LA JUSTÍCIA EUROPEA S’HO MIRA DIFERENT

 

            Un dels mantras més recurrents en plena eufòria del procés i quan es necessitava fer bullir l’olla per mantenir alta la moral de la parròquia, era que quan Catalunya decidís donar el cop de cap definitiu proclamant pel broc gros la independència de l’Estat espanyol, l’Europa política i jurídica ens esperaria amb els braços oberts i tutelaria la transició de la república perquè no es fotés de lloros o li prenguessin la cartera fent tentines, mentre els perseguia l’Estat espanyol. Si repasseu les meves reflexions d’aquella època – totes estan incloses al resum cronològic del Blog – comprovareu que sempre vaig fer notar que en escoltar l’orquestra de la idíl·lica europea calia distingir entre la musica xiroia i una mica esbojarrada per cants de sirena interessats i la lletra de la partitura oficial. Recordeu aquella pregunta que vaig llençar al vent repetides vegades, com exemple del meu escepticisme: si els socis comunitaris no són capaços de posar-se d’acord ni per canviar l’hora estacional, es pronunciaran unànimament sobre la sedició consumada d’una regió d’un Estat membre?

Quan proposava aquesta reflexió, era soci i pagava la meva quota a l’ANC perquè realment em creia els líders del progrès quan asseguraven amb gran prosopopeia que pel dia D tot estaria tan lligat i ben lligat que aconseguir la independència seria com bufar i fer ampolles. Però, vet-aquí que l’orgasme es va desinflar en segons i mai em podré oblidar les cares de desengany dels centenars de persones que des de l’esplanada de l’Arc del Triomf varen ser testimonis muts i estupefactes d’aquell coitus-interruptus. El més calent estava a l’aigüera, tant és així que no varen ser ni capaços de fer desapareixer la bandera espanyola de la teulada del Palau de la Generalitat. Tot un mal pressentiment!

             No voldria pas trencar el plat bonic dels que encara avui dia, després que la justícia i els organismes europeus ens van tancant portes, continuen encoratjant-nos amb la raquítica esperança que mentre quedin recursos per presentar del procés no se n’haurà escrit la darrera paraula. A la meva manera de veure, en vistes de la resposta de les institucions europees el principal objectiu polític que l’independentisme hauria de plantejar-se no és enrocar-se en un nou referèndum d’autodeterminació sense exhibir majories folgades d’independentistes, en totes i cadascuna de les consultes electorals que es convoquin normalment des de l’Estat. I perquè aquests resultats electorals eloqüents servissin perquè a Madrid ens prenguessin en serio, caldria endreçar durant una bona temporada – almenys mentre l’objectiu final no estigui ben encarrilat – les estratègies dels partits en benefici d’una estratègia unitària de país. Fent-se la punyeta i la cancalleta uns als altres per deixar constància de qui marca més paquet i recull al seu sac més engrunes d’autonomia, ho tenim pelut. Mentre no entenguin, els que invoquen l'esperit del 2017 com si fos la bíblia, que les “raons d’Estat” de l’Europa idíl·lica a l’hora de la veritat acabaran cruspint-se insensibles i sense escrúpols tots els gestos amables i les declaracions de bones intencions, no s'hauran entès les regles de joc d’aquesta partida. I, francament, pel que s’ha vist durant la campanya electoral, poc han aprés la lliçó de pragmatisme polític cap dels partits des dels nacionalistes al sobiranistes, que valorear més "l'epica" que no pas el seny de tocar de peus a terra, malament rai..