Em penso que ja no són tants els que pensen que si tomba la truita aniran a millor, perquè els que ja portem certa experiència acumulada hem trascolat prous desenganys post-electorals com per anar amb el lliri a la mà. Però, no obstant això, queda molta gent ingènua o de bona fe que es refia de que “quan vinguin els seus” tot seran flors i violes, resplendirà la justícia social, renaixerà l’estat del benestar i tots els dolents pagaran les seves malifetes, abusos i corrupcions... Avui estem en capella de comprovar si les il·lusions que hem covat aquestes darreres setmanes de xarlataneria a dojo, les beneiran o no les urnes demà. Els partidaris de que res canvií massa o, fins i tot, de reculem a pantalles d’uns quants anys enrere - quan al galliner només hi havia dos galls de panses - intentaran destrempar els ensibornats per les promeses mitineres dels que voldrien des de dilluns a primera hora posar-ho tot potes enlaire. Per sort, potser, uns quants torracollons com jo, que tenim bona memòria i passió per a la història, intuïm que a partir de dilluns la majoria de polítics plegaran veles dels seus compromisos electorals i, per tant, els que avui esperen amb candeletes que si guanyen “els seus” els trauran les castanyes del foc i el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust. Si repasséssim la història amb respecte i curiositat, aprendríem una gran lliçó: que aquells que més borden durant les campanyes electorals, són els primers que es tornen manyacs com xaiets quan des de l’establishment se’ls hi ensenya la menjadora.
En qualsevol cas, aquest és el vell i massa sovint llardós sainet que representen els partits en capella d’obrir-se els col·legis electorals. Els de dretes (altrament dits “conservadors”), arreu del món quan tenen por de ser arraconats pels d’esquerres (altrament dits “progressistes”) fan córrer la brama que els que volen desbancar-los del poder són uns antisistema de merda, que després d’anar prometent la repartidora a tort i a dret, a l’hora de la veritat s’ho queden tot per ells i es tornen amnèsics. Tanmateix, els partits d’esquerres acusen els que els hi remouen la cadira des de la dreta, de reaccionaris i de moltes coses pitjors. El problema, però, és que en capella de votar encara que uns quants ciutadans ben informats no repiquem campanes però seguim la corrent, hi ha un bon grapat de pàmfils, llunàtics o pusil·lànimes que asseguren repensar-se fins a darrera hora quina papereta dipositaran a l’urna, en teoria per escoltar el darrer cant de sirena que algú els xiuxillegi a cau d’orella. Però, molts dels que no s’acaben de decidir, ¿no serà perquè se’n recorden de les vegades que “els seus” els van deixar a l’estacada? Féu el que vulgueu, però refieu-vos de la meva experiència de vell: sovint resulta que es fa el negoci d’en Robert amb les cabres fent confiança al boig conegut de torn en comptes d'apostar pel savi per conèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada