EL PRAGMÀTIISME, CADA DIA ESTÀ MÉS MAL VIST

 

            Quan no queda altre remei, en política o en els negocis, que tocar de peus a terra, el fet de “donar-se per la pell” no representa altra cosa que parar de tibar la corda quan està a punt de trencar-se. Poques vegades, com sant Pau camí de Tarso, hom cau del burro víctima d’un rampell de pragmatisme. Entre d’altres raons, perquè posar seny no respon a un impuls inesperat sinó a una manera de fer i de viure. Sóc del parer que les escoles de negocis i algunes facultats universitàries haurien d’ensenyar que qualsevol que aspiri a tenir responsabilitats de direcció – siguin a la política, a l’empresa o simplement a la família – ha de considerar la flexibilitat i la ponderació com dos ingredients imprescindibles per desenvolupar una bona gestió. Al llarg de la història, en trobaríem carretades de personatges de sang calenta que han hagut d’amansir els fogots a còpia de prendre’s, si us plau per força, tasses de pragmatisme per domesticar inclinacions utòpiques, hiperventilades o de somiatruites. A la meva manera de veure, tocar de peus a terra és una bona idea quan les situacions s’escalfen massa; perquè, com deien els avis, “on no hi ha mida, ella sola s’hi posa”.

El que importa de tot plegat és que ser pragmàtic no es consideri ni una debilitat de caràcter ni una claudicació i, molt menys, que qui aposta pel pragmatisme, en cap cas però sobretot en política, no sigui titllat de covard ni de traïdor a cap causa. Àdhuc aquells aprenents de líder que pensen que per dirigir o manar s’ha de treure el geni i, si convé el fuet, caldria que portessin sempre amagat a la faixa el roc del pragmatisme, ja que si realment volen fer amics o tancar negocis, un moment o altre no tindran més remei que transigir en l’estira i arronsa, sino volen muntar un cristo. Estaria bé, doncs, que aquesta reflexió d’avui servís perquè uns quants tarannàs exaltats afluixessin una mica a l’hora de posar més llenya al foc. La llàstima és que no gaires frares prendran candela i seguiran pensant, per exemple, que la pau s’aconsegueix tirant pel dret peti qui peti. Quan hi ha tantes guerres en dansa, predicar el pragmatisme està mal vist perquè la diplomàcia no fa bullir l’olla dels que remenen les cireres i, en canvi, els fusells, els tancs, els avions, els míssils i tot el repertori per destrossar persones i pobles, si que engreixen les seves butxaques corruptes i inhumanes. Ostres, avui si que m’he quedat ben descansat!