diumenge, 3 d’octubre del 2021

A 30 DIES DE SANT LEONARD, EL PATRÓ DELS QUE ESTAN SOLS.

 

Ahir, ajudant la meva dona a fer dissabte, en endreçar un calaix de la cuina, que de tant entatxonar-hi coses quasi no es podia obrir, em vaig topat amb un full del bloc Maragall corresponent al 6 de novembre de l’any passat, que la Joana havia guardat perquè portava una recepta de llenties, i m’ha cridat l’atenció que tal dia fos sant Leonard, patró dels solitaris. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home perquè el fessin sant, ja que normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal. Malgrat en Nietzsche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar a l’esquena”, en Rousseau, en canvi, com que era de pensament més radical i una mica entregirat va empastifar la bona reputació del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats es queden sols”.

Per sort aquella afirmació devia ser una mostra de les pixades fora de test del gran filòsof, ja que fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la seva sentència, tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís que el cinema ha fet famós batejant-lo de diferents manenes, la més coneguda "corredor de la mort", per a no estar sols es comuniquen entre ells mitjançant copets a les parets de les cel•les. I és que la soledat absoluta no existeix, llevat en els escadussers casos que sigui reflexivament volguda. És més, així com en un moment donat posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari i saludable sempre que no ens passem de la ratlla, també qui n’abusa d’entossudir-se a estar sol pot acabar malament. Per la única cosa que la soledat no fa mai nosa (i fins i tot resulta necessària), és per retrobar-se un mateix escrivint, pintant, esculpint o reflexionant, entre d’altres activitats introspectives que no requereixen companyia. En general, tant els escriptors i artistes com els filòsofs diuen que creen les millors obres envoltats de silenci i de solitud; però, hi ha moltes excepcions, d’aquelles que confirmen les regles generals, de vertaderes obres d’art que s’han parit enmig d’un brogit més o menys civilitzat i suportable. Potser només per meditar sigui imprescindible estar aïllat.

A la meva manera de veure, però, a la vida hi ha d’haver moments per tot, uns en que hom s’estima més estar sol i d’altres que es deleix per tenir companyia. Vet-aquí, doncs, que de com se sàpiga administrar l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn, en primer lloc, la bona convivència amb un mateix i, també esclar, amb els altres ja sigui en l’àmbit familiar, fent vida social o a la feina de cada dia. Ara bé, tampoc ens deixem seduir per impressions falses, com ara que les persones quant més barrejades i juntes estiguin millor, doncs si bé podria semblar que és veritat en general no és així sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup de persones ben avingudes, per aficions comunes o per bioritmes semblants, hi ha moments en que algú del grup necessita estar sol, no pas per res en concret, simplement per pura supervivència anímica i higiene mental.

El que passa, no ens enganyem, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa basarda i un no què; i per fugir-ne es malda per tenir companyia a totes hores, companyia per la qual a vegades es paguen preus massa cars. No sé què va fer en Leonard perquè el pugessin a l’altar, però és l’únic que figura al santoral en la seva condició de sorrut i solitari. I és que quan t’hi acostumes massa, a la soledat, et pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol enmig d’un món que no para d’anar de gresca. O el que és pitjor: que de tant desitjar estar sol acabis sentint-te'n fins i tot enmig d’una multitud. L’Albert Manen va escriure que “viure en una ciutat és, de vegades, com viure en dos monts diferents”. En moments donats de crisi la gent tendeix a interpretar el món segons les visions que el persegueixen. Francament, ja em perdonareu, però jo als que defensen viure en soledat, inclús quan es volguda, perquè asseguren que a casa s’hi pot viure bé envoltat de bons records, jo els hi respondria amb tota humilitat que les cases no són museus per recordar els morts sinó un lloc on viuen persones. Per aquesta raó tan important com bastir bancs d’aliments perquè ningú es mori de gana, ho són les xarxes de solidaritat humana perquè ningú es deixi morir de soledat.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada