ORDENANCES DE CIVISME SÓN PAPER MULLAT

 

            En un moment donat, en aquest país els Ajuntaments rivalitzaven entre ells per veure qui era més democràtic, redactant sengles ordenances de civisme. Després d’uns quants anys de rodatge ha quedat més clar que l’aigua que totes aquelles regles de joc ben intencionades no serveixen de res si, a l’hora de la veritat, no hi ha ni pebrots, ni peles ni personal per aplicar-les al peu de la lletra, sobretot si el delicte i la sanció corresponent estiguessin ben tipificades. Però, per acabar-ho d’adobar, en la majoria dels casos per allò de tirar endavant les ordenances amb el màxim de consens, aquella reglamentació ha acabat reduïda a un text legal de conveniència, més que en una eina eficaç per posar ordre i disciplina. En resum: la majoria d’ordenances de civisme són una  pura i utòpica declaració de principis. I és que qualsevol ordenança, per si sola no resoldrà els petits actes incívics ni els conats de delinqüència de més entitat, si no es fa complir rigorosament la norma i no s’engargamella la seva lletra, per aconseguir una bona convivència ciutadana a les persones des de ben petites, tant a l’escola com a la llar.

            És pot dissimular tant com vulgui que les ordenances de civisme són paper mullar, però la realitat crua és que el ciutadà troba a faltar qui executi les ordenances, que  manca autoritat democràtica ben entesa per escarmentar els que fan mofa de les normes més elementals de convivència, desobeint-les sistemàticament i, a sobre, provocant indefensió i impotència a les víctimes de l’incivisme urbà. ¿Sabeu quants petits drames han de suportar els ciutadans quotidianament per culpa de veïns que no respecten el dret al descans, o de les molèsties i entrebancs burocràtics que suposa denunciar un simple robatori o un atracament en ple carrer? El civisme no consisteix només en recollir caques de gos, sinó en escarmentar en serio els incívics, perquè s’ho pensin dues vegades abans de tornar a reincidir. I per escarmentar-los no cal que vagin a la garjola, que de presons ja n’hi ha masses i no serveixen per rehabilitar delinqüents, sinó perquè es “graduïn” amb matrícula d’honor, com a pocavergonyes. ¿Tant costaria dotar-nos d’una justícia ràpida i de proximitat que fes pagar amb serveis socials controlats, públics i notoris, les actituds incíviques dels torra-collons professionals? La permissivitat i la tolerància, deixant impunes petites infraccions perquè “no serveix per res”, enceba conductes molt més agressives envers una societat tan atemorida que quan és testimoni d’una agressió violenta i fragant, prefereix mirar cap a una altra banda.