En Josep Ferrater Mora, que es mereixeria ser consultat com a filòsof de capçalera d’aquesta Catalunya que fa dies va a la deriva, va escriure: “Els pobles que viuen en crisi perpètua, com el català, adopten la ironia com una manera de sobreposar-se a les dificultats”. És des d’aquesta mirada irònica que el pensador recorda, que avui goso proposar-vos una reflexió en que predomina el sarcasme, potser no tan descarat com l'humorisme que confon la fina ironia que suggereix en Ferrater en xavacaneria de mal gust. La ironia i el sarcasme, en canvi, quan ja n’hi ha prou de que els que manen i els que volen manar ens maregin la perdiu davant del nas i nosaltres ens quedem de braços plegats escoltant, com si no ens vingués d’aquí, el brogit. Diuen que el 63% de les multinacionals amb matriu a Espanya (amb facturació anual superior a 750 milions d’euros), l’exercici 2018 només van pagar un tipus efectiu mitjà d’impostos a societats a escala mundial del 9,1%, segons es desprèn de les últimes dades proporcionades per l’Agència Tributària. Malgrat en teoria la càrrega tributària general de les companyies a Espanya hauria de ser del 25% de mitjana com a mínim, a la pràctica resulta que se n'escaquejen gràcies als enginyers fiscals que treballen a preu fet, a sou d’aquestes empreses “exemplars”. De manera que, a l’hora de la veritat en aquest país només paguen els burros i els pocs que van aprovar l’assignatura d’ètica quan estudiaven.
Diuen que tant els populars com els socialistes atribueixen a la Constitució – que en teoria té per finalitat garantir la llibertat i el respecte als drets de "tots" els espanyols – els arguments per aconseguir que de les quatre llengües cooficials a Espanya, segons consagra la pròpia Cara Magna, només una, el castellà, pugui utilitzar-se en els debats del Congrés de Diputats. La vergonya és que aquest menyspreu flagrant al plurilingüisme es pretengui justificar sota una capa de vernís pressupostari: no es pot triplicar la despesa de la Cambra en intèrprets i traductors, ja que s’ha d’estalviar enlloc de malgastar en tonteries com protegir “dialectes” provincians, segons que opinen els jacobins reaccionaris i ignorants. Diuen que intervenir directament en el mercat elèctric per abaratir el rebut de la llum mitjançant l’establiment per decret d’un preu fix per a l’energia nuclear i un màxim per a la hidroelèctrica, vulnera les normes comunitàries. I al "gobierno" no se li acudeix cap altra solució per combatre l’alarma social – descartada, per covardia o perquè les seves opinions no pinten res a Brussel·les, la intervenció quirúrgica dels beneficis extraordinaris i bastards de les oligarquies energètiques -, que prometre al poble que tan estimen, bons i subsidis de merda per anar fent la viu-viu i que no emprenyi gaire organitzant protestes i aixecant barricades..
Diuen que malgrat diferents pedagogs i experts contrastats en salut mental, alerten dels efectes perniciosos d’un dels fenòmens virals televisius de la factoria Netflix - “el joc del calamar” - fins al punt de considerar que les imatges i valors transmesos en aquesta sèrie perjudiquen directament als escolars, els primers que haurien de sortir al pas enèrgicament per aturar l'atemptat subliminal a l’escala de valors de la canalla en formació, no fan res per posar ordre al galliner entre els que pensen “que només són coses de nens i que sempre n’hi ha hagut de jocs violents i que per tant no cal ser alarmistes”, i els que insten les autoritats a revisar els referents que envaeixen els cervells dels menors i acompanyar-los per digerir els continguts que consumeixen fins caure víctimes d'un empatx. Diuen que si patir un trastorn mental genera un fort estigma social a tota la població que el pateix, l’impacte resulta molt més virulent quan es tracta d’una dona; de manera que, un cop més es palesa que la desigualtat de gènere troba també en la qüestió de la salut mental un “forat” on consolidar la discriminació per gènere. Tanmateix diuen, segons un informe del “The Wall Street Journal” sobre Instagram, que un 32% de les noies adolescents que se senten malament amb els seus cossos, han confessat que Instagram encara les fa sentir pitjors. Algú en pren nota?
