dijous, 7 d’octubre de 2021

FLIPO PER UN DESORDRE TAN ORDENAT, QUE SEMPRE EM PERMETI TROBAR EL QUE BUSQUI

 A la meva manera, sóc una persona endreçada; però per sort no estic obsessionat per l’ordre com d’altres que conec, que no poden suportar que res es bellugui de lloc. També en sé d’alguns que viuen enmig d’un vertader caos i no s’estressen, com si fos el més normal del món viure envoltat de coses escampades sense ordre ni concert. Pensant-hi bé, he arribat a una conclusió sobre aquesta qüestió que es resumeix en quatre paraules: no és pot dir de ningú que sigui un deixat, mentre sàpiga exactament on buscar cada cosa. Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre uns comportaments molt diversos, en algun cas estrafolaris i tot, sovint pintorescos. Des dels primmirats que volien que la seva taula i per extensió el lloc de treball estiguessin sempre nets com una patena, fins els aparentment d’un tarannà baliga-balaga que amuntegaven sobre la taula gavetes plenes de papers, i apilotaven pels racons munts d’expedients en curs o pendents d'arxivar.

Els experts en productivitat suposo que tindrien, si els ho preguntéssim, opinions per tots els gustos en aquesta matèria concreta de ser ordenats, segur que alguns de ben contradictoris. Per exemple, uns potser dirien que atendre visites davant d’una taula pràcticament verge de paperassa pot donar al client la falsa impressió client que la feina escasseja, una aparença no gaire afalagadora des del punt de vista de màrqueting i d'imatge. En canvi, d’altres potser ho trobarien positiu en el sentit de predisposar el client a pensar que la persona que els atén ha deixat de banda tots els altres assumptes que té empantanegats damunt la taula, per centrar-se exclusivament en el seu problema. A mi em sembla, però, que com en altres aspectes de la vida quotidiana, professional o domèstica, també en quant a l’ordre o el desordre ens posem sovint massa transcendentals, ja que des del punt de vista pràctic el que importa, anant al cap del carrer, és que l’aparent desordre no acabi en un caos que col·lapsi el rendiment i l'eficàcia. 

Creieu-me, no us heu de preocupar per si se us pot considerar desordenats perquè aparentment teniu el despatx o la casa desendreçada, mentre trobeu com si res cada cosa, quan la busqueu. Això voldrà dir que, en inclús en el pitjor del casos, controleu el desordre i que, en realitat, no sou uns addictes a l’anarquia sino uns fans del desordre ordenat. Inclús podríem trobar-li quelcom de positiu: el desordre dintre d’un ordre serveix per mantenir el cap ben àgil i encebat per recordar sempre un vàreu posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus del cotxe... En el fons, si teniu tendència a ser una mica desendreçats, desactiveu els efectes negatius d’aquesta costum – em resisteixo a qualificar-ho de vici -, atenent-vos a un mètode lògic i tolerable que, si m’ho permeteu, definiria com un desori o desgavell “rutinari” que es podria traduir per desendreçar seguint una rutina i un mètode.

El vocabulari català és pròdig i ens ofereix sinònims de desordenat, al meu parer ben simpàtics i enginyosos, que no sé si encertaré a resumir-los tots: “a tres quarts de quinze”, “anar en orri”, “damunt davall”, “en doina”, “en renou”, tenir la casa o el despatx com "una olla (de grills, de cargols, de cols, de puputs)”, ser “can penja i despenja”, “no haver-hi pany que servi”, “no haver-hi rei ni roc”, “no tenir ordre ni concert”, viure com a "can pengim-penjam”... Els avantatges de no ser un baliga-balaga en la vida quotidiana són per tenir-los en compte: no només l’accessibilitat i l’estalvi de temps, sinó que també la sensació de tenir-ho tot sota control redueix l’estrès.

Ara bé, no en féssim un gra massa: ser ordenat de forma obsessiva condiciona la vida fins al punt de córrer el perill de posar-vos malalts de perfeccionisme; tanmateix, el desordre tampoc és cap ganga, ja que eixir del caos fa perdre molt de temps. O sia, que totes les masses piquen. Ser ordenat, en definitiva, no és cap virtut ni un mèrit, sinó un simple hàbit que normalment s’aprèn de petits, en l’ambient familiar. Si hom creix en una casa ordenada, veu els pares vetllar per l’harmonia de mantenir l’ordre al seu entorn i en la seva manera de pensar, sempre procurarà no comportar-se com un desguitarrat. Jo, repeteixo, ho tinc clar: sóc dels que em vanto de conviure en un desordre ordenat que em permet de trobar a la primera tot allò que busco. I quan de grans ens comença a fer la guitza la memòria, tenir el “terrat” una mica endreçat ajuda a no quedar-se amb la paraula a la boca quan, en un moment donat no trobeu la paraula, l’adjectiu, el cognom o el simple record que us fa falta per completar una frase. Si heu estat endreçats, encara que sigui a la vostra manera casolana, amb un pessic de concentració sempre us en sortireu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada