L’ACTE DE FE DE CADA MATÍ EN ELS METGES DE CAPÇALERA

 

L’altre dia, a la cafeteria on esmorzava, veient com un matrimoni de vellets es repartien com a bon germans el seu repertori matinal de pastilles posant-hi, sobretot ella que semblava ser la que dirigia l’operació, els cinc sentits per a no equivocar-se, em va commoure l’acte de fe que suposava empassar-se unes potingues que, a simple vista, predisposen més a l’escepticisme, el dubte o la indiferència, que no pas a la confiança cega en els seus presumptament miraculosos efectes terapèutics. No obstant això, dec confessar amb tota franquesa que sóc dels que se’n refien de les pastilles, sense posar en quarantena ni per un instant l’eficàcia de quelcom que, aparentment, no és res de l’altre món. De fet, el mèrit d’aquesta confiança penso que no rau en la seva presentació com ara el color, el tacte o el gust del xarop que vaig veure que ell, dissimuladament, es prenia acostant-se el flascó als llavis com si fos una licorera de butxaca.

 N’estic convençut que la confiança dels usuaris de pastilles es deguda a si hi ha o no empatia amb el metge de capçalera quan les prescriu amb paraules entenedores i creïbles des de l’ascendent de la seva bata blanca, o amb el farmacèutic del seu barri que els hi aclareix sovint, en tot cas, allò que no han entès de l’explicació del metge. En el cas a que em referia com a preàmbul de la reflexió d’avui, jo diria que, efectivament, la fe com es prenien les pastilles aquells dos vellets tenia molt més a veure amb la reputació que els hi mereixia el metge o el farmacèutic, que no pas amb la xerrameca enrevessada del prospecte que van trobar dintre la capsa de les potingues. Amb franquesa, cada vegada llegeixo menys els prospectes perquè, quan malgrat tot m’hi atrevia, després de fer-ho amb atenció solien envair-me un feix de preguntes inquietants, punyeteres i en algun cas histèriques, ja que si bé no sóc gaire escèptic si que peco de ser un pèl massa hipocondríac, com estic segur que passa a molts altres. ¿Qui em garanteix, per exemple, que aquella mena de mongeta de color rosa conté tantes vitamines com m’assegura el prospecte, o que aquella píndola blava porta la dosi justa de calmant que em traurà el dolor sense fer-me perdre el món de vista?

La gent que no s’ha vacunat, per exemple, i àdhuc bastants dels que varen parar el braç al vaccí amb recança, es preguntaven: ¿ i si la vacuna no fos res més que un simple placebo fet amb aigua de l’aixeta? Després s’ha constatat amb escreix que quelcom més que aigua beneita injectaven a la gent aquells escamots de sanitaris que, amb tota la il·lusió del món pintada a la cara, anaven punxant braços, convençuts que d’aquell acte en depenia que els seus companys esgotats als hospitals es poguessin relaxar, perquè quantes més persones estiguessin inoculades amb la potinga màgica, més recularia el maleït virus. A la meva manera de veure, doncs, aquella parella de vellets de qui us parlava al principi i que m’han inspirat aquesta reflexió, segur que no en tenien ni punyetera idea de la simbiosi terapèutica de les píndoles que arrengleraven per ordre damunt la taula; però, se les empassaven sense cap recança perquè el seu metge de capçalera els devia haver dit que els posaria bons. Per cert, no crec pas que fora dels nuclis rurals recuperem la figura entranyable i reconfortant d’aquella institució que era el metge de capçalera de temps reculats, però almenys no ens hauríem de deixar prendre la relació presencial i freqüent que teníem amb els metges de capçalera, abans de la pandèmia. Em refereixo, esclar, en l’àmbit de la seguretat social perquè en l’òrbita de la medicina privada ja són figues d’un altre paner: el diner, per desgràcia i en contra dels que ho neguen, marca la diferència en tots els aspectes més sensibles de la vida quotidiana dels ciutadans d’un segle XXI tan globalitzat que camina amb passos agegantats cap a la deshumanització

¿Potser els “privilegiats” cervells que han convertit l’exercici de la medicina en establiments de la sanitat pública en pura burocràcia, varen especular que l’esperança de vida dels pensionistes, acaronats per les atencions dels metges de capçalera i pels serveis d’infermeria preventiva, si aquestes atencions es perllongaven massa posarien en perill la sostenibilitat del sistema, i aprofitaren el caos circumstancial dels temps de pandèmia per carregar-se definitivament les relacions presencials dels pacients amb els seus metges de capçalera? Quin escàndol si fos així! Fins i tot, potser algun polític malparit, com aquell que es vantava l’altre dia que no tenia per què demanar perdó de res per cap de les decisions de merda que havia pres, ja teoritza que si es retallessin les pensions i les prestacions sanitàries, començant per no donar tantes facilitats a la relació amistosa amb els metges de capçalera, alguns d’aquests fràgils vellets que s’escolten el metge com si fos un oracle, acabarien no fent-los efecte els medicaments perquè està demostrat que tant o més que les pastilles el que cura és la fe com hom se les empassa. Ai caram, pensem-hi! I abans d’acabar, deixo a l’aire una pregunta que m’intriga des de fa temps en un sentit estrictament humà: què hi té a dir enmig de tot aquest sarau depriment el metge de capçalera dels metges de capçalera? Insisteixo, tenen metge de capçalera els sacrificats i potejats metges de capçalera?