Encara hi ha dones que s’amaguen
de “sentir-se” feministes perquè els hi fa un no sé què de confessar-se’n,
sovint perquè els hi sembla que fa tuf de política. Però, no obstant aquest empegueïment
malentès son majoria les persones d’un i altre sexe que pensen que les dones
haurien d’estar més ben considerades arreu. Tanmateix, no a tothom li sembla
que sigui una bona idea, per respectar i reconèixer a les dones el lloc que els
pertoca, establir “quotes” per garantir-ne la paritat en llocs de
responsabilitat, com consells d’administració
o en governs, malgrat no es tingui cap dubte ni reserva sobre que homes i
dones, en igualtat de responsabilitats, haurien de tenir dret al mateix tracte.
I no obstant no trobareu gairebé ningú que s’oposi a la igualtat de gènere de
cara a la galeria, a porta tancada ja són figues d’un altre paner i, com us
deia al principi, inclús en societats que es consideren avançades i
progressistes, néixer dona segueix sent no gaire bon negoci. Inclús en
societats que el capitalisme occidental considera “emergents” i ja no parlem d’aquells
països on els aiatol·làs, els talibans o els fanàtics religiosos dicten les
lleis basant-se en les tradicions.
Recordo haver
llegit la cineasta Isabel Coixet – una persona molt sensible a l’hora d’espellucar
les frustracions de les dones a través de llurs pel·lícules – una consideració
molt assenyada sobre la debatuda qüestió de la igualtat: “... la llista de
coses que jo he de fer cada dia no és comparable a la dels meus col·legues masculins,
dels quals no discuteixo que siguin grans pares o grans marits, però no es preocupen
massa de posar rentadores o de fer llits. Simplement vull dir que la nostra
motxilla com a dones és molt més pesada. I és així perquè les dones hem de fer
de tot, però a més ho hem de fer més bé”. I és que per molt que sembli que s’ha
avançat, la realitat és que queda molta pedra per picar. Aquí i arreu. Mentre a
moltes ciutats índies i asiàtiques, per exemple, circulin encara “busos rosa” i es reservin
vagons de metro sencers per ús exclusiu de dones, diuen que per motius de seguretat, però la realitat és que la majoria de dones eviten sortir de casa soles després
de la posta de sol. Al Japó com en moltes altres de les potències econòmiques “emergents”, creades a imatge i semblança de les societats capitalistes occidentals, sibil·lins “obstacles”
logístics impedeixen les dones accedir al mercat laboral en igualtat de
condicions que els homes. I segons el mateix FMI la discriminació salarial
femenina pot suposar que una dona cobri en cadascun dels nivells productius,
inclosos els de direcció, un 40% menys que un home. És a dir: encara que la
presencia de la dona en alguns aparadors mediàtics sembli rellevant, no s’hauria
de perdre la perspectiva de la realitat en conjunt. Totes les societats tenen
punts foscos respecte al tracte i igualtat d’oportunitats de les dones, i totes
les empreses capitalistes amaguen esquelets als armaris. Fins i tot en l’àmbit familiar,
aquest bastió intocable i sacralitzat en moltes cultures, també es mantenen en
secret mentides i costums inconfessables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada