de la Casa Blanca el recolza una majoria incomprensible de ciutadans que a Espanya s'harien d'afiliar a l'Once. Com poden fer confiança a un paio tan fastigós com l’expresident Trump,
el quan no només s’hi ha pixat damunt la democràcia sinó que l’ha violada tantes
vegades com ha pogut i ha convertit el seu vici en un espectacle. Potser sí que tenia raó aquella advertència
que fa quasi setanta anys va plantejar als nord-americans el “The Washington Post”, en una editorial memorable:
“el quid de la qüestió de la democràcia no és si la majoria ha de decidir qui
governa, sinó quina és la classe de majoria amb dret a escollir els seus
dirigents”. Mentrestant, no és estrany que enmig de tants ciutadans disfressats de demòcrates però que no hi veuen tres dalt d'un burro,
els polítics bornis són els reis
del mambo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada