ELS GOSSOS DE CASA BONA

 

            S’ha d’estar molt enfonsat anímicament per escriure: “quisiera ser perro de casa buena”, com he vist guixat en un pany de paret de la part alta de Barcelona, qui sap si com a denuncia sarcàstica de la desigualtat social que cada dia que passa enfonsa més persones a la marginació. Quan jo era petit, als gossos se’ls hi donaven ossos perquè fossin feliços rosegant-los; però, avui cal anar amb compte amb que se’ls hi dona, sobretot si són quissos de casa bona perquè es podrien ennuegar o trencar-se una dent en haver-se oblidat, entre tantes moixaines i tonteries dels seus amos, com es fa per rossegar. L’altre dia, una coneguda que treballa en una clínica veterinària d’upa, comentava que se’n fa creus de com n’està de ben atesa en el seu establiment la clientela canina amb pedigrí, i de l’ull de la cara que costa sotmetre als pobres (és un dir) animals a tractaments i proves diagnòstiques que, en circumstancies similars, els humans pelacanyes sovint han de carregar-se de paciència i fer cua a les proletàries llistes d’espera de la sanitat pública.

           A la meva manera de veure, però, quan un animal de companyia és tractat com si fos una persona - com un més de la família, com diu la meva amiga Berta - potser no ens hauria de caure la bava de satisfacció de veure que hi ha persones tan sensibles i de bons sentiments, sinó que seria més oportú considerar que algunes d’aquestes atencions a certes mascotes són desmesurades i un símptoma malaltís, conseqüència de la necessitat de combatre la solitud buscant l’afecte incondicional d’una bestiola en substitució o com a complement del caliu humà despistat. Ara bé, quan preocupar-se de l’aspecte, de l’estètica o del rebuscat i sofisticat benestar d’un animal de companyia serveix, més enllà de satisfer una necessitat d’afecte, per a “fer maco” o com a signe extern de distinció i de classe, no es poden confondre les aquelles atencions com a vertaders sentiments d’estimació i de respecte per a les bèsties. En tot cas, si els gossos poguessin expressar-se com els seus amos, qui sap si algun dia aquests gossos “de casa bona” guixarien també en un pany de paret la seva enveja dels “gossos petaners”. Diuen, els que hi entenen, que els petaners en general viuen més feliços i menys estressats que els de casa bona perquè gaudeixen de llibertat per rascar-se quan volen.