LA IMPORTÀNCIA DE RESPECTAR EL DRET A LA PROPIETAT

 

            No entenc com uns polítics que tot sovint s’esgarrapen i s’esgargamellen debatent la conveniència o no d’incloure la cadena perpètua, o fins i tot la pena de mort en el codi penal, siguin incapaços de posar-se d’acord per trobar el desllorigador per un assumpte tan elemental i prioritari, com és legislar un mecanisme administratiu que faci possible que tan els “pispes” de pa sucat amb oli com els lladres de més volada, tinguin ben clar que en una democràcia com cal el “dret a la propietat” és tan o més important que el “dret a la llibertat”. I que en una societat ben organitzada, cívica i respectuosa amb la bona convivència ciutadana, qui la fa la paga. Evidentment: mitjançant una justícia ràpida i propera, que a més a més substitueixi sempre que sigui possible la pena de presó per uns serveis socials ben planificats, severs i ben controlats.  

            A la meva manera de veure, doncs, un Estat democràtic que en matèria de seguretat ciutadana i de protecció de la propietat privada s’assembli més a can Pixa i Rellisca que a un Estat que sàpiga fer el serio quan convingui, no arribarà gaire lluny si no s’espavila i es posa les piles. Entre d’altres raons, perquè prendre’s la justícia cadascú pel seu compte acaba sent una temptació massa difícil de resistir quan l’autoritat s’acolloneix, es fa el ronsa o, simplement, dimiteix de posar ordre, quan es traspassen línies bermelles en matèria de civisme i de convivència. En part, això passa perquè amb massa freqüència no s’ha resolt la frontera conceptual o ideològica entre “autoritat” i “dictadura” que ens atanalla la consciència. Però, d’altra banda, també perquè la justícia sembla que miri cap a una altra banda - per diverses raons que serien molt discutibles des del punt de vista de l’exemplaritat i l’eficàcia -, donant la impressió a la ciutadania que els delinqüents entren per una porta i i surten per la del darrera sense deixar-hi pèl. 

        Potser no sigui veritat tot el que s’explica sobre aquesta mena d’escàndol quotidià en que s'ha convertit la manca d'autoritat, però la percepció del ciutadà que n’és víctima d’aquesta diguem-ne deixadesa, per entendre'ns, fa que el ciutadà se senti indefens i vulnerable. La realitat és com és i no cal donar-hi més voltes. Tanmateix, d’aquestes lamentables “indefinicions”, una part de culpa important recau en els parlamentaris que haurien d'exercir "l'autoritat legislativa" , però que per allò dels “consensos” i equilibris per no trepitjar ulls de poll, pareixen unes lleis imperfectes, inconcretes i tan plenes de “forats”, que l’endemà mateix d’entrar en vigor ja són escarnides pels “experts” en idear tampes legals que qualsevol llei mal acabada permet. Per tant, es miri com es miri, el concepte més proper i entenedor del concepte "seguretat" per part del ciutadà no és ideològic, sinó cridanerament material i palpable: que la propietat (de la llar, del propi cos, del pensament i del patrimoni guanyat honestamenT) sigui inviolable i defensat pels poders públics com a qüestió sine qua non de la llibeertat..