Diuen que les aportacions al sistema de pensions que figuren en el projecte de pressupostos generals de l’Estat no seran sostenibles si no és a base de més endeutament públic, que ja és excessivament elevat, o cargolant més la pressió fiscal. Però, en la perspectiva que en el futur seran imprescindibles pensions complementàries privades per garantir una pensió pública de jubilació digna - Pacte de Toledo dixit -, el ministre del ram ha posat els peus a la galleda en reduir les deduccions fiscals de les aportacions màximes a plans de pensions privats, en la confiança que aquesta argúcia obligarà les entitats financeres a recolzar els plans de pensions d’empresa, sense tenir en compte que la majoria d’empreses petites i mitjanes ni n’estan convençudes ni sabem com posar-s'hi. Si s’anés realment per feina en una qüestió tan delicada com és apuntalar el tinglado de les pensions, potser abans de penalitzar les rendes altes i mitjanes suprimint les deduccions fiscals de les seves aportacions a un fons privat, s’hauria d’haver bastit una legislació amb cap i peus per estimular les pimes a gestionar plans de pensions d’empresa pels seus treballadors, ja que per coloms que faci volar el ministre de torn, el que no es pot amagar és que les futures pensions – de quants anys vista estem parlant és la mare dels ous -, seran inevitablement més baixes i s’hauran de complementar amb una pensió privada o d’empresa.
Diuen que la pròxima llei de drets dels animals, que el govern espera aprovar l’any vinent, vetarà el sacrifici de mascotes i prohibirà la venda a les botigues, a l’ensems que obligarà els amos de gossos a disposar d’un carnet de “propietari responsable” després de superar un curset. Entre les noves obligacions dels propietaris es contemplen les següents: que no podran deixar els gossos en terrasses, patis o soterranis, ni en vehicles tancats exposats al calor o al fred, ni lligats a les portes dels establiments comercials mentre els amos facin gestions. Tanmateix, cap mascota podrà quedar-se sola a casa més de tres dies (en el cas dels gossos, només 24 hores), i se les haurà de mantenir integrades al nucli familiar, netes i polides. Vaja!, que les mascotes deixaran de ser “coses” molt abans que alguns poca-roba i pelacanyes siguin considerats per l'establishment persones. Diuen que el Parlament va aprovar un avantprojecte del pressupost de la Cambra catalana per l’any vinent, on es contempla que les indemnitzacions a “ses honorables senyories” que es camuflen com a dietes (oscil·len entre 16 mil i 23 mil euros anuals), se les inclogui en la nòmina oficial com a part del salari i, per tant, subjectes a tributació per IRPF. “Ses honorables senyories” no s’hi oposen pas, sempre i quan se les compensi la tributació addicional perquè mantinguin el poder adquisitiu net de les seves assignacions anteriors com a diputats i diputades. Ara sembla que la patata calenta està a la teulada dels partits que han de decidir qui se’n fa càrrec d’aquesta diferència. Potser que s’assessorin com es pelen qüestions semblants a l’empresa privada, que no està per tants orgues ni contemplacions.
I, finalment, diuen que segons l’enèsim projecte de llei d’educació patrocinat pel titular de torn, els pares tindran dret a revisar els exàmens i documents de qualificació escolar dels fills menors d’edat. Això ja es preveia sense entrar en detalls en la vigent Llei, però faltava concretar el gran disbarat. El director de La Vanguardia, amb la seva finesa habitual ho explicava així la setmana passada: “És a dir, ha arribat el VAR del món del futbol, amb la revisió de les jugades polèmiques a les aules. Que es preparin tots els mestres perquè a partir d’ara es trobaran amb uns pares perseguint-los per les cantonades amb la pregunta típica: “Per què has suspès al meu nen?” Si això ja passa de forma habitual, imaginin-se si els progenitors poden demanar a partir d’ara revisió d’exàmens. La mestra em té mania, pot argüir l’alumne, i automàticament es posarà en marxa la revisió de l’examen”. A la meva manera de veure, francament, si aquesta barbaritat s’acaba aprovant - que pot molt bé passar tenint en compte “els nivells” ètics i intel·lectuals d’algunes de les “senyories” que remenen aquestes cireres, potser que es vagi pensant que com a compensació els mestres puguin ensenyar targeta vermella a la colla de polítics i de pares que des de fa uns quants anys estan minant absolutament l’autoritat dels docents, contribuint a una sobreprotecció absurda i injusta dels alumnes, que els sociòlegs ens haurien d’explicar si fan de caliu dels escarnis a l’autoritat i al sistema dels adolescents. En fi, això és el que es diu per on jo passo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada