Temps era temps existien dos instruments
de tortura que afortunadament ja no estan de moda físicament, encara que psicològicament en tinc els meus
dubtes sobre si han passat del tot a la història. La “bota malaia”, per
exemple, era un instrument de tortura en forma de bota de fusta que tenia un
mecanisme que feia que el peu del torturat hagués de suportar una pressió molt
forta que anava augmentant de manera gradual i acabava trencant-li tots els
ossos, enmig de dolors terribles. D’altra banda, existia la “gota xinesa”, que
consistia en immobilitzar la persona torturada, girada de panxa enlaire, de
manera que cada pocs segons li queia una gota d’aigua freda al front; els
botxins la deixaven en aquesta postura tot el temps que calgués, lligada i
sense donar-li de menjar ni de beure, mentre la gota d’aigua intermitent no la
deixava dormir. Tenia set, però tot i que l’aigua li regalimava pel front no
podia beure, fins que es tornava boja i acabava morint d’un atac de cor. Suposo
que llevat de en algun racó de món, d’aquells on Jesucrist hi va perdre
l’espardenya, tortures tan salvatges ja no s’usen. Però no us penseu pas que
anem pel bon camí, ja que existeix un tipus de tortura molt més subtil,
punyetera i cruel: consisteix en masegar-nos cada dia la paciència des de la
premsa, la ràdio i la televisió a còpia de noticies esgarrifoses que ens posen
la pell de gallina, i de pronòstics i comentaris tòxics que ens desestabilitzen
la serenitat, com si tinguéssim talment una gota malaia penjada sobre el cap.
Per cert, no sé per quin cony de deformació lexicològica la “gota xinesa”
original s’ha acabat popularitzant com “gota malaia”. Algú en sap el per què?
Si féu memòria, tirant unes quantes
milles enrere, us adonareu que en la història de la humanitat no ha passat un
sol dia que hàgim pogut estalviar-nos de suportar el degoteig (a vegades un
vertader bombardeig) de brames, notícies o prediccions catastròfiques, sovint
apocalíptiques. Ai, reforca de Pallanga! Poc ens podem escapar de l’efecte
devastador de reportatges estridents i de comentaris alarmants des dels cercles
on es moltoneja i garbella tant l’opinió pública, que segons quins dies per
pair la dosis de derrotisme o alarmisme il·lustrat que ens engargamellen
interessadament, necessitem unes quantes tasses de valeriana. Que si això del
volcà no se sap com acabarà; que si la treva pandèmica és una manera sibil·lina
d’afluixar la corda perquè la tibem i acabem penjant-nos tots solets quan
aquest hivern vinguin maldades; que si les màfies de la droga estan colonitzant
Catalunya; que si el feixisme s’està descarant i creix imparable a Europa fins que
ens donarà un gros disgust: que si tenim l’economia a la quinta pregunta i
estem tan endeutats que el dia que els creditors comencin a passar comptes ens
deixaran en calçotets; que entre la llum que no para de pujar i el gas que ens
costarà un ull de la cara, quan arribi el fred les passarem putes; que ja
veurem qué passarà quan esquerdillin les pensions que són la única font
d'ingressos de molta gent; que no ens escaparem de les xurriacades del canvi
climàtic frisós d’aixafar-nos la guitarra i fer-nos purgar tots els atemptats a
la natura; que si cada dia estem més a prop de veure com es fa realitat allò
que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”; que si fins i tot el Papa de
Roma ho veu tan negre que confessa que alguns dels “seus germans” el voldrien
veure mort... Quina tristesa fa tot plegat! I, per acabar-ho d’adobar, quan una
part del jovent al crit de “llibertat” opta per pixar-se a la boca de les
autoritats i del sistema, una colla de cínics acusen la generació de la
transició de no haver tramés valors, vells i nous, al jovent.
Aquesta, llamp me mau!, sí que és la
moderna i perversa versió d’una “gota malaia” que plana sobre els nostres caps
i ens deixa baldats d’angoixa, per molts paraigües de color de rosa o de blau
cel optimista que parem per a no amarar-nos de la mala llet de la inseguretat i
la indefensió. El terrabastall d’inestabilitat existencial amb que les notícies
quotidianes ens amoïnen des de bon matí, deixa cada dia més gent traumatitzada
psicològicament, alguns inclús s’arraconen a un costat per a no fer nosa. Si no
reaccionem enèrgicament, amb un bon cop de geni, ho tindrem pelut per a
refer-nos d’aquesta mena de catalèpsia mental induïda en que ens està
transformant una galdosa i surrealista versió de “gota malaia” que està aconseguint
fer-nos creure que l’abans era un somni, el després una broma pesada i el
present una enganyifa sarcàstica.
Ara bé, el que em preocupa de veritat és
que massa sovint els esforços de persones sàvies i entenimentades que pretenen
relativitzar el pessimisme egoista destil·lat des de les maleïdes “gotes
malaies”, són ridiculitzats i befats per qualsevol pallasso a sou de vés a
saber qui, que té com únic objectiu fer broma de tot. Si no som capaços, doncs,
de plantar-nos i fotre una bona puntada de peu a les “gotes malaies” que ens
fan la vida impossible, val més que baixem la persiana i fotem el camp. A la
meva manera de veure, penso que les persones en temps de pandèmies i de
tribulacions, hauríem de treballar per viure tal com som, sense deixar-se
enlluernar pel que voldríem ser i, sobretot, sense avenir-se a ésser com els
altres voldrien que fóssim. I, per favor, parem de combregar amb el mantra de
que les aparences enganyen, fins que no ens hagin enganyat de veritat. És
veritat que hi ha molta hipocresia i mala fe escampada arreu, però no tanta com
es diu i, molta menys de la necessària per a fer-nos perdre l’esperança d’engegar les “gotes malaies” a prendre
pel sac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada