LES INQUIETANTS ACUSACIONS DE L’ASSOCIACIÓ DEL PASSEIG DE GRÀCIA

 

El president d’aquesta associació, no sé si de veïns o de botiguers del passeig de Gràcia, dissabte passat a través d’una tribuna del diari La Vanguardia posava a caldo tant el govern de la Generalitat com el de l’Ajuntament de Barcelona, en referència a la seva presumpta responsabilitat en l’escalada de la violència urbana, acusant-los literalment que: “les polítiques irresponsables de silencis d’uns i altres al llarg de més d’un lustre semblen haver consagrat una certa sensació d’impunitat que els vàndals aprofiten davant qualsevol oportunitat”. I a continuació, desplegava una lletania de greuges, començant amb un cop de roc enmig del front de l’ex-president Torra: “... durant les protestes per la sentencia del procés de fa dos anys la Generalitat no semblava preocupada per les derivacions cada vegada més violentes que prenien algunes concentracions. Fins i tot el president Torra s’havia permès aconsellar els manifestants que “apletessin”. Tot s’hi valia: assaltar l’aeroport, cremar contenidors, enfrontar-se violentament a la policia, tallar autopistes...”

En la seva declaració de greuges, el president de l'associació en qüestió, posant en la seva opinio el dit dins la nafra: “... a començaments d’aquest any el aldarulls van tornar als carrers de Barcelona mentre el raper Hasél era empresonat. Van costar 1,3 milions d’euros als establiments del passeig de Gràcia i un altre milió més de mobiliari urbà. L’alcaldessa Colau va tardar dos dies a condemnar els fets via tuit i el Govern de la Generalitat sis per emetre una condemna plena de matisos. L’endemà que rebentessin 130 aparadors i saquegessin 12 botigues, la discussió entre els partits es va centrar a criticar l’actuació dels Mossos i no a lamentar els danys materials i la imatge de la ciutat... El Govern va posar en dubte la seva pròpia policia i es va comprometre de manera inoportuna a revisar l’actuació dels antiavalots... Més recentment, les destrosses, robatoris i agressions arran del botellot de Bellaterra han quedat sorprenentment impunes... A començaments de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar lliurar una Medalla d’Honor a un activista condemnat a cinc anys de presó per haver agredit un Mosso d’Esquadra... Amb tots aquests antecedents, a qui li sorprèn el que ha passat durant les festes de la Mercè?”

Davant unes denuncies tan concretes, descarades i contundents, la pregunta que se m’acut és si també són compartides per la majoria de ciutadans. És a dir: ¿el senyor Lluis Sans, president d’aquesta Associació, parla sincerament en representació d’un sentiment compartit per molts dels veïns i botiguers de Gràcia, o ho fa en part al dictat d’uns interessos polítics o econòmics determinats, com ja s’ha insinuat des de les institucions esquitxades? Si aquesta declaració estigués garfinyada des d’una mena de conxorxa per escantonar el poder legítim, aprofitant-se del malestar innegable no estaria bé, francament; però, molt em temo que la qüestió presenta moltes més arestes, la principal de totes que malgrat alguns puguin, també interessadament, introduir sospites sobre l'objetivitat, intencionalitat i oportunitat de les denuncies, la realitat és que totes les afirmacions que s’hi fan ningú pot negar que siguin creïbles, més enllà de les conclusions que cadascú en tregui. Si són certs els “drapets” que s’exposen al sol, valdria la pena de reflexionar-hi sense presses i, a qui esquitxin més fort, potser també els convindria fer un examen de consciència. Si pogués ser en públic, dòmino!

Perquè quan esclata la violència al carrer, com si fos un serrell inevitable de les legítimes manifestacions de protesta o dels botellots antisistema, uns fenòmens o modes que no són patrimoni de Catalunya (encara que alguns voldrien fer-ho creure), sinó que repassant els papers diaris es palesen com un problema generalitzat arreu; em sembla que, com a mínim, no és elegant fer anàlisis esbiaixats, escombrant cap a casa a l’hora d’assenyalar responsables en funció de les particulars filies o fòbies. Perquè aquesta manca d’objectivitat sí que dona ales als grups organitzats que aprofiten qualsevol debilitat o esquerda social per sembrar el caos. I si a sobre entre l’opinió pública calen asseveracions tant desestabilitzadores com que “enfrontar-se a la policia amb prou feines té conseqüències”, o que “si la policia fa un ús legítim i proporcional de la força per establir l’ordre, es criticada per molts responsables polítics”, qui ho fa córrer assumeix també una responsabilitat que no es pot espolsar de sobre com si res. Ja que allò que es diu sempre té conseqüències, molt més greus si s’embolcalla sota una patina de dignitat i de pretesa “autoritat moral”. A la meva manera de veure, doncs, molts ciutadans ja no som uns analfabets que ens empassem tot el que escampen els altaveus, sinó que volem comprovar que no ens vulguin fer passar gat per llebre. El problema ve quan, si després de repassar-ho del dret i del revés, resulta que les esquinçades del llençol són certes. Bona proposta de reflexió per un dia de temps tan rúfol com l’actualitat política.