LA MEMÓRIA HISTÒRICA

 

            Ara que de la memòria històrica se’n parla cada dia entre escarnis dels que n’abominen i  lamentacions dels que la reivindiquen, pareu atenció en un detall que no em sembla menor: les crides a fer examen de consciència col·lectiva perquè s’assumeixin passats tèrbols, no són iniciativa del bàndol que tingué un paper actiu en el desenvolupament de determinats fets històrics no massa edificants sinó del cantó de les víctimes. Des de temps reculats fins ara, els responsables d'aquestes malifetes humanitàries no han demanat perdó per crims fefaents com els derivats de la santa inquisició, de les guerres santes o de l’holocaust, del terrorisme utilitzat com eïna per imposar idees per la força, de  l’extermini de pobles indígenes amb l’excusa de colonitzar-los, de la discriminació continua de les dones en totes les branques de la societat, de l’esclavitud vergonyant de col·lectius de pelacanyes deixats de la mà de Déu, de l’abús sexual sistemàtic de menors a l’empara d’institucions religioses o per la repressió covarda per part de règims dictatorials de dretes o d’esquerres dels disidents, per citar només uns quants dels exemples més significatius de “mala memòria” colectiva. Les pancartes amb el lema “perdonem però no oblidem”, són exhibides sempre per les víctimes, no pas pels representants dels botxins. Uns botxins, que també des de temps reculats fins ara, se n’han mofat descaradament i amb impunitat d’allò que en definitiva peroposa la revisió de la “memòria històrica”: passar comptes.

            A la meva manera de veure, doncs, perquè les víctimes endrecin les pancartes dels greuges, i qui sap si fins i tot arribin a perdonar els culpables de llurs desgràcies, caldria que el botxins directes, intelectuals o encobridors, s’haguessin donat per la pell assumint la seva part de responsabilitat, demanant perdó no només amb la boca petita i per quedar bé de cara a la galeria. Fora un gest que no hagués costat gaire de fer, però els hereus personals o institucionals dels botxins no tenen cap pressa per donar aquest pas i treure una mà ben estesa. I si algun dia ho fan, sovint és per simple cortesia diplomàtica o pura conveniència política, sense efectes compensatoris pràctics del greuge. Els alemanys, sense anar més lluny, varen tardar tres dècades a demanar disculpes al poble jueu per l'holocaust. I el Vaticà, per posar un altre exemple, deixen que prescriguin els abusos comesos pels seus clergues i frares, per una malentesa caritat cristiana envers els botxins, en comptes d'envers les víctimes. D'altra banda, el problema de remoure la memòria històrica és que sempre hi ha llengües viperines camuflades entre l'establishment reaccionari, rondinant que les víctimes en fan un gra massa i que el botxins no són tan dolents com es vol fer veure. Per higiene mental de tots plegats, doncs, penso que la memòria històrica s’hauria protegir i desenvolupar, simplement per no deixar ferides obertes que acabin gangrenant la societat.