dijous, 14 d’octubre de 2021

VIURE PENDENT DE LA GOTA MALAIA QUE ENS FAN PENJÀ DAMUNT DEL CAP

 Temps era temps existien dos instruments de tortura que afortunadament ja no estan de moda físicament, encara que psicològicament en tinc els meus dubtes sobre si han passat del tot a la història. La “bota malaia”, per exemple, era un instrument de tortura en forma de bota de fusta que tenia un mecanisme que feia que el peu del torturat hagués de suportar una pressió molt forta que anava augmentant de manera gradual i acabava trencant-li tots els ossos, enmig de dolors terribles. D’altra banda, existia la “gota xinesa”, que consistia en immobilitzar la persona torturada, girada de panxa enlaire, de manera que cada pocs segons li queia una gota d’aigua freda al front; els botxins la deixaven en aquesta postura tot el temps que calgués, lligada i sense donar-li de menjar ni de beure, mentre la gota d’aigua intermitent no la deixava dormir. Tenia set, però tot i que l’aigua li regalimava pel front no podia beure, fins que es tornava boja i acabava morint d’un atac de cor. Suposo que llevat de en algun racó de món, d’aquells on Jesucrist hi va perdre l’espardenya, tortures tan salvatges ja no s’usen. Però no us penseu pas que anem pel bon camí, ja que existeix un tipus de tortura molt més subtil, punyetera i cruel: consisteix en masegar-nos cada dia la paciència des de la premsa, la ràdio i la televisió a còpia de noticies esgarrifoses que ens posen la pell de gallina, i de pronòstics i comentaris tòxics que ens desestabilitzen la serenitat, com si tinguéssim talment una gota malaia penjada sobre el cap. Per cert, no sé per quin cony de deformació lexicològica la “gota xinesa” original s’ha acabat popularitzant com “gota malaia”. Algú en sap el per què?

 Si féu memòria, tirant unes quantes milles enrere, us adonareu que en la història de la humanitat no ha passat un sol dia que hàgim pogut estalviar-nos de suportar el degoteig (a vegades un vertader bombardeig) de brames, notícies o prediccions catastròfiques, sovint apocalíptiques. Ai, reforca de Pallanga! Poc ens podem escapar de l’efecte devastador de reportatges estridents i de comentaris alarmants des dels cercles on es moltoneja i garbella tant l’opinió pública, que segons quins dies per pair la dosis de derrotisme o alarmisme il·lustrat que ens engargamellen interessadament, necessitem unes quantes tasses de valeriana. Que si això del volcà no se sap com acabarà; que si la treva pandèmica és una manera sibil·lina d’afluixar la corda perquè la tibem i acabem penjant-nos tots solets quan aquest hivern vinguin maldades; que si les màfies de la droga estan colonitzant Catalunya; que si el feixisme s’està descarant i creix imparable a Europa fins que ens donarà un gros disgust: que si tenim l’economia a la quinta pregunta i estem tan endeutats que el dia que els creditors comencin a passar comptes ens deixaran en calçotets; que entre la llum que no para de pujar i el gas que ens costarà un ull de la cara, quan arribi el fred les passarem putes; que ja veurem qué passarà quan esquerdillin les pensions que són la única font d'ingressos de molta gent; que no ens escaparem de les xurriacades del canvi climàtic frisós d’aixafar-nos la guitarra i fer-nos purgar tots els atemptats a la natura; que si cada dia estem més a prop de veure com es fa realitat allò que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”; que si fins i tot el Papa de Roma ho veu tan negre que confessa que alguns dels “seus germans” el voldrien veure mort... Quina tristesa fa tot plegat! I, per acabar-ho d’adobar, quan una part del jovent al crit de “llibertat” opta per pixar-se a la boca de les autoritats i del sistema, una colla de cínics acusen la generació de la transició de no haver tramés valors, vells i nous, al jovent.

 Aquesta, llamp me mau!, sí que és la moderna i perversa versió d’una “gota malaia” que plana sobre els nostres caps i ens deixa baldats d’angoixa, per molts paraigües de color de rosa o de blau cel optimista que parem per a no amarar-nos de la mala llet de la inseguretat i la indefensió. El terrabastall d’inestabilitat existencial amb que les notícies quotidianes ens amoïnen des de bon matí, deixa cada dia més gent traumatitzada psicològicament, alguns inclús s’arraconen a un costat per a no fer nosa. Si no reaccionem enèrgicament, amb un bon cop de geni, ho tindrem pelut per a refer-nos d’aquesta mena de catalèpsia mental induïda en que ens està transformant una galdosa i surrealista versió de “gota malaia” que està aconseguint fer-nos creure que l’abans era un somni, el després una broma pesada i el present una enganyifa sarcàstica.

 Ara bé, el que em preocupa de veritat és que massa sovint els esforços de persones sàvies i entenimentades que pretenen relativitzar el pessimisme egoista destil·lat des de les maleïdes “gotes malaies”, són ridiculitzats i befats per qualsevol pallasso a sou de vés a saber qui, que té com únic objectiu fer broma de tot. Si no som capaços, doncs, de plantar-nos i fotre una bona puntada de peu a les “gotes malaies” que ens fan la vida impossible, val més que baixem la persiana i fotem el camp. A la meva manera de veure, penso que les persones en temps de pandèmies i de tribulacions, hauríem de treballar per viure tal com som, sense deixar-se enlluernar pel que voldríem ser i, sobretot, sense avenir-se a ésser com els altres voldrien que fóssim. I, per favor, parem de combregar amb el mantra de que les aparences enganyen, fins que no ens hagin enganyat de veritat. És veritat que hi ha molta hipocresia i mala fe escampada arreu, però no tanta com es diu i, molta menys de la necessària per a fer-nos perdre l’esperança d’engegar les “gotes malaies” a prendre pel sac.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada