Si voleu que us ho digui clar i català, penso que quan qualsevol òrgan de govern, administratiu o executiu, amb plenes facultats per prendre decisions, prefereix consultar amb experts abans de mullar-se, al meu parer només té tres explicacions: que pequi de prudència i no vulgui ficar-se de peus a la galleda, prenent decisions precipitades; que sigui conscient que la decisió que s’ha de prendre inevitablement no agradarà a una part de la ciutadania, i s’estima més atribuir a tercers el mal tràngol de fer empassar una píndola massa amargant; o, finalment, que es necessita guanyar temps i ajornar “sine die” la posta en solfa de promeses electorals que no poden ajornar-se sense una bona excusa. Quan es tracta de donar bones notícies o penjar-se medalles, no calen assessors ni experts; però, la cosa canvia quan els governants de torn necessiten que algú els hi tregui les castanyes del foc. Per tant, quan es proposa crear comissions d’estudi, de traspassos de competències o inclús en alguns casos d’investigació, em temo que no es juga prou net, i que en el fons es posa en marxa una estratègia política més vella que l’anar a peu, amb el propòsit d’endarrerir més que no pas accelerar els resultats: quina millor excusa per congelar les patates calentes que fer servir el comodí de remetre’s al dictamen d’una comissió d'experts independents, abans de moure fitxa?
Quantes comissions de "savis" no s’han constituït, per exemple, per treure’n l’entrellat i el desllorigador del finançament de les pensions públiques? I com que les recomanacions d’aquests “homes bons” mai solen ser unànimes, quantes vegades no han servit de justificació per no agafar el toro per les banyes? La darrera d’aquestes comissions tècniques no va tapar gaires forats i per tant seria discutible si després de marejar la perdiu uns quants mesos es pot considerar que va fer els deures en presentar un informe que, com en els anteriors de les quatre últimes dècades, les conclusions a part de no ser concloents tampoc avalàvem sinó que més aviat contradeien els desitjos i les promeses temeràries d’uns polítics eufòrics a l'hora de caçar vots o de fidelitzar la parròquia; però, que un cop elegits cap dels bocamolls candidats es veié amb cor, quan tingué el govern a les mans, de posar el cascavell al gat. Abans he escrit, referint-me als experts consultors i assessors de comissions, “homes bons”; potser amb aquest eufemisme m’he passat de rosca perquè no n’estic segur que els consells que donen tota aquesta patuleia siguin sempre desinteressats i neutrals, sobretot quan qui els ha designat per assessorar els hi recorda de tant en tant a qui deuen “el favor”.
I si em permeteu que em descari i us sigui franc del tot, em preocupa tant o més que qui paga la minuta, que algun d’aquests "savis" o "homes bons", sigui tan espavilat que cobri de dues bandes. Jo dec ésser un il•lús que va amb el lliri a la mà pensant que puix tots els partits disposen de gabinets d’assessors i experts en tot, a sou per parir idees i discursos per adornar, fer atractius i digeribles els programes electorals, una vegada aconseguit el poder, que és l'objectiu legítim de qualsevol polític, els guanyadors s’afanyen a aplicar ràpidament les “idees” i "propostes" incloses en el seus programes sense torbar-se. Però no vaig tardar gaire temps a descobrir que una cosa són les "alegries" que hom es pot permetre quan no té responsabilitats executives sinó només interessos i deliris, i una d'altra de ben diferent un cop investits del davantal pragmàtic imprescindible per trastejar a la cuina d’un país, sabent que tenir la paella pel mànec o remenar les cireres no és tan agradable com sembla des de l’oposició. És a dir, que quan hom es veu investit de l’autoritat per cuinar les receptes que predicava, o que enlloc de tocar la musica que els electors volien escoltar el dia del míting i que van assegurar que tocarien si guanyaven el concurs, a l’hora de la veritat toca interpretar una altra saragata, per força no els queda cap altre remei als xarlatans que emparar-se en la coartada de recórrer als “experts”, per “manipular” i “descafeïnar” els compromisos; això sí, mirant de quedar bé amb la vianda al plat.
Déu beneeixi, doncs, el gremi d’experts i assessors sempre a punt de que se’ls convidi a formar part d’alguna comissió consultiva. Si no se m'hagués passat l'arròs i no fos tan perepunyetes, potser m'agradaria i tot que pensessin amb mi. Si no fos que no em cauen massa bé les comissions des que just hores abans que esclatés la bombolla immobiliària i fes fallida la financera Goldman Sachs, desencadenant la ruïna de tantes persones i societats, una “comissió d’experts” garantia als inversors - contents i enganyats -, que la salut econòmica d’aquell monstre de les finances era immillorable. Per tot plegat, francament, no m’agrada que abans de posar fil a l’agulla de les reformes socials, laborals, polítiques, comercials o econòmiques que es van comprometre a tirar endavant els polítics quan pidolaven vots per assaltar el poder, en quan tenen la batuta a les mans comencen a tirar pilotes fora en espera dels dictàmens d'uns suposats experts que, potser sense ser-ne conscients perquè alguns en formen part de bona fe de les comissions, esperen els hi serveixin en safata els descàrrecs que necessiten quan enlloc de complir els compromisos electorals els hi convé més fer la puta o la ramoneta. Sabeu quantes comissions es posen en marxa cada any en aquest país, entre govern central i cadascuna de les autonomies? Doncs si no en teniu ni idea val més que us asseieu, perquè si ho sabéssiu de veritat cauríeu de cul per terra. I tots els que hi remenen la cua no “assessoren” per amor a l’art, no un ho creguéssiu pas, tots en surten beneficiats sigui amb diners o amb dinars. I com deia aquell: la vida segueix igual...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada