HORA D’IMAGINACIÓ I ENTESES, NO D’INTRANSIGÈNCIES

 

            Sempre m’ha fet gràcia - perquè no ho entenc, vés per on! - que hi hagi polítics que defensin el diàleg en abstracte però no facin res de pràctic per estovar la crispació. Penso, en general, que és una mala costum tenir sempre a punt un “no” per tot, com si s’hagués d’estar sempre “en guàrdia” en comptes d’una mica empàtic. I és un vici perquè la intransigència sistemàtica frega més la hipocresia que la sinceritat i, a més a més, donar el “no” com a resposta no sempre respon a allò que hom pensa i desitja pensa, sinó a la mania de “curar-se en salut per si de cas”. Ara bé, en política que la intransigència sigui considerada una estratègia acceptable i que formi part de molts llibres d’estil dels partits, em fa fàstic. Francament! Perquè, en definitiva, en què consisteix la intransigència? Ras i curt: en no baixar mai del burro ni que et matin i tensar la corda fins que es trenqui. “Passar” sistemàticament dels arguments dels altres no perquè es sordegi, sinó perquè no es vol escoltar. L’intransigent mai serà capaç de participar positivament d’un debat civilitzat perquè creu que el seu paper es discutir. Però, debatre de bona fe, sense establir línies vermelles prèvies és imprescindible per arribar a consensos en qualsevol aspecte, domèstic, econòmic o polític; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben fent trencadissa de plats.

            Al tanto! De que hi hagi trencadissa no en té la culpa el to de veu emprat, ja que cadascú té la seva manera d’expressar-se i es pot, fins i tot, discutir a crits en un moment donat sense que es tanqui la porta a arribar a acords; el que compta en un debat és la càrrega d’intransigència que s’hi barregi pel mig. A fi de comptes, en què consisteix dialogar? A la meva manera de veure, en asseure’t a la cadira de l’altre i posar-te el seu barret enlloc del teu. Com pots comprendre i valorar els arguments de l’altre, si no et poses a la seva pell i mires de palpar la seva sensibilitat? Partint de la base – per cert, només els intransigents ho neguen - que la raó no la monopolitza ningú sinó que està repartida, el diàleg sincer hauria de servir no pas per posar en relleu allò amb que no ens podrem entendre mai sinó allò en que podem més o menys coincidir. Ojalà els diputats que ahir varen ser elegits llegissin aquesta reflexió i fossin conseqüents amb el sentit comú que l’ha inspirat! El poble ras ja n’està tip de que cada polític s’encasqueti un barret diferent i no se’l pensi treure per res. Prou de tants caps tants barrets inspirats en la més pura i fastigosa intransigència!