DEMÀ REESTRENA DE LA COMÈDIA “CANVI D’HORA”.

 

Això del canvi d’hora sempre ha estat un niu de raons i d’opinions per tots els gustos: que si és una enredada per a ximples, que si aquest argument de “l’estalvi energètic” és pura enganyifa, que quina gansoneria això d’ara avancem una hora el rellotge, ara l’endarrerim... Segons que es podrà llegir a la premsa uns quants dies a les planes d'opinió o les “cartes al director” dels diaris - una mica en sintonia amb allò que els humoristes de l’enyorada “La Codorniz” havien batejat com a “parlament de paper” en plena dictadura -, cada vegada que toca endarrerir o avançar les brusques del rellotge no es pot dir que caigui gaire bé i ja quaranta anys enrere es podien llegir opinions tan pintoresques com aquestes: “... amb l’excusa del canvi d’hora segur que algun espavilat deu untar-se els dits. Ja hi podeu comptar! Jo de seguida el tindria aclarit aquest galimaties: a treballar tothom a pic i pala i de sol a sol, ja veuríeu com aniríem a dormir com les gallines... Però tal com està muntat això de bellugar l’hora dos cops l’any, només fa que trastocar els bons hàbits de les persones normals...”

Els hipotètics avantatges per a l’economia que diuen suposaria no remenar mai més l’hora, la Comissió Europea – és a dir, Brussel•les, per simplificar -, ho té coll avall i voldria que, efectivament, durant tot l’any regis el mateix horari, sigui el d’hivern o el d’estiu, per entendre’ns. Però a l’hora de la veritat, com que no es volen trencar les oracions a ningú, des de l'executiu europeu no es decanten per endreçar aquesta comèdia definitivament. Sembla que Brussel·les preferiria establir tot l’any el diguem-ne “horari d’hivern”, fent cas de l’opinió dels fisiòlegs que asseguren que és el que més s’adequa al rellotge intern de les persones, però no hi ha unanimitat sinó més aviat tot el contrari. Francament, a la meva manera de veure, no acabo d‘entendre que si és millor l’horari d’hivern o el d’estiu per sempre, hagi de portar tant d’enrenou: a fi de comptes, en queden poques de persones que s’aixequin i es posin al llit com les gallines, amb la sortida o la posta del sol; fins i tot a pagès ja s’han acabat acostumant a llevar-se quan sona el despertador i no quan canta el gall. Aquesta pallassada del canvi d’hora es representava, des de fa més d’un segle a cada país una mica al seu aire, amb guió propi i seguint les conveniències de qui remenava les cireres a la comunitat; però, arran de la crisi del petroli de 1973, els dotze apòstols – aquells poders fàctics que malgrat molts es facin el repatani per acceptar-ho, com les bruixes gallegues existeixen encara que no es vulgui reconèixer -, van cridar a rebato per posar ordre enmig del desgavell de tants caps tants barrets. El toc d’alarma era perquè el canvi horari no s’aplicava a l’uníson, de manera que per erradicar les distorsions que es generaven als mercats comuns – principalment en els sectors del transport i de la logística -, Brussel•les va optar per harmonitzar la situació obligant tots els països a passar per l’adreçador, obeint els arguments indiscutibles del pragmatisme tecnòcrata.

Quaranta anys després, nous estudis d’experts encarregats per vés a saber quins lobbys, han qüestionat l’estalvi d’energia que s’assegurava es produïa com a conseqüència d’avançar o endarrerir els rellotges, posant en relleu a més a més els efectes insidiosos dels canvis d’hora per a l’equilibri sanitari dels ciutadans, en aspectes tan sensibles com l’insomni, la digestió o l’estat d’ànim. Per tant, després d’aquestes “noves” conclusions “científiques” és evident que Brussel•les s’ha mostrat més que receptiva a no perdre el temps jugant amb l’horari; però, daurant la píndola per no acabar obligant “si us plau per força”, va proposar l’any passat deixar que cada país triés si es decantava per viure sempre sota l’horari d’hivern o sota el d’estiu.

Hagués estat sens dubte una decisió salomònica per quedar bé amb tothom, si no fos que els vint-i-set galls del galliner comunitari es varen esverar de mala manera i els de Brussel·les es van acollonir en escoltar els ciris trencats que es tragueren de la màniga els estarrufats virreis territorials de l’Europa teòricament unida, que en matèria de rutines, tradicions i costums regionals son més papistes que el Papa. Extrapolant la qüestió a casa nostra, si tanmateix Madrid decidís que cada autonomia escullis per quina de les dues opcions horàries es decantava, seria complicat d’encaixar el trencaclosques ja que si s’apliqués, per exemple, l’horari d’estiu durant tot l’any a tot l’Estat, resultaria que els gallecs es llevarien de nit i se n’anirien a clapar amb claror de dia. Per tant l’olla de grills en que ha derivat la discussió sobre el canvi horari, tant a nivell continental com estatal, està servida; i l’acord resulta més que quimèric si no es vol aixafar cap ull de poll. Sort que a mi, rai, poc m’afecta tota aquesta moguda del canvi d’hora, perquè sóc dels que sí que faig com les gallines des que vaig llençar el despertador per la finestra, en jubilar-me. Em regeixo pel sol de dia i per la lluna de nit. I no m’he convertit encara en un llunàtic, espero.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” que donen a gent possiblement carregada de la "seva" raó, que té dret a ser escoltada. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals. Mentrestant, féu bondat, no deixeu la mascareta ni la neteja de mans, i no estigueu massa pendents dels noticiaris ni de la xafarderia que circula per internet, si no voleu acabar tarumbes).