Vaig llegir l’altre dia una reflexió que em va fer venir ganes de comprar-la: “mentre les elits legítimes són silenciades, les postisses continuen corrompent-se”. I és que em temo que després del reemplaçament d’alguns organisme públics dels personatges que seguien escalfant cadira, ocupant a institucions estatals uns càrrecs que havien caducat en alguns casos feia tres anys, aquesta remodelació per imperatiu legal posarà en marxa les portes giratòries entre el món econòmic i el polític, i viceversa. Un dels principals editorialistes del país explicava aquest fenomen, tan peculiar en les democràcies a mig embastar, amb una claredat meridiana: “... en una estructura econòmica com l’espanyola, on el sector públic representa al voltant d’un 50% del PIB, a les grans empreses els resulta fonamental mantenir contactes estrets amb el món polític per estar ben informades i per poder influir en la presa de decisions quan cal, en defensa dels seus interessos. Per a la classe política, per la seva banda, representa la possibilitat de tornar-se a integrar en el sector privat en càrrecs de rellevància després de llargs anys de servei públic. El sistema de portes giratòries, per tant, interessa a les dues bandes. El que cal debatre és si això és bo per al país”.
Suposo que a aquestes altures, tots sabeu de què parlem quan ens referim a “portes giratòries”; però si per cas hi ha algú que ve de l’hort, en posaré dos exemples concrets: la incorporació com a vice-president d’Iberdrola d’un polític socialista de segona divisió, el senyor Carmona, i la recol·locació del senyor Gabilondo, “cremat” i desprestigiat cap de llista electoral socialista a l’Assemblea de Madrid, com a nou defensor del Poble espanyol. En el primer cas, es tracta del cas més habitual de porta giratòria: recompensar un militant de reconeguda fidelitat al partit però amb poc recorregut polític un cop se li ha acabat la corda, asseient-lo a una de les poltrones que empreses estratègiques, en aquest cas les elèctriques, tenen reservades “in pectore” en els seus consell d’administració a polítics; en el segon cas, la porta giratòria és més subtil, perquè malgrat tingui l’aparença d’una promoció, en realitat no té altra funció que “agrair els serveis prestats” per un militant, amb una mena de rectoria a qui no ha donat la talla a l’hora de complir l’objectiu polític que el partit li havia assignat: en el cas Gabilondo, guanyar la presidència de Madrid. A partir d’ara, doncs, amb més o menys discreció, estigueu segurs que veurem un reguitzell de casos semblants de recol·locacions perquè, evidentment, un partit no pot deixar a la intempèrie els ocupants de càrrecs quin mandat ha quedat extingit per imperatiu legal.
Un partit, en principi mai deixa a la misèria els militants que, per la causa que sigui, han perdut el dret a seguir amorrats a la menjadora pública. Els partits ho saben que no poden deixar desemparat ningú que s’hagi quedat al carrer, llevat que aquest, per orgull o dignitat, prefereixi espavilar-se pel seu compte per guanyar-se les garrofes. En rares ocasions, inclús en alguns casos de polítics defenestrats – sense anar més lluny en el del nostre Santi Vila, que presideix avui el Cercle d’Infraestructures, una Fundació fundada per Pere Macias i vinculada a l’antiga Convergència -, a un polític professional que es quedi sense “feina” se l’ha deixat mai a l’estacada. Sigui un ex-ministre o un simple ex-regidor, sempre se li troba un “forat”, directa o indirectament associat a l’administració, per sucar-hi el melindro o per anar tirant. Potser el que s’hauria de discutir és si aquestes “compensacions” haurien de sortir de les arques dels partits o de les públiques. Però, em fa l’efecte que més aviat són aquestes darreres les que acaben repartint-se “la factura” de retribuir uns serveis que caldria veure si són productius.
Almenys les portes giratòries que traspassen polítics “excedents” de la política a una empresa privada no generen, en principi, cap despesa a la Hisenda Pública; però, no us deixeu aixecar la camisa: els “favors” que se’ls hi exigeixen als col·locats en aquestes empreses a través de la porta giratòria, els acabarem pagant els contribuents si no és amb diners serà amb dinars. I és que, en definitiva, sempre serem els mateixos ingenus els que ens haurem de rascar la butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